Nadal del 2080

Nadal del 2080

Quan el tren va arribar a l'andana principal, en Marc Andreu encara estava segur que la reconeixeria. Feia quaranta-cinc anys que no veia la Tatiana, des del 2035. Que maca que era llavors, tan jove, tan freda i alhora apassionada. I a més bona narradora. Havia escrit una novel·la que en aquella època va tenir una certa anomenada, però després del 45 el nou règim la va qualificar d'antisistema i no se'n va parlar més, ni del llibre ni de l'autora. En Marc Andreu també sabia el que significava ser condemnat a l'ostracisme, perquè abans del nou règim havia publicat una pila d'articles contra el nou feixisme global i després ho va haver de pagar molt car en un camp de reeducació.
En Marc Andreu es va alçar el coll del seu abric groc, amb les inicials NP (no productiu) cosides a l'esquena, per protegir-se del vent glaçat que escombrava l'andana principal i va caminar entre un munt de gent jove a la recerca d'una cara coneguda. Avui no anava coix, com de costum, turmentat pel dolor de la cama, perquè havia adquirit un antiinflamatori al mercat negre. Un luxe que li havia costat una fortuna. Feia molts anys que els medicaments estaven reservats només als productius. Treballar, entre d'altres privilegis, significava tenir dret a assistència sanitària i a medicaments. Però ell ja feia dos anys que portava l'abric groc i que anava coix cada vegada que hi havia un canvi de temps.
Així, doncs, va caminar amb l'esquena tan dreta com va poder enmig de cares de joves que l'observaven amb notori menyspreu. Finalment, però, es va adonar que la Tatiana devia tenir més o menys la seva edat i que per tant ella també havia de dur l'abric groc amb les inicials NP cosides a l'esquena. Es va aturar de cop i va mirar enrere, cap a la sortida. Hi havia una figura petita, baixeta, abrigada de groc que caminava amb dificultat. La va atrapar just abans de la sortida de l'andana, però quan es va girar, espantada per la mà que li posaven a l'espatlla, en Marc Andreu va veure que era una dona molt gran, gairebé amb un peu al centre d'eliminació de no productius. Li va demanar perdó per l'ensurt i va fer mitja volta. Al final de l'andana hi havia una persona vestida de groc que s'havia quedat quieta, gairebé desemparada, esperant que algú l'anés a trobar.
Com havia canviat la Tatiana. D'aquella noia jove del 2035 només en quedaven els ulls i una manera de mirar única, freda i càlida alhora. Era ella, segur, però envellida pel pas temps i per massa anys d'un règim feixista. Es van abraçar amb tendresa tot dient-se mentides pietoses. Mentre caminaven lentament cap a la sortida de l'estació, s'ho van explicar tot: els vius (pocs) els morts i els desapareguts. En Marc Andreu vivia força a prop. Vam pujar fins a un primer pis irrisori de tan petit com era, pràcticament dues habitacions, i van preparar un te que com a mínim els va escalfar les mans. Havia dut el necessari, el que li havia dit, la Tatiana? Sí, era allà, embolcallat dins d'una bossa de mà. I en Marc Andreu tenia el que feia falta? Sí, ho havia estat guardant com un tresor durant molts anys.
Al migdia, van anar a dinar en una fonda que com totes les altres només servia el plat únic del règim: una mena d'arròs amb pollastre i salsa picant que cada any era pitjor. La beguda també era única: aigua descontaminada que tanmateix conservava un color sospitós. Sortosament, però, no tenia cap mena de gust. El règim n'estava molt orgullós d'aquest fet i en feia gala constantment en la seva propaganda oficial. Parets, tanques i mitjans de comunicació anaven plens de consignes i de grans fites com ara aquesta. Es van haver d'instal·lar en el reservat per a no productius i van parlar durant molta estona del passat. Van escollir una taula situada al fons, just al costat d'una finestra, i van parlar amb veu molt baixa, perquè fins i tot entre els no productius que menjaven a les fondes sempre hi havia espies que paraven l'orella per informar després les autoritats del que havien sentit.
Havent dinat, van tornar a l'habitacle d'en Marc Andreu. Abans, feia molts anys, avui, 25 de desembre, era una festa molt important. Però ara el règim només donava un dia de festa cada tres mesos als productius i dos dies a començament de l'any. La resta consistia a produir i produir. Per aquesta raó els no productius eren tan mal vistos. El seu destí, a llarg o curt termini, consistia a anar a parar a un centre d'eliminació. I per aquest motiu en Marc Andreu i la Tatiana s'havien citat avui, Nadal del 2080, després de tants d'anys. Calia posar fi a una vida indigna i a un final massa semblant a l'escorxador. La Tatiana va treure un flascó de pastilles de la seva bossa mentre en Marc Andreu obria una ampolla de whisky i un paquet de ros americà.
L'endemà, la policia va traslladar els seus cossos al centre d'eliminació. A l'altre costat, darrere les xemeneies, camions plens de caixes d'arròs amb pollastre iniciaven la seva ruta. La Tatiana i en Marc Andreu mai no van saber d'on sortia la salsa picant.
Dorian Gray