El póster

El pòster

Ell portava Paco Rabanne (colònia, afther shave i desodorant) i ella, Opium, d'Yves Sant Laurent. A més, ella es posava una llet hidratant que, en els moments d'intimitat, quan ja no quedava cap peça de roba que separés la pell dels seus cossos, el feia embogir. De fet, i malgrat la quantitat d'anys que havien passat, cada vegada que ell es creuava amb una dona que portava Opium i olorava aquest perfum, es recordava d'ella.

Així i tot, llavors tots dos eren tan joves que no els feia falta cap mena de colònia ni de perfum. La bellesa pròpia de la pell jove, va pensar ell, només necessita aigua i sabó per poder-se oferir l'una a l'altra. I tanmateix, quina olor tan bona que feien tots dos! Eren joves, macos, feliços, despreocupats, s'estimaven, feien l'amor com bojos i a més les seves pells joves desprenien aquelles fragàncies. Què més es podia demanar? Sí, ell ara ho sabia: que aquella meravella no s'acabés mai i que tampoc es marcís la joventut dels seus cossos, aquell tresor diví, en definitiva, que fossin joves per sempre més.

Però aquesta qualitat, es va dir mentre badallava, només està reservada als déus, uns éssers celestials que no envelleixen mai potser perquè mai no han existit. Però ell i ella sí que existien i per tant el pas del temps els havia anat canviant a poc a poc, any rere any, inexorablement. Però d'això ja feia tant de temps que si no fos per les fotografies que encara guardava en un calaix, segurament ara ell es preguntaria si tot plegat va passar de debò o només va ser un somni.

Jove per sempre més, va tornar a pensar mentre es llevava sense despertar la seva dona, això sí que hauria estat bé. Llavors, es va posar les sabatilles i va anar fins al lavabo per orinar. Mentre ho feia, orientant el raig cap a una banda per no fer soroll (s'havia deixat la porta oberta), es va quedar mirant les rajoles verd clar de la paret del quarto de bany. Quan el raig va cessar, ell encara es mirava fixament les rajoles verd clar. Recordava com era a finals dels anys setanta i durant els anys vuitanta. Home, no estaria pas malament, es va dir.

Llavors, però, es va adonar que ja havia acabat i va buidar la cisterna. El soroll que va fer l'aigua (havia oblidat completament que s'havia deixat la porta oberta) va provocar un únic gemec de queixa provinent del dormitori. Havia estat a punt de despertar-la. Per tant, llavors sí, aquesta vegada la va tancar. Bé, és va dir, ara m'afaitaré, com gairebé cada dia, i després una bona dutxa per acabar-me de despertar. Així, doncs, va obrir l'aixeta de l'aigua calenta, es va remullar la cara i després va posar el tap al desguàs per poder guardar l'aigua calenta que serviria per netejar la fulla d'afaitar. Quan va veure que ja en tenia prou, va tancar l'aixeta. Tot seguit va agafar l'escuma d'afaitar i va prémer fins que va aconseguir una nou grossa d'escuma al palmell de la mà esquerra.

Jove per sempre més, es va tornar a dir mentre s'omplia la cara amb l'escuma. Després, va agafar la maquineta blava de dues fulles superposades i va començar a afaitar-se pel costat esquerra de la cara, des del final de la patilla fins al maxil·lar. Ara, va pensar mentre repetia l'operació, se m'hauria d'aparèixer la cara del dimoni al mirall i proposar-me la joventut eterna a canvi de la meva ànima. La hi vendria?, es va preguntar. A quant es deu cotitzar l'ànima ara que gairebé ja ningú creu en l'existència de l'infern? N'hi hauria prou amb la meva per poder-la canviar per la joventut eterna?

Mentre continuava afaitant-se, va recordar El retrat de Dorian Gray, d'Oscar Wilde. Home, es va dir mentre atacava la pell del coll amb el virtuosisme que atorguen molts anys de pràctica, per començar, hauria de tenir un quadre amb un retrat meu de jove tancat en una habitació i tapat amb un llençol. D'aquesta manera, es va dir, i com passava a la novel·la, qui envelliria seria el retrat i no pas jo. Però ara, va pensar, ja fa més d'un segle que la fotografia ha substituït la pintura pel que fa als retrats. Per cert, ara recordo que ella em va fer aquella fotografia el dia que vaig fer vint anys i que després en va fer un pòster gairebé tan gran com un quadre, va recordar. Suposo que deu ser a l'armari, amb els altres pòsters que tenia penjats a la paret de la meva habitació.

Llavors, quan l'escuma que li havia omplert la cara gairebé ja havia desaparegut del tot, va treure el tap del desguàs i va obrir l'aixeta de l'aigua calenta per tornar-se a rentar la cara. En acabat, es va mirar al mirall. Renoi, es va dir, aquesta nova escuma hidratant per a pells sensibles és una meravella; quina pell més fina que m'ha deixat, es diria que m'he «afaitat» les arrugues. Llavors, es va mirar als ulls, fixament, i va ser en aquell moment que se'n va adonar: les arrugues profundes que tenia sota els ulls i al front havien desaparegut. Espantat, es va despullar i es va mirar la resta del cos: era ferm com als vint anys. Finalment, aterrit, tremolant, va anar fins a l'armari per obrir-lo, desplegar el pòster i mirar-se'l.