Moviment

Estava molt dèbil, aquella malaltia m'havia dut als 40 graus de febre i encara no m'havia baixat. La meva habitació semblava que fluctués i les persones que s'hi acostaven les sentia llunyanes.
Aquella va ser la primera vegada que els vaig veure. Em vaig pensar que tan sols era un miratge. Uns sers, que no podria dir que eren, estaven deambulant per la meva habitació. Semblava que no em veien o no em volien veure i amb sorpresa els podia contemplar com traspassaven les parets d'una banda a l'altre com si no existís cap obstacle.
Tot allò va passar i vaig tornar a la vida normal, però els meus sentits havien estat trastocats d'alguna manera. De tant en tant veia coses que els demés no veien. Fantasmes? Vaig pensar que potser podia veure coses paranormals. Però desprès em vaig adonar que si m'hi fixava bé podia notar com les plantes, els arbres i fins i tot les pedres, es movien. Allò em va fer pensar que m'havia tornat boig.
Vaig anar a un metge perquè em fes un TAC, a veure si tenia alguna cosa dolenta al cervell. No li vaig explicar el que veia, doncs segur que m'hauria tancat, tan sols li vaig dir que tenia molts maldecaps i migranyes.
Per la meva sorpresa el metge em va dir que tot estava correcte, més que correcte, perfecte. Semblava, segons ell, que el meu cervell tenia una capacitat superior als demés. Capacitat superior de què? Li vaig preguntar. I ell encongint-se d'espatlles, em va contestar, - No ho sabem, però té un activitat extrasensorial molt desenvolupada, l'hi hauríem de fer més proves per saber exactament que és. - Em van donar hora per un altre dia, que m'ingressarien i em tindrien tres dies en observació, però jo no hi vaig anar. El pitjor de tot és que em sentia observat, com si em seguissin. Com que res em retenia a on era, vaig demanar a la meva empresa que em traslladessin a un altre país i vaig marxar.
En un principi va semblar que tot allò havia quedat enrere, però era massa optimista, doncs un bon matí em vaig despertar sobresaltat. Em vaig fregar els ulls i per davant de la meva habitació estaven passant sers i màquines que no havia vist abans. Semblava que estava a fora al carrer, em vaig aixecar i vaig mirar al voltant. Em trobava en mig d'una gran ciutat, els edificis eren estranys amb formes desconegudes i els sers que passaven pel meu costat semblaven trets d'alguna pel·lícula de ciència ficció. Observava tot això quan de cop em vaig quedar garratibat quan un d'aquells sers em va travessar com si jo no existís. Llavors vaig caminar uns metres endavant i em colpejà amb alguna cosa, però no veia que era. Em vaig fregar els ulls i estava altre cop a la meva habitació i el que m'havia colpejat havia estat la paret. Vaig mirar a fora el carrer, tot era com sempre, els cotxes, els edificis, la gent. Doncs què havia estat tot allò?
-He d'intentar tranquil·litzar-me, què m'està passant? Vaig pensar mentre m'asseia a la vora del llit.
Desprès de moltes sorpreses, em vaig adonar que quan em fregava els ulls era com si canviés de dimensió. Tornava a veure aquell món que no sabia si era real o no. I si em concentrava podia veure com es movien coses que per a qualsevol persona estaven quietes. Vaig estar dos mesos amb sobresalts continus fins que vaig conèixer al Toni. Era un d'aquells que la gens anomena eixelebrats, parapsicòleg, feia molt de temps que tenia una teoria sobre aquest món, però ningú li feia cas. En deia "la teoria del moviment". Segons ell en aquest univers hi havia diferents sers que es movien a diferents velocitats. En un principi em va semblar que ell si que estava boig, però desprès quan m'ho va explicar millor, no semblava descabellada l'idea, sobretot si un podia veure el que jo veia.
Em va explicar que com nosaltres podem veure que les pedres no es belluguen, i està demostrat que encara que no ens adonem les plantes, les herbes, els arbrers si que tenen moviment. Encara que molt més lent que el nostre i per això diem que no es mouen. Fins aquí encara ho podia entendre, però va seguir explicant i llavors se'm va posar la pell de gallina.
De la mateixa manera que nosaltres veiem que les pedres, els arbres etc. no es mouen, podria haver uns altres sers que es moguessin a una velocitat molt superior a la nostre i que ells ens veiessin com nosaltres veiem a una pedra.
Allò em va semblar que era massa fantàstic i a més a més, jo havia estat al costat d'aquells sers i si era tal com ell deia, com podia ser que un d'ells m'hagués travessat? I perquè veia el seu món completament diferent al nostre? Li vaig comentar i va semblar que dubtava.
- Potser si que en alguna cosa estic equivocat, però en què? Va dir en Toni tot remenant els seus papers.
La vida va anar passant sense cap entrebanc, ja sabia el que hauria de fer si volia veure alguna cosa, i sinó, amb no fregar-me els ulls no traspassava a l'altre cantó. Un dia en Toni em va telefonar tot excitat...
-Ja ho tinc, vine a casa que t'ho explicaré...
Com que em va fer posar la mosca darrera l'orella i m'interessava el tema hi vaig anar.
-Seu, que t'explicaré la meva teoria...
El vaig mirar amb els ulls d'incrèdul, ell va somriure i desprès va continuar.
-La meva teoria és la següent: Els teus sers es mouen a tanta velocitat que han canviat l'espai temps. Han aconseguit una nova dimensió. El més segur és que no ens vegin com a nosaltres veiem a una pedra, sinó que algunes vegades ens deuen veure com nosaltres podríem dir veiem... Fantasmes.
-Això és el que em va semblar a mi que veia la primera vegada, fantasmes. Li vaig contestar una mica exaltat.
-No t'esveris, el més preocupant de tot és que no pots demostrar res de tot el que m'expliques. Tan sols ho veus tu.
-Podríem fer un experiment Toni, a veure que passa. Vaig dir tot rascant-me el cap.
-I quin és aquest experiment ? Em va contestar.
-T'agafes a mi i jo em frego els ulls, si jo passo al altre cantó, perquè tu no?
-Estàs boig, segur que no resultarà. Em va contestar en Toni una mica acollonit.
-Què, ho provem? Li vaig demanar.
-Doncs provem-ho.
Em va agafar per la cintura i jo em vaig fregar els ulls, al instant estàvem en el altre cantó i jo li vaig preguntar si podia veure alguna cosa.
En Toni amb veu de espantat em va dir el que estava contemplant, l'experiment funcionava, ell també ho podia veure. El que no sé és el que va passar desprès. De sobte vaig notar que l'estiraven molt fort i és va separar de mi. Al estar darrera meu no sabia que estava passant, però quan em vaig girar vaig veure que aquells sers se'l emportaven a dins d'una d'aquelles cases. Vaig voler córrer per rescatar-lo, però vaig colpejar amb força amb alguna cosa. Quan em vaig fregar els ulls vaig veure que havia estat altre cop la paret. Com podia ser que jo no pogués sortir de la meva habitació i en Toni se'l haguessin emportat?
Vaig tornar a entrar a aquella dimensió i vaig mirar a on deuria estar aquell edifici en la meva dimensió. Es trobava a sobre el parc que tenia al davant de casa.
Vaig baixar i en el lloc que més o menys creia que estaria l'entrada de la casa vaig tornar a fregar-me els ulls. Com que no hi havia cap paret que em pares vaig entrar a la casa i vaig veure amb horror que en Toni estava penjat com un vedell a l'escorxador regalimant sang al terra i amb els ulls oberts a cara de terror. Vaig fregar-me els ulls i tornava a ser al mig del parc. Estava desesperat vaig pujar a casa, allò no tenia solució. No volia tornar a veure mai més l'altre cantó. Tan sols hi havia una manera, els meus ulls tenien la culpa i no vaig dubtar gens. Vaig trucar al 112...
-Al carrer Llàtzer en el pis 3er 1ª hi hagut un accident...
Vaig córrer a on tenia els estris de neteja i vaig agafar el salfumant. No volia veure res més i em vaig llançar el salfumant al ulls. Els crits es deurien sentir a tota l'escala. Vaig intentar rentar-me la cara que m'estava cremant. El dolor era insuportable, fins que em vaig desmaiar.
D'això fa uns dos anys. Els mals físics van ser curats. Em vaig pensar que tot havia acabat, però ara no puc veure res del meu món, sempre estic a l'altre dimensió.