morir vell i bell

L´ altre dia van enterrar un vell al cementiri de Montjuïc. Tenia vuitanta-tres anys. Es va punxar heroïna en mal estat, podríem dir que s´havia convertit en un drogoaddicte Era un dimarts a les dotze del migdia i a Montjuïc hi havia una filla soltera i tres homes molt poc definibles que s´ ocuparien de la caixa i de segellar el cau número mil-deu. La filla tenia cinquanta-cinc anys i era bastant atractiva. Prima i elegant, portava el cabell recollit i un mocador blanc que estrenyia amb les dues mans. Anys enrera l ´havien estimat, s´havia emparellat amb un veterinari de Rubí que es deia Emili. Durant uns quants mesos va lluir un anell de prometença i tot el món semblava rosa. No és que fos un dia lleig, plujós o trist, més aviat feia una solet agradable i es notava que la primavera arribaria aviat. El més sorprenent dels tres homes poc definibles del cementiri era la seva capacitat per maniobrar en silenci, la seva traça delicada alhora d´ executar cada un dels moviments requerits ( alguns d´ells complicats i d´un altíssim desgast muscular ), la seva compenetració era gairebé robòtica. Era de nit i un vigilant dominicà contractat temporalment i que feia una inspecció rutinària, va veure el vell aquell i la seva curta experiència professional fou suficient per entendre que alguna cosa no rutllava. L´ambulància va arribar uns nou minuts més tard. La policia va fer moltes preguntes, registres, fotografies. Del terra van recollir una xeringa, del calaix moltes altres coses. Però la feina era fora, a la plaça, amb els punkies.
El veterinari va desaparèixer. Senzillament va desaparèixer. Un diumenge l´havia de recollir per anar a dinar al Mercat Nou i no s'hi va presentar. Els pares d´ell, i un germà cambrer que tenia, no la van ajudar massa. Ningú sabia res. Potser era a Cuba, no va deixar cap nota. La consulta va tancar, la seva jove ajudant va acabar trobant feina ràpidament. La policia era optimista, sobretot al principi, però el temps va anar posant cada cosa al seu lloc. Potser era mort, no se sap mai. El vell de la mil-deu la va ajudar molt, li deia que eren desgràcies i molt mala sort i que aviat trobaria algú altre, que si havia guillat així, d´aquella manera, era per què déu l´havia protegit, d´aquell escoltallufes. Millor així, anava sospirant, i li passava la mà per l´esquena, amb una tendresa incondicional. Ella no tornaria a ser tocada mai més. Vivia sola als afores de Barcelona. Treballava. El visitava dimarts, dijous, dissabtes i diumenges. Un policia va dir que tot havia començar amb el cannabis, que una cosa portava a l´altre. I amb els punkies de la plaça. El difunt feia vida en aquells bancs plens de gargots estranys i de cagades de colom, mirava aquest, parlava amb l´altre. Era molt curiós. Tenia molt de temps, massa temps. Deien que els punkies no en tenien cap culpa, que fou l´avi qui, amb tot aquell temps i tota aquella curiositat va començar a aproximar-se als pollosos del barri. El policia va afirmar una i altra vegada que la cosa va començar amb el cannabis. El director del centre no se'n sabia avenir, desconeixia absolutament qualsevol tipus d´activitat d´aquest gènere prop del centre. Prendria mesures, però el responsable era l´avi, i els punkies de la plaça. Tornant del cementiri, la seva filla mirava per la finestra, i de reüll, el taxímetre. Si el tràfic no escampava, li demanaria el compte i seguiria a peu.