Morir feliç

Ai! A vegades penso que potser sóc massa romàntica. O massa sensible. Però és que estem enamorats. Sí, és això.
I m'encanta descobrir que hi ha gent que també ho està. És genial. Un sentiment de felicitat m'entra dins del cos i s'hi està una bona estona, fins que em fa aparèixer un somriure a la cara.
Oh! I encara m'agrada més quan descobreixo que la gent que està enamorada són amics meus. Perquè, oh, desitjo tant que tothom sigui feliç tal com ho sóc jo ara. I què millor si ho són els amics, els que també gaudeixen d'aquest sentiment. D'aquesta tranquil·litat, d'aquesta harmonia.
Alguns poden pensar que potser sóc massa cursi. De fet, segur que si em torno a llegir el que he escrit jo també ho pensaria. A veure... Sí. També ho penso. De fet jo mai havia sigut així. Bé, o mai ho havia sentit així.
Però ara... Ara sí. I ara entenc la gent que escriu relats tan bonics, i cançons tan precioses, i fa uns regals tan ben encertats. És en aquests moments en què et sents identificat amb tots els relats i totes les cançons i desitges que tots els regals que es fan entre ells també te'ls facin a tu i també els puguis fer tu.
Ai! Desitjo tant que tothom arribi a la felicitat! Tant si és amor com qualsevol altre sentiment. Em poso contenta només de pensar-ho.
Amor o el que sigui. No sé si hi ha paraules per descriure el que passa dins meu ara mateix. El que sento ara. Sigui el que sigui, és això. I ho vull per tothom. No us ho podeu pas imaginar, quant ho desitjo.

I aleshores ja ens podríem morir tots. Tots junts en el moment més feliç de la nostra vida.