De com va ser tot

Un relat de: Pa amb Tomàquet

Et vaig conèixer un dia, ara ja farà més de dos anys. Allà, en aquella aula de la universitat, tots asseguts en unes taules verdes, com quan anàvem a l'institut, en forma de rotllana, per poder veure'ns les cares. Havíem de parlar de la llengua, de la primavera de la llengua. I tu vas arribar tard, com de costum, ara ja ho sé. Amb una boina fantàstica, abrigat de cap a peus, amb la cara de faig tard però sóc més feliç que un gínjol, tot i que preocupat pels maldecaps que haguessis pogut ocasionar. Al meu costat hi havia un lloc lliure, que tu vas ocupar. No recordo massa res més d'aquell dia. Només que em vas captivar. Semblaves noble, i encara ho sembles. Noble d'esperit, noble d'ànima, noble de cor. Sincer, per damunt de tot. Anar fent, sense fer mal a ningú, descobrint nous móns a cada instant, encuriosit per les coses belles d'aquest món, d'aquesta vida. Fascinat pel que passa al teu voltant i sempre intentant esbrinar per què passen. Aquell mateix any vam coincidir un parell de vegades. Només ens recordo, no sé si per les fotos o perquè va ser un plaer, tu i jo i més que no vénen al cas, ajaguts damunt de l'herba, jugant amb castanyes de la sort, escrivint el que esdevindrien records a la teva llibreta portàtil. Jugant amb els mitjons desaparellats, imaginant-nos rebolcant sobre l'herba. El sopar de final de curs també hi eres i jo potser no tant. Amb la bicicleta sé que anàvem tirant, seguint el fil dels que anaven caminant.

I quina casualitat. Amic des de petit d'un gran amic meu que m'estimo com mai. Això no podia ser pas el final. Vam estar un any o més sense gaire contacte. Tu vas tenir els teus amors i les teves històries. Jo també les meves. Entremig d'una d'elles, a Dublín ens vam trobar. A la fàbrica de la Guinness, qui s'ho havia d'imaginar. Aquella nit, per això, vam triomfar. Quin fart de ballar i de suar. A la discoteca dublinesa, ningú ens podia parar els peus, ni les ments, ni les paraules, però sí l'aproximament. I em vas fer feliç per uns instants. Em vas fer sentir bé, tot i que jo aleshores en desconeixia el motiu. Però ja començava a néixer dins meu un sentiment que no podia morir mai.

Vas començar a sovintejar els amics de la plana. Tot era molt estrany i comú alhora. I, la veritat, a mi m'agradava. Les bones persones sempre vénen de gust. De veure i de xerrar. I jo necessitava veure algú somriure sense motiu. Veure algú que gaudia de la vida, tal com tu ho feies. Potser una mica somiador, potser sí. Però és això el que també et feia ser especial i màgic alhora. Un no parar. Anar i venir. I tot sense deixant mai els amics ni renunciant al plaer dels teus petits plaers.

Quines casualitats i que grans totes. Poc a poc vas començar a formar part de la meva vida. Primer només de paraula, després entre cerveses, tes i bars, més tard també pel món virtual. El sopar dels cowboys va ser un punt d'inflexió bastant important. Allà, amb els meus amics que esdevindrien també els teus. Allà, tots junts menjant feliços, cantant cançons de nens, llegint llibres d'esperits i lluitant amb pals xinesos com si encara fóssim petits.

Se'm vas obrir mostrant-me la teva pedra de riu, amagada entre els mil i uns racons de la xarxa. Allà, a poc a poc t'he anat descobrint. Mil tus i mil jos. Més tus que jos. Passats, potser, futurs encara no. A partir d'aleshores, tot el meu jo era un jo confús. Vaig passar uns temps molt trencadissos. Dubtant de tu, de mi i també d'altres. Passant de moments eufòrics a moments d'explosions llagrimals. I també és en aquests dies on tingueren lloc les abraçades més maques i intenses que m'han arribat a fer mai. Abraçades acompanyades de nits, i bicicletes amb diferents destinacions finals.

Tot un jo convuls. Tot un tu difús. Tot un nosaltres entre el sí i el no. Fins el dia del parc Miró. Allà va néixer una història, o potser va culminar. I durant tots aquests dies he viscut en un lloc que segur que el paradís es queda curt de mencionar. Perquè jo sóc així també, de somiadora. I ja et dic jo que no perdré mai la il·lusió, d'aquests amors innocents i juvenils, potser, adolescents si li vols dir, si tu m'acompanyes en el camí. Han sigut uns dies molt intensos que potser acabaran d'aquí molt poc, no precisament per voler-ho, sinó perquè me'n vaig. No molt lluny d'aquí, just a l'altra cantonada. Però sé que és durant un temps suficient que no vols que em senti lligada, ni tu ho desitges, perdre la llibertat. I jo t'entenc, i et deixo fer. I m'entenc també a mi.

Però sàpigues que t'estimo, així, com ets. I que això no ho podrà trencar ni la distància ni el temps enllà.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Pa amb Tomàquet

Pa amb Tomàquet

8 Relats

6 Comentaris

7204 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
qui sap qui
qui sap el què
qui sap d'on
qui sap per què

només tu pots dir-me com sóc
perquè la meva visió no és justa
la subjectivitat m'omple
i no puc descriure'm si no és amb sons i
paraules màgiques
difuses
i potser poc verídiques

per això et demano
que em diguis qui sóc
tu
si vols