El nen i la nena

Era el mes de desembre. Començava a fer fred i la nena començava a sentir calor per dins. El nen la mirava, i l'abraçava quan s'acomiadaven amb la bicicleta. Però res més. Ella cada cop se sentia més bé al seu costat. I ell també. Somreien junts, parlaven de Matrix i de com els robots poden evolucionar. Feien te cada vespre i seien ajaguts al sofà tot menjant sopa i escoltant les tecles de piano que sonaven des de l'ordinador. Un dia, al parc, es van abraçar més del compte. Van parlar-ne. De si convenia o no. Ella marxaria, al cap de dos mesos, i per una estada llarga. Ell venia d'unes relacions trencades, li havien fet mal una vegada. Molt mal. I no volia tornar a passar pel mateix. No era el moment. Però, quan és el moment? Què vol dir passar pel mateix? Res no pot tornar a ser igual. Això ja ho sabem tots. El mal sí que pot tornar a aparèixer, però ara que ja sabia com funcionava, intentaria que no tornés a passar. S'ho prendria més a la lleugera. Viurien el moment i aleshores ja es veuria. Què hi perdien?
S'acostava el Nadal, i amb ell l'estudi. El nen i la nena cada dia passaven més hores junts. Estudiant, xerrant. Mirant-se, rient. Fent-se petons, fent l'amor. I cada dia la intensitat, el desig, era més gran. Hi havia moments de felicitat. Hi havia moments de trencadissa, quan veien l'abisme que els hi cauria a sobre. La nena tenia molta il·lusió. Ell s'ho mirava amb més recança, colpejat pel passat. Però alhora no volia perdre allò que tenia i que sentia que cada cop anava a més. Realment no s'ho esperava. I va arribar el viatge. Un viatge llarg que van fer junts. Visitant amics d'aquí i d'allà. I, tot i estar a molts llocs diferents, i envoltats de gent diversa, la força que els unia cada cop era més intensa, el que havia començat sent un fil, s'estava convertint en una cadena però dolça i bonica i plena de tendresa i complicitat. S'entenien i ho sabien. Feien bona parella. Caminaven junts, agafats de la mà, i es miraven, i miraven el terra. I miraven endavant i tornaven a riure. I, al llit, s'agafaven i dormien abraçats. Tota la nit. Ara amb el cap damunt d'ella, ara damunt d'ell. Ara un a sobre, ara un a sota. Ara mirant-se els ulls i pensant quina sort que tenien. Quina sort de ser ells. Quina sort d'estar així. I en aquests moments de sinceritat, ell va confessar-li el passat que ella sospitava i que el pertorbava i no el deixava avançar. I ella, que l'estimava, el va entendre. Li intentaria curar les ferides, sense fer-n'hi de noves. I a ell li va encantar encara més la nena. I va arribar el final del viatge. Ella es quedava on havien arribat. Però ara estava plorant de felicitat. Sabia que allò que havia sorgit entre ells dos feia que aquell moment no fos la fi. Aquell moment de comiat era només un fins ara. I es van dir adéu amb un dels somriures més grans que mai s'han fet. Perquè era un somriure de debò, un somriure sincer. La seva relació era sana i bonica. I no calia dir res més. I ell va marxar i ella va entrar al pis i va veure la caixa de sorpreses. Tot ell n'era una, de caixa de sorpreses i allò n'era la demostració. I estarien units durant aquells temps. Malgrat la distància que els separaria, malgrat no veure's ni poder-se abraçar físicament. Estarien allà. Ell per ella i ella per ell. I junts per molt de temps. I mentre la nena escrivia el que li havia passat se li negaven els ulls i es mirava als miralls i veia una nena plorant, però una nena contenta i amb una esperança tranquil·litzadora que escoltava les tecles de piano que ell havia deixat perquè pogués arribar a tocar-lo.