Estrès de bon matí

Un relat de: Pa amb Tomàquet

Somio que em persegueix una aranya gegant. Però només és un somni. Ahir vaig estar jugant a la Play fins molt tard, i no és bo per la meva ment. L'alarma del mòbil m'informa, repetidament durant més d'un quart d'hora, que el dia per mi ha començat. Just en el moment que dues de les vuit potes de l'aranya m'havien atrapat. Apago l'alarma i amb el comandament que tinc a la tauleta del llit poso música. La quarta simfonia de Beethoven, "remasteritzada". Sona genial.

M'aixeco del llit i vaig al lavabo. Una dutxa d'aigua calenta, una afaitada amb la màquina, una rentada de dents amb el raspall elèctric que m'ha regalat la mama per reis, una mica de colònia i llestos. Per decidir què em poso consulto per Internet la moda actual. M'he baixat un programa que m'informa de les últimes tendències i s'actualitza cada 10 minuts. La imatge és molt important en la meva feina. Per esmorzar, unes torrades amb la nova torradora, que disposa d'un sensor que permet determinar el punt exacte en què el pa està cruixent. Em faig un suc de taronja amb l'espremedora i un cafè amb la cafetera. Dos aparells indispensables a la meva vida des que m'he emancipat i visc en un pis de l'eixample sol. Quan encara estic fent l'última glopada de cafè em sona el busca. Però, quina hora és? Consulto el rellotge digital de sobre la televisió de pantalla de plasma que tinc instal·lada al menjador, i m'adono que no concorda amb l'hora del meu mòbil. Em col·lapso. Estrès, nervis, angoixa... faig tard! Encara em falten fer un munt de coses a casa, però al mateix temps, haig de marxar. Ja està. Avui agafaré el metro.

Engego la televisió i m'informo de l'actualitat, al mateix temps que intento sintonitzar una emissora de la ràdio on la meva filla fa un programa de música heavy. Li vaig dir que no me l'escoltaria mai l'últim dia que ens vam veure, ara fa tres anys, quan es va enamorar d'un noi amb cabells llargs, tatuatges al llarg del braç i dos piercings a la cara. Però es veu que sóc feble. M'agrada sentir la seva veu. Encara que sigui durant un minut al matí.

Surto de casa. L'ascensor no va i haig de baixar les escales a peu. Un cop a fora, m'adono que encara és fosc, però les faroles no estan obertes. No hi ha llum al carrer. Baixo les escales de la boca del metro. Quan les portes del vagó se'm tanquen just al darrere, em sona el mòbil. Tinc un missatge. Abans m'alegrava quan en rebia un. "Algú m'estima", pensava. Però últimament són només missatges de promocions de la companyia telefònica o bé de propaganda de jocs que em puc baixar. La gent de la feina em truca directament i, com que de vida personal en tinc poca, la bústia dels missatges rebuts està buida.

Quan surto de nou al carrer, plou. Justament avui m'he descuidat el paraigües a casa. Vaig a un quiosc i compro el diari més barat per fer-lo servir de barret contra la pluja. Total, un cop arribi al despatx, podré consultar tota la premsa del dia a través de la xarxa. Com que amb una mà aguanto el diari, i amb l'altra porto el maletí, tinc l'excusa perfecte per no donar una moneda de les tantes que porto a la butxaca dels pantalons al músic de carrer que fa dues setmanes que està palplantat just a l'entrada de la porta de l'empresa. Els altres dies, em sentia obligat a donar-li caritat. Avui, però, la llàstima la faig jo i no ell.

Quan estic a dins l'ascensor, intentant assecar-me els cabells amb el mocador, em torna a sonar el mòbil. La meva mare, que viu a l'altra punta de la ciutat s'ha quedat sense llum. Pel que sembla, és general a tot el seu barri. Està molt espantada i no para de cridar. L'intento tranquil·litzar. No és pel fet que no s'hi vegi, ja que encara és de dia i té les finestres obertes, sinó pel fet que no pot acabar de veure la seva sèrie preferida per la televisió, que segueix encantada cada matí. A més, va amb els cabells molls i no pot usar l'assecador per fer-se el pentinat que tenia pensat fer-se feia dues setmanes per estar ben maca pel dinar que té amb el veí.

Just quan l'acabo de penjar, fent veure que m'he quedat sense cobertura, l'ascensor fa un espetec molt fort i de sobte queda travat. No és que hàgim arribat al següent pis, sinó que ens hem quedat entremig de dues plantes. A l'ascensor només hi ha una dona amb mini faldilla (és inevitable fixar-se en aquests petits detalls en aquests moments) i un home calb i amb ulleres de cul de got, que s'ha quedat amb els ulls tancats i murmurant en veu baixa en una cantonada des que l'ascensor roman aturat. Tanco els ulls i em ve al cap l'aranya gegant. Maleïda Play!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Pa amb Tomàquet

Pa amb Tomàquet

8 Relats

6 Comentaris

7206 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
qui sap qui
qui sap el què
qui sap d'on
qui sap per què

només tu pots dir-me com sóc
perquè la meva visió no és justa
la subjectivitat m'omple
i no puc descriure'm si no és amb sons i
paraules màgiques
difuses
i potser poc verídiques

per això et demano
que em diguis qui sóc
tu
si vols