Microrelats I: Genètica Aplicada

En Josep pintava un dels seus quadres quan la policia va trucar a la porta:
-Bon dia, en què puc ajudar-los? -preguntà,sorprès.
- Ens haurà d'acompanyar, es tracta del seu pare.
Allò sí que no s'ho esperava. El seu pare els abandonà quan ell encara era un nen, i mai havien tornat a saber d'ell... ni del motiu pel qual els va deixar. Quan la seva mare morí, en Josep només tenia vint anys, però va haver-se d'espavilar sense l'ajut de ningú. En aquella època va estar temptat de buscar el seu pare, però la idea va ser finalment rebutjada perquè la rancúnia era massa forta. A més, els pocs recursos que tenia amb prou feines li asseguraven la supervivència, i no anava tan sobrat de temps com per dedicar-lo a recerques probablement infructuoses. Després va anar passant el temps i, poc a poc, l'esborrà de la seva memòria... fins ara. S'hauria convertit el seu pare en un delinqüent? No ho veia probable: aquell estrany amb qui únicament compartia l'ADN, a hores d'ara, deuria tenir uns vuitanta anys, segons calculava.
Aviat el tragueren de dubtes: el seu pare havia mort i el necessitaven pel reconeixement i per entregar-li les escasses pertinences que tenia. L'home havia passat la seva vida com a indigent, sobrevivint al carrer a base de caritat i venent les seves pintures. Vagarejava per la ciutat i només era conegut en algun alberg, on de vegades menjava o passava la nit. Tan sols posseïa una carpeta plena de dibuixos i pintures, l'única cosa que en Josep heretaria d'ell.
Quan obrí la carpeta va veure que els quadres pintats per aquell desconegut eren idèntics als seus: els mateixos tons, la mateixa composició, idèntiques formes, la temàtica... tot coincidia.
Misteris de la genètica. Després de tot, va resultar que havia heretat alguna cosa més del seu pare que uns simples quadres.