Et trobo a faltar

A vegades no sabem ni a qui trobem a faltar. I intuïm, més o menys a prop nostre, algú que se'ns podria aproximar. No sé si he encertat.

Salut!


Sergi

Aquesta absència,
imaginada i rica en la ment,
però que no te cos, per acariciar el vent.

que omple l' esperit de vida i delit,
amb l' esperança de trobar-la en l' oblit.

Utopia, batec, sentiment.

Avet

molt maco, Magrat! sobretot, em quedo amb les estrofes
"Et trobo a faltar,
tot i que encara no ens coneixem.
Si et tingués, no seria conscient
de posseir-te.

Perquè si cregués
tenir-te, seria mentida;
i, si fos així, no ho sabria.
Et trobo a faltar."

molt màgic, tendre, ple de sentiments i jocs de paraules molt ben usats. felicitats! m'ha agradat llegir-te i descobrir-te amb aquest poema! (vaig veure el teu comentari al fòrum, en què deies que feia poc que eres per relats i t'hi havies quedat enganxada... com que a mi m'ha passat el mateix, em va fer gràcia veure-ho i, aquí em tens! descobrint poemes màgics com aquest). una abraçada!

No calen, els ànims, tot i que sempre són benvinguts. Sí, és autobiogràfic... però les coses de vegades no són el que sembla. Tots tenim missatges ocults per expressar i transmetre...

De tota manera, gràcies per llegir-me i comentar-me!

Ei pareix que la melanconia s'esten triomfalment per tot arreu. Si el teu poema (ben teixit i agradós de llegir) és autobiogràfic et done ànims.