Metre

Hi ha una senyora gitana. Amablement m´ha cedit un pèl d´espai, és una senyora grossa, ha calculat bé les dimensions seva i meves i ha decidit moure´s un xic cap a la dreta. Reposa el braços sobre el carro de la compra - el carro és vell -, s´està quieta. Pensa.
Davant hi ha un parell de joves camí de la feina. Parlen d´un magatzem, d´un encarregat que no val res, "és un fals i un fill de puta, no val res".
Jo també penso, tot i que és d´hora i estic al metro, penso i em dic que sí amb el cap, més o menys penso:
Parlar de la feina aquí sota és la tristor definitiva, la desfeta deserta i crua del bípede.
Les miro, m'hi fixo, no se n´adonen. Estan en plena bacanal crítica. Frueixen. Aquell encarregat els fa la vida impossible." No fot res de bo el burro! Te'n recordes aquell dia a l´hora de dinar?! Eh?!"
Les dues veus s´atropellen, es barallen, s´acceleren, són una carnisseria i una cursa histèrica.
La gitana se les mira de tant en tant - la conversa no l´interessa en absolut -, només se les mira. Comprova amb apatia l´estat de les seves ungles - les de les noies - els pentinats, les dents quan somriuen.
Fa calor i m´afluixo la corbata. Allà baix sempre fa calor. Al metro.