M'estimo més els parcs aquàtics

La veritat és que m'estimo més els parcs aquàtics. Però no m'interpreteu malament, sisplau. La meva predilecció no té res a veure amb la típica tertúlia radiofònica d'agost, durant la qual els convidats debaten què és millor, la platja o la piscina, i els oients hi truquen en directe per dir-hi la seva i explicar anècdotes sense cap mena de gràcia. I ara. Si m'estimo més els parcs aquàtics és perquè a la platja, com a la piscina, és molt difícil acostar-se a les ties. No sé com s'ho fan, però de seguida es fixen en la teva presència i, a l'acte, endevinen quina en portes de cap. I a continuació es posen en guàrdia. I a la primera de canvi, quan et disposes a obrir la boca per demanar-los foc, t'engeguen a prendre pel sac o bé comencen a insultar-te a crits per posar-te en evidència davant dels altres banyistes. En canvi, als parcs aquàtics, t'hi pots atansar tant com vulguis. Gràcies a les cues que es formen per pujar a les diferents atraccions, pots col·locar-te a tocar de les paies més bones, tan a prop d'elles que descobreixes detalls que mai no descobriries a la platja o la piscina, fins i tot amb els binocles més potents. Una constel·lació de pigues a la natja, el borrissol ros que cobreix les seves cuixes, la filigrana d'un tatuatge a l'altura de l'omòplat. I el més bo de tot plegat és que no se n'adonen. Estan massa pendents de les evolucions dels turistes que les precedeixen. Estan tan distretes que ni tan sols cal prendre la precaució de mirar-les d'esquitllentes. Pots estudiar-les de dalt a baix com si tal cosa. Pots aturar els ulls a qualsevol punt de la seva anatomia sense por, amb la certesa que no es giraran. I és que, en realitat, per a elles, tu no existeixes. Per a elles només existeix la cua que hi ha al seu davant, escurçant-se cada vegada més. Així és que, arribat aquest punt, deixes d'observar l'holandesa pèl-roja -posem per cas-, i tu també t'hi concentres, en la cua. Alerta, gairebé sense parpellejar, en espera del moment decisiu, el breu instant que es crea des que l'holandesa pèl-roja guanya el primer lloc de la fila fins que el/la socorrista l'autoritza a llançar-se daltabaix. És just aleshores, ni més tard ni més aviat, quan has d'actuar. Fas un pas endavant, un moviment brusc, com si t'haguessin empès, i en la topada aprofites per a fregar el teu entrecuix amb el cul de l'holandesa pèl-roja. Així de senzill. La noia es tombarà tota enfurismada (o incrèdula segons el cas), però no tindrà temps de reaccionar. Abans que pugui clavar-te una bufetada o un cop de genoll als ous, el/la socorrista tornarà a fer el senyal amb la mà. La gent li cridarà que es doni manya. El/La socorrista farà sonar el xiulet amb impaciència. De manera que l'holandesa pèl-roja no tindrà altre remei que saltar. Desapareixerà Black Hole avall i ja no la veuràs mai més. No la veuràs mai més ja que, mentre ella descendeix cap a la piscina a tota velocitat, tu fingiràs que t'hi repenses, faràs mitja volta i baixaràs les escales. I no, no t'importarà que els altres estiuejants s'acomiadin de tu escatainant. Te n'aniràs ben tranquil. Te n'aniràs cap a la següent atracció amb la tranquil·litat de saber que, en aquell moment, el nòvio culturista de l'holandesa pèl-roja li deu estar trencant la crisma al pobre desgraciat que anava darrere teu. I en acabat començaràs de nou. Confiant cegament en el teu mètode. Un mètode que no t'ha fallat mai. És per això que, fins que no arriba el bon temps, t'has de conformar amb succedanis que no et satisfan gens ni mica i que, a sobre, poden arribar a ser molt perillosos. D'una banda hi ha els abrics, els jerseis i els pantalons gruixuts, que es converteixen en una veritable nosa. I de l'altra la munió de gent que t'envolta. I encara que, per regla general, el fet d'anar com sardines et garanteix prou seguretat, ja que pots camuflar-te i confondre't amb la resta de passatgers, no val a badar. En qualsevol moment et pot sortir el tret per la culata. Igual que l'any passat, quan la morena del pírcing al nas et va assenyalar amb un dit acusador i tothom es va posar a ventar-te cops de paraigua i puntades de peu. Sort que les portes del vagó es van obrir de seguida i vas poder fugir d'allà cames ajudeu-me. Si no, no sé què hagués passat. L'única cosa que sé del cert, tot i això, és que no m'haurien aturat. Ho tinc claríssim. Tan bon punt m'haguessin donat l'alta hi hauria tornat. Amb les mateixes ganes de sempre. A la recerca de les noies més bufones. Com ara la rossa d'allà. ¿La veieu, al fons del autobús, rere aquell bosc de braços aixecats? Fixeu-vos en ella. Fixeu-vos-hi bé. ¿Oi que és maca? No em digueu que no sentiu la necessitat d'apropar-vos-hi.