Messenger

Esperava que passessin els minuts de rigor, els segons eterns que no s’acabaven mai. Era possible calcular aquell temps, aquela sensació? I com si d’un acte d’amor cavalleresc es tractes, de cortejar sense perdre els modals, o en els millors dels casos, d’un romanç a la llum de la lluna i d’amagat a les forces poderoses, dubtava si saludar jo o esperar que les seves lletres (per què no podria ser la seva veu? o aquells ulls que guardaven la fi del món més dolça i romàntica) diguessin un tímid “hola”, o un somriure fictici i electrònic buit de contingut en les distàncies.

El silenci pesava, em glaçava el somriure, m’apagava somnis, em matava lentament i ell ho trobava plaent.

Però el destí sempre guanya, no? Aquell timbre estrident m’espantava, i amb cada paraula, estava més a prop de l’abisme. La por de perdre-la em col•lapsava, m’invadia, i juntament amb el temor, el desig per tenir-la més al meu costat augmentava.

Volia abraçar-te, dir-te a cau d’orella que erets el meu món, el meu somni, la meva Lluna i el meu Sol... Vaig decidir no moure’m d’aquí, i, només si vols, t’esperaré.