memòries d'un difunt

tocant la fibra ..., mmm, un tema dur, amb ritme de cançó, ... us haurem d'escoltar més sovint, no creieu?

Un bon poema per començar, ... i no paris d'escriure i de publicar, ... sinó les orelles t'arribaran els genolls de tant que te les tivarà ta mare.

OhCapità

el patiment i la mort, JKR, formen part de la vida, de la nostra vida, l'aceptació dels quals depèn de cada individu i de la visió del que és cada aspecte.

És una reflexió poematitzada d'aquestes realitats que demostren una maduresa reflexiva, malgrat la teva joventut que s'endevina a través de la teva biografia.

Molts petons i benvingut.

Lavínia

i una visió des de la perspectiva del dolor i la mort propera. Jo fa molts anys que intento comprendre la necessitat de patir tant quan ja no hi ha res a fer, sempre ha estat per mi un cavall de batalla.

Cada cop intentem omplir totes les mancances, pors i dubtes amb coses que tenen un preu. La societat de consum que ens diu a crits que podem comprar la felicitat.
Crec que els temes que has tocat són punyents i complexes.
M'agrada l'enfocament que li has donat.

Un bon començament. T'aniré seguint...
Benvingut i fins la propera!

treus dos temàtiques força polèmiques.. justament qui cregui amb aquest déu, possiblement mai faria això d'alliberar-te de la vida..

és un tema curiós.. ningú ens pregunta si hi volem venir però sembla que tinguem l'obligació de quedar-nos-hi fins que ens podrim per dins i per fora, i tota l'activitat que poguem dur a terme sigui bavejar i plorar..

és ben trist..

en fi
maco el poema :)

Has començat fort, amb un tema complicat i penso que has sabut exposar-lo bé en forma de poema.

M'ha agradat perquè fa reflexionar: què és estimar? és deixar que l'altre faci el camí que ha escollit, és ser forts i acceptar les decisions de l'altre fins i tot en moments tant límit com el que tu plantejes... és fer que l'altre sigui, en la mesura del possible, que sigui i se senti lliure en el seu camí i ajudar-lo a fer aquest camí seu, sobretot en les situacions que ens resulten més dures.

Enhorabona JKR i gràcies per aquesta reflexió!

Una abraçada,

Leela

Abans que res, felicitar-te per aquest primer relat-poema. Essent el primer trobo que està molt ben lograt. Amb aquesta rima jo me l'imagino per ser cantat com un rap, no sé si era la teva intenció…

Pel que fa al contingut, jo diria que en primer lloc estem vius per aprendre a estimar, estimant. Però cal reconèixer que tan si es vol com si no, també hem nascut per sofrir; això no es pot negar. No vull dir que calgui anar a buscar el sofriment, i sobretot no el dels altres, perquè això no seria estimar. Bé prou que sovint el sofriment és inevitable.

Endavant amb la música i amb les lletres!

Una abraçada!

Quim

què puc dir?

mai diria prou si vulgués expresar tot el que he de dir...
per tant ho resumiré en poques paraules:
m'agrada molt el poema/cançó que has escrit
em sento molt orgullosa de tu
i t'estimo... moltíssim

segueix escrivint perquè tens molt a dir i segur que ho faràs bé
(o sinó t'estiraré de les orelles)