sóc un ocell

Tan sols et dic que tornis a volar i continuïs escrivint, perquè saps que vals molt.
No et desanimis, encara que de vegades vinguin tempestes i ens haguem d'amagar, els temps difícils passen i podem tornar a volar en llibertat.
Saps que sempre hi serem quan ens necessitis.

Petons i fins aviat...

hola tete
se que soc mes pesada que una mosca acullunera
pero aixo es el que hi ha

m'agraden molt els teus poemes i si em trobes em dic...

un peto i una abraçada de copets com les de l'avia

comparar-te amb un ocell....és....facil....aconseguir comportar-te en alguns aspectes...com un d'ells, es tot un repte...

Mad clowns eh...
Jo també toco la guitarra...i els teus gustos musicals...son...bons bons...
hmm....

un poeta...:)
la teva mare també...en sap molt d'escriure...es...de le smeves preferides... un record per ella de part meva...
Un petó ben fort de part meva...
Adeu!

d'aquest poema... Mentre tot va bé, voles ben alt, en un cel impecable... fins que apareix una tempesta i et fa caure. Però sempre hi ha qui et gaureix en els moments difícils, fins que ets capaç de tornar a emprendre el vol, encara que amb una mica més de recança, perquè ara ets conscient que les caigudes fan mal, que has d'anar en compte amb les noves tempestes que segurament vindran.... I en vindran, segur, però el sol sempre torna a sortir, i amb ell, el desig de volejar de nou, ben lluny...

Un poema ben senzill, escrit sense ornamentació, amb un contingut carregat de missatge.

Una abraçada, JKR, m'agrada molt saber que has heretat la vena poètica de la magnífica poetessa que és la teva mare!

...dona molts cop que et fan trontollar i sentir-te insegur, però com dius en aquet poema la questió es has après alguna cosa que abans no sabies i has de tornar a emprendre el vol. Una abraçada.

Per què just ara, que estic pasant una tormenta d'aquelles que sembla no acabar-se mai, he clicat el teu nom i he llegit aquest poema? No sé si les casualitats existeixen o no, però gràcies per escriure i publicar aquest relat, que agraïr en aquest mon d'egocentrisme, de tan en tan, no està malament!

Una abraçada

L'ocell del teu poema, escarmentat, és molt prudent amagant-se mentre passa la tempesta. Està bé, però cal ser valent. La vida és plena de llamps, que també tenen la seva bellesa.

Una abraçada