Memòries d'un bagul

Avui he pujat a les golfes de la casa del meu padrí. Devia fer uns deu anys que no hi pujava i, a tot estirar, és la tercera vegada que hi he estat. Estava pràcticament buit, per la qual cosa semblava espaiós i gran, com una casa sense mobles, ja que la llum del sol es deixava entreveure per les persianes verdes.

He passejat per les diferents estances durant una bona estona. M’ha cridat l’atenció un bagul vell de fusta marró molt senzill. He de reconèixer que sóc una persona curiosa, ja que no he dubtat ni dos segons a l’hora d’obrir-lo per veure què hi havia. Només he trobat roba vella, alguns llibres... Coses antigues. De totes maneres, cadascuna d’elles deu tenir una història que pot ser interessant.

No gaire després, ha pujat la meva mare. M’ha trobat allà, al costat del bagul, fullejant un dels llibres amagats dins aquell discret moble. He volgut saber per què era allà, quants anys tenia, d’on era aquell bagul solitari, abandonat. Aleshores, la mare m’ho ha explicat. Ja se sap que les mares ho saben tot. A partir d'allò que m’ha contat ella i d'allò que jo m’he imaginat, heus aquí la història del bagul...

"Vaig sortir d’una fusteria de Cuba, comprat pel meu amo, un soldat mallorquí que havia participat a les guerres de Filipines i Cuba, fa més de cent anys. Encara recordo perfectament l’arribada a l’illa mediterrània. Mai m’oblidaré les cares de tristesa dels vençuts que desembarcaven, lents, cansats. Les expressions de la gent que els rebia mostraven de tot. Hi havia gent que s’abraçava, feliç, d’altres que fins i tot ploraven. Vaig observar també mirades de compassió, i crec haver vist molts de nervis perquè algú no arribava. I ves a saber si tornaria.

La casa on em van dur estava situada al camp, i era pràcticament nova. Havia estat aixecada entre els homes veïns, amics i familiars, cosa que avui en dia seria pràcticament impossible. Guardava les nuviances (llençols, roba de dormir...) de la dona del meu amo. Era baixa i molt prima. Va ser sempre molt nerviosa, com si anés malament de temps i hagués de fer un munt de feines. Pel que fa al meu amo, sempre s’ha dit que era molt bona persona, i jo no puc fer més que afirmar-ho.

Uns anys després, el matrimoni va tenir un fill. Aleshores, vaig conservar la roba del petit infant. Encara evoco amb nostàlgia aquell episodi de la vida amb els meus primers amos, quan eren abundants, quasi constants, els jocs i crits de la criatura. L’alegria es respirava per tota la casa. Fins i tot la madona, que sempre semblava freda i distant, somreia més gràcies a l’arribada del menut. Durant la meva vida, he après que una sola persona et pot fer feliç amb ben poca cosa. El millor és que, d’alguna manera, jo també hi participava, ja que el nen m’obria i, a vegades, treia tot el que duia a dins, somrient, fins que arribaven els seus pares i el renyaven. A vegades també s’hi amagava i podia sentir la seva rialla innocent, que m’omplia de goig a mi. També vaig compartir, ple de satisfacció, la festa de la seva primera comunió, que es va brufar amb un dinar amb els veïns i familiars de més a prop.

Però, com ja sabem, res és per sempre. El fill, en l’adolescència, va començar mostrant un lleu malestar, que d’un principi intentaven explicar amb un problema del creixement i l’edat. Però, amb el pas del temps, es deteriorava cada vegada més i perdia les forces dia a dia. A la casa es notava la preocupació, i anaven a ciutat amb carretó per visitar metges sovint, tot i que no va servir de gran cosa. El jove va acabar al llit, sense poder moure’s, morint-se a poc a poc, com una llumeta que es va apagant. Els amos es varen enfonsar en un pou de tristor, desconhort i desesperança. Semblava que res podia revifar l’estat llastimós en què es trobaven.

Més endavant, per intentar omplir aquell buit que havia deixat el fill amb la seva mort, va arribar a la casa una filla d’una neboda de la madona, ja que a casa seva no podien alimentar tants fills com tenien. Es deia Isabel. Tot d’una li vaig agafar estimació, ja que es passava el dia rient i corrent d’aquí i d’allà i, a més, va estar amb ells fins que es va casar. La noia cantava moltíssim. De fet, la seva veu és una de les coses que enyoro més. Així i tot, ella mateixa s’infravalorava molt i deia que només afinava, però no s’imaginava fins a quin punt s’equivocava. Aquella veu et reconfortava i et donava forces al mateix temps. Era potent i, alhora, la més dolça. Era pràcticament indescriptible, totalment especial.

Quan Isabel es va casar, jo també em vaig canviar de casa i me’n vaig anar amb la seva nova família, on servia per guardar la roba en desús al porxo. Amb la mudança va tornar també l’alegria dels infants, que aquell cop eren dos. Els agradava especialment jugar a disfressar-se amb la roba inutilitzada, i jo gaudia veient com la seva abundant imaginació els transportava a llocs insòlits i creava històries i mons sense fi. També m’agradava molt el període del mes de Maria, el maig, durant el qual em convertia en un improvisat i petit altar. Em posaven tovalles, flors, veles, i els nens entonaven càntics davant meu. Aleshores em sentia més útil que mai, potser fins i tot apreciat o admirat.

Amb el pas del temps, els fills d’Isabel van anar creixent fins que, ja grans, se’n van anar cadascun pel seu camí, fent la seva pròpia vida. Vaig quedar-me sol, només amb el meu amo, ja que Isabel havia perdut la vida uns anys abans a causa d’una malaltia rara. L’amo em va pujar a les golfes, potser per no rememorar la seva dona, o perquè, senzillament, ja ningú em necessitava.

Des d’aleshores, són poques les visites que rebo aquí dalt. El meu amo, ja vell i amb les cames cansades, fa temps que no puja. A vegades, però, apareix la seva filla per netejar les golfes. Sovint noto que em mira, aturada davant meu, i fins i tot algun cop ha agafat un llibre dels que guardo. Ara mateix un sentiment d’incertesa recorre el meu cos, però el que sé cert és que vull quedar-me, no vull que em tirin a les escombraries, que no em valorin després de tot el que he passat. Tinc por..."

La mare em crida. Diu que ja és hora d’anar-nos-en. Tanco un llibre que tenia entre les mans i guardo tot el que hi havia dins el bagul. Abans d’aixecar-me, el miro, silenciosa, quasi expectant. Jo tampoc vull que el tirin. M’agradaria quedar-me’l i endur-me’l a casa algun dia, i guardar-hi les meves coses, conservar-lo com un moble antic i de valor. Si més no, té més de cent anys i ha travessat oceans.

M’aixeco i camino cap al terrat. Quan estic a punt de creuar el llindar de la porta, em giro. El veig, allà, tan solitari com abans, i em fa llàstima. La mare ha pujat i em mira, amb cara de pocs amics. Jo li assenyalo el moble amb la mirada i somric:

- I si ve amb nosaltres?