Essències

Un relat de: Enllaçada
Em pensava que eres tu, que tot allò que compartíem m’il•lusionava perquè tu hi eres. Però no. Com pot ser que et tingui al davant i que et trobi a faltar alhora? Et miro i no sóc capaç de retrobar aquelles sensacions excelses per molt que intenti buscar-les, ara endinsant-me en els indrets més recòndits del meu cor, ara perseguint el teu gest o perdent-me entre els teus rínxols. Potser no busco allà on toca: tal vegada, en realitat, sóc a la recerca d'una essència gairebé màgica que només es permet el luxe de manifestar-se temporalment, i en moments, instants, diversos i únics. És l'essència reprimida en dos gots de vidre que tan sols surt quan aquests xoquen; l'essència d'una abraçada que em desmunta totes les teories i em fa tornar dolçament fràgil; l'essència que es desprèn d'uns cabells arrissats amb l'objectiu inconscient, però assolit, de gelar-me el cos i fondre els murs del meu dubte. És l'essència, l'essència d'una mirada de complicitat rere les equivocacions repetides i tossudament corregides; l'essència de la satisfacció que provoca l'empatia que demostres amb una indignació i caparrudesa lleugerament còmiques; l’essència que sorgeix de la meva mà perduda i tremolosa quan, per uns segons, s’enllaça amb la teva; l’essència d’un moment de gelosia; l’essència d’una cançó, d’unes paraules, l’essència dels teus incomptables somriures. I és l’essència de les esperances que romanen i t’esperen per reviure aquests instants, preses de la més gran incertesa.

I em pensava que eres tu.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer