Cercador
Hores, dies, minuts i instants
Un relat de: Enllaçada- Compartir:
Set dies, moltes hores, encara més minuts, incomptables instants. Ja fa temps que sóc aquí, en aquesta sala, reclosa sense poder-ne sortir. I encara queda temps per a poder-ho fer. Encara ens falten més dies, moltes hores, encara més minuts, i a mi m’esperen un altre recull d’instants per a mirar-te.
Ja conec fins i tot el soroll de les teves passes enèrgiques i decidides. Em sé de pam a pam els moviments del teu cap quan va amunt i avall amb un ritme frenètic per no desaprofitar ni un moment del temps que corre més ràpid del que et sembla. I a mi, ara i aquí, se’m fan infinites les hores, observant-te dissimuladament, intentant, potser de manera inútil, que els meus sentiments no se’t manifestin com l’aigua clara.
I no, ara ja no ets Ella. Ara ets Tu, única i singular, musa que alleugereixes els meus matins soporífers i que amenitzes les meves tardes inacabables. Et miro de reüll, i em demano si has volgut saber com sóc per dins, encara que només hagi estat per un instant, o si realment estaves encuriosida aquella vegada que em vas demanar que et cantés aquella versió del clàssic d’Elvis que no em podia treure del cap.
Et torno a mirar, i m’intento convèncer a mi mateixa que això només seria possible dins els meus somnis. No sentiràs mai el desig que sento jo de perdre’m entre els teus rínxols, de recórrer amb les meves mans tots els indrets del teu cos enmig de la nit, de parlar de coses (intranscendents o transcendents, tant se val!) fins que surti el sol. És fins i tot un desig que em sorprèn a mi mateixa, capaç de paralitzar els meus sentits, que fa que em demani qui sóc.
Set dies, moltes hores, encara més minuts, incomptables instants. T’aixeques i passes pel meu costat. Fas el camí de tornada, surts i entres de nou. Ja fa tant de temps que he perdut el nord per voler orientar-me així com bufen el vents del teu gest...
Ja conec fins i tot el soroll de les teves passes enèrgiques i decidides. Em sé de pam a pam els moviments del teu cap quan va amunt i avall amb un ritme frenètic per no desaprofitar ni un moment del temps que corre més ràpid del que et sembla. I a mi, ara i aquí, se’m fan infinites les hores, observant-te dissimuladament, intentant, potser de manera inútil, que els meus sentiments no se’t manifestin com l’aigua clara.
I no, ara ja no ets Ella. Ara ets Tu, única i singular, musa que alleugereixes els meus matins soporífers i que amenitzes les meves tardes inacabables. Et miro de reüll, i em demano si has volgut saber com sóc per dins, encara que només hagi estat per un instant, o si realment estaves encuriosida aquella vegada que em vas demanar que et cantés aquella versió del clàssic d’Elvis que no em podia treure del cap.
Et torno a mirar, i m’intento convèncer a mi mateixa que això només seria possible dins els meus somnis. No sentiràs mai el desig que sento jo de perdre’m entre els teus rínxols, de recórrer amb les meves mans tots els indrets del teu cos enmig de la nit, de parlar de coses (intranscendents o transcendents, tant se val!) fins que surti el sol. És fins i tot un desig que em sorprèn a mi mateixa, capaç de paralitzar els meus sentits, que fa que em demani qui sóc.
Set dies, moltes hores, encara més minuts, incomptables instants. T’aixeques i passes pel meu costat. Fas el camí de tornada, surts i entres de nou. Ja fa tant de temps que he perdut el nord per voler orientar-me així com bufen el vents del teu gest...