De vegades

De vegades ens deixem portar massa per la mimesi i per les aparences. Els humans de la Prehistòria, que cometien infanticidi, ja es quedaven amb els nens que els resultaven més atractius, tal vegada perquè eren més semblants a ells. I les persones som perilloses: veiem tota una història o un món sencer darrere d’una aparença. Llavors les imatges es confonen, es fusionen, i tu ja no tornes a ser el mateix.

Per què et veig en ella? Quan la tinc davant observo els mateixos rínxols, el mateix rostre. I sé que no ets tu, m’ho he repetit tants cops... I, tot i així, la meva reacció és idèntica: el mateix calfred, les mateixes mans que em traeixen tremoloses, les paraules que no volen cedir, els ulls imantats a la teva presència. Per què ens busquem problemes? Si sé que m’has fet mal, per què espero amb les mans obertes que ella vingui a fer el mateix?

Potser és perquè també t’espero a tu, molt en el fons, gairebé en contra de la meva voluntat. Per què arrisquem? Molts dirien que no hi tinc res a perdre, que em falta una empenta o donar el primer pas per a allunyar-me de la por. Però a mi només em vénen preguntes que fan cua per seguir turmentant-me, gairebé infinites, eternes. Em torben, m’esgoten i m’atrapen dins d’un laberint sense sortida. Cada cop que intueixo una encletxa per on escapar-me, els dubtes s’encarreguen de tapar-la. I n’hi ha un, un de sol que sobresurt, i em pregunta si tot això durarà per sempre. I jo em faig petita, fins que gairebé no hi sóc.

Aixeco el cap, em trobo amb la seva mirada, i et veig a tu.