Memòries d'en Yago (XIII)

Un relat de: Biel Martí

Sense acabar de saber del tot com succeí, una nit de novembre vaig començar una nova relació sentimental. No amb la Clara, amb qui havia quedat solament dues vegades des de l'estiu, en la primera de les quals no ens vàrem trobar i a la segona em va deixar plantat. Sinó amb l'Eva, la petita de les germanes italianes (anomenades així només per l'origen del seu pare, la seva mare era de la Illa). Anàvem molt, aquelles èpoques, a un local del barri industrial de Yago, on posaven la música que ens agradava i en el que es podia ballar com un boig o quedar-se assegut en uns còmodes sofàs a la zona on quasi quedava ofegada la música. Aquella nit de no recordo quin dia de novembre, l'Eva i jo restàrem a part dels demés, parlant sense parar sobre coses que ens semblaven transcendentals i d'una vitalitat alarmant, doncs no hi havia ni un sol segon de silenci. Aleshores ella es posà a xerrar de la mala relació que tenia amb sa germana, sobretot des del succeït el cap d'any del 92. Havien transcorregut ja tres anys i, segons digué, al començament m'ho havia retret, però actualment no podia fer-ho. Al preguntar-li jo per què, em respongué que ella també s'havia enamorat de mi, ja de temps enrera.
La nostra relació fou molt breu, durà escassament dos mesos. Durant aquell temps em semblà una cosa genial, ja que em recordava una estabilitat perduda i el tenir una relació era el que creia necessitar. Sortíem junts tots els caps de setmana i ens veiem molt sovint. Però una matinada, quan encara no m'havia despertat del tot, ella em confessà que m'estimava i vaig notar aleshores que jo simplement l'apreciava. No sentia per ella res diferent que dos mesos enrera. Ni tan sols m'agradava més que llavors. I així li ho vaig fer saber al desembre. Ja era hora que per un cop a la meva vida fos jo qui donés les carbasses (aquest comentari sarcàstic, que aparegué a mode de fuga, ara no sé si és simplement tristament graciós o graciosament trist).

Es succeïren aleshores una sèrie de coses que, mirades a través del cristall del temps, resulten divertides o lamentables segons l'estat d'ànim. La primera d'elles és la més destacable de totes, com aquell equip de futbol que, sabent-se-les de perdre, decideix iniciar el partit amb un contraatac fulminant, per anar perdent intensitat a mesura que s'acosta el xiulet final. Passà una nit de gener, o potser ja havia començat el febrer, de 1996. En Toni ens presentà un amic seu de nom Fede, que havia jugat amb ell a futbol en torneigs d'estiu, y a la parella d'aquest, la Maria. El tal Fede resultà un desfasat considerable i al cap de poca estona de ser al primer bar portava ja una bona borratxera i anava camí del coma etílic. D'aquesta manera no es va adonar que la Maria s'asseia al meu costat, parlava més amb mi que amb ningú i intentava acostar posicions a la mínima que podia. Cert és que aquella nit jo no em vaig estar de beure i allò m'animà a seguir-li el joc. Al arribar a una discoteca de la zona industrial, en Fede es quedà adormit a un sofà i la Maria i jo, sota la incrèdula mirada d'en Toni i els demés, varem començar a flirtejar seriosament. Una o dues hores més tard, portàrem en Fede amb el meu cotxe, el pujàrem al seu pis de lloguer on vivia sol i el varem tombar a dormir la mona. Nosaltres dos ens asseguérem al sofà, iniciàrem una conversa cada cop més a prop i, allà mateix, mentre l'altre es balancejava en somnis embriacs, varem tenir una "aventura".

A la setmana següent ella deixà en Fede sense explicar-li el succeït, smplement li digué que havien passat coses que la van fer adonar-se que la seva relació no portava enlloc. Sense que en cap moment es concretés res sobre el que hi havia o deixava d'haver, la Maria i jo estiguérem junts a penes tres setmanes, durant les quals em vaig adonar que la meva experiència sexual era nímia comparada amb la de segons qui. Passat aquell temps, senzillament, ens deixàrem de telefonar i si t'he vist no me'n recordo.

Vingué aleshores una de les etapes més doloroses i, al mateix temps, anecdòtiques de la meva vida. A la universitat, a la que encara assistia en funció de repetidor de quart curs, vaig conèixer a la Florance, una francesa increïblement bonica que portava de cul a mitja facultat. Jo no vaig ser menys i me'n vaig quedar colat, amb la diferència que érem veïns i això em permetia el contacte proper. Així, quasi cada dia, al acabar-se les classes, tornàvem a peu, travessant la part més al nord de la ciutat i ens aturàvem en algun que altre bar, ens explicàvem la vida i ella em donava lliçons informals del seu idioma, fet important tenint en compte que els immigrants d'aquell país a la ciutat formaven un nombre més que considerable. Al cap d'un més, com a màxim, vaig creure estar perdudament enamorat d'ella. La trucava cada dos per tres, ens vèiem més fora de l'horari lectiu que dins. L'altra gent de la meva facultat deia envejar-me i em preguntaven sovint què hi havia entre nosaltres. Però no hi havia res. Una de les excuses que la Florance posava a la impossibilitat de la nostra relació més enllà de l'amistat, era que acabaven de deixar-la. Només en una ocasió em va deixar besar-la, però s'apartà de mi, demanant disculpes amb el seu encantador accent, repetint que no estava preparada per allò. Malgrat tot, a finals de curs, sí estigué preparada per enrotllar-se amb un estudiant de dret que, imagino degut a la rivalitat que "ens unia", vaig acabar odiant com mai crec haver detestat a ningú. Recordo com arribava, amb les seves ulleres de sol, mans a les butxaques, i s'acostava a mi preguntant:

- Has vist Florance?
En comptes de:
- Has vist a la Florance?

I allò era un detall que em fuetejava l'estómac com poques coses. A part, clar està, del dia en que em va esperar a l'entrada de la facultat, amb les seves ulleres, assentat en un banc i va dir que volia parlar amb mi. Comentà que la nostra actitud estava perjudicant la Florance i que no devíem vetllar pels nostres interessos sinó pels d'ella. Que si no ens podíem ni veure que, al menys, ocultéssim la nostra animadversió explícita (no amb aquestes paraules, és clar, el pobre no s'hauria entès a ell mateix) i la féssim implícita. M'alegrà saber que resultà un pesat al final, que perseguia la Florance insaciablement i que es va veure de potes al carrer quan ella va haver de fer-lo fora, literalment, de casa seva. Això no va evitar que jo continués amb els ulls clucs i vaig seguir quedant amb la Florance dia rere dia. Varem tornar a besar-nos en una altra ocasió, però com la primera vegada, es retirà deixant-me a l'estacada, amb l'esperança abatuda per un "no" tardà. Després d'una xerrada en la que va deixar clara la seva posició de cara a mi, vaig decidir sense fer propaganda retirar-me d'escena. Vaig deixar d'assistir a classe, de trucar-la i d'aparèixer per la biblioteca on estudiàvem. Només ens varem veure en algun examen de quart curs, poc abans que jo acabés la carrera, una carrera que no sabia per què havia estudiat, i deixar de veure-la més. Em va escriure alguna que altra postal quan viatjà a França aquell estiu, però no vaig tenir la dignitat de contestar.

Comentaris

  • Talvolta un poquet llarguet[Ofensiu]
    Dimoni | 19-03-2006 | Valoració: 7


    Un poquet llarguet però tampoc t'has passat.

    Segueix escrivint llatrg o curt -poc importa - i no te cansis.


    Tu diu El Dimoni

  • Amour amour....[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 21-11-2005

    En Yago busca l'amor, i no acaba de trobar-lo.

    Et seré sincera, però no oblidis mai que la meva opinió és personal i no vàlida. He trobat a faltar una mica més del retrobament amb la Clara. (Ja hauràs vist en el meu anterior comentari que esperava més del retrobament). Penso que hagués quedat bé a la "novel·la explicar alguna coseta més, les sensacions del Yago en tornar a trobar la Clara, i el seu desengany en tornar-la a perdre (si es que es pot dir perdre).

    I després passem per les mans de l'Eva, la Maria i la Florence. En el cas de la Maria no hi ha molt a dir. Es tracta d'una aventura sense res més en el fons. En el cas de l'Eva, em sembla bé la sinceritat del noi, en el moment d'admetre que no l'estimava més que abans d'iniciar la relació. I finalment, en el cas de la Florence, possiblement ell senti el que va sentir l'Eva quan ell no vol res més.

    De totes maneres, tobo que has explicat tots aquests episodis, en els quals el pobre Yago busca uns braços que l'abracin de veritat, d'una manera massa fugaç. Em sembla que passes molt ràpid, com amb ganes d'acabar. Però ja di, no deixa de ser una impressió pròpia.

    A veure que m'espera en el següent capítol!

    Una abraçada, Biel!

    Salz.

  • SINCERAMENT[Ofensiu]
    DOZOMITETSO | 14-04-2005 | Valoració: 9

    Hola Biel,
    He intentat llegir al Yago, però no he pogut.
    Està ben escrit, però no em motiva, se'm fa molt farragós.
    ho sento, altres relats teus si que m'han agradat.

    (Et posso un 9 per no baixar-te la mitja,
    però en realitat t'haguès puntuat amb un 7)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Biel Martí

84 Relats

621 Comentaris

217674 Lectures

Valoració de l'autor: 9.28

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com