Memòries de dies de Sol ( primera part)

Quan algún dia llegeixis aquestes memòries, aquests records, potser, se't cauen les llàgrimes al recordar aquells moments, tristos o simplement feliços. Quan llegeixis aquestes memòries jo ja no estaré aquí amb tu. Aquests records et faràn viatjar pel temps i recordaràs aquells moments en que jugavem a ser grans.
Ens van conèixer gràcies a les nostres mares. Les dues teniem uns cinc anys aproximadament. Les dues erem força tímides, així que no ens podiem imaginar que acavariem així. No ens podiem imaginar que jo t'escriuria aquestes memòries i que tu les llegiries...o no. Als sis anys ja erem molt amigues, i als set inseparables. De vegades crec que existeix una força que els éssers humans desconeixem, una força que ens guía cap a un futur, cap a un destí. Doncs aquesta força havia cambiat tot el futur que amb set anys podia imaginar. Tu eres com...la meva esperança, eres una cosa sagrada, eres un regal del cel, i ho ets. De vegades em poso a mirar fotografies i veig que les dues hem crescut, les dues ens hem fet persones, les dues ens hem sabut fer-nos grans juntes. Avui estic aquí recordant especialment un instant del nostre passat. Me'n recordo que vam quedar, amb les mares, per anar al pim-pam-joc, un lloc on els nens i nenes salten i juguen despreocupats mentres les mares els miren angoixades des dels bancs. Vam anar a una colxoneta, la qual estava repleta de gent, doncs nosaltres, tot i així, ens vam posar a saltar. Mentres saltavem anavem cantant aquella cançó, aquella cançó inventada per nosaltres: Les dues floretes del bosc. Era una cançó feta a mida, era una cançó per a nosaltres, només per a nosaltres. Aleshores van venir un grupet de nenes més grans i ens van tirar fora de la colxoneta. Nosaltres vam anar a dir-ho a les mares, elles van anar cap allà i les van "renyar". Uns minuts més tard aquelles nenes van intentar tirar-nos un altre cop, quan en David, un gran amic de la infància, va saltar a sobre d'elles per evitar que ens fèssin mal. Uns dies més tard, ( ingènues de nosaltres!) vam pensar que estavem bojament enamorades del David. Però no li voliem dir res, ja que creiem que son els nois els que han de donar els primer pas. Cada dia l'esperavem a la porta de l'escola, però ell no ens veia, ni ens saludava. Un dia el vam veure amb la Glòria, una enemiga de la infància. L'enveja brincava per les nostres venes furioses. Aleshores vam decidir preguntar a algú més gran que nosaltres com podies saber si estaves enamorada o no. Li vam preguntar a la meva àvia, ella ens va respondre que estar enamorada no és el mateix de que t'agradi un noi, sino que estar enamorada era sentir unes pessigolles a la panxa quan el veiessim, era voler fer-lo feliç, protegir-lo, sentir que la seva pròpia felicitat era la teva també, sentir que no podries viure sense ell, sentir que el necessites. Després de les paraules de l'àvia, tu i jo vam descobrir que no estavem enamorades ja que no teniem aquests síntomes d'aquesta malaltia tan i tan extranya, l'amor.

Continuarà...