Melangia

Un relat de: Jordi Butxaca Gumila

La pluja cau. Fa fred.
Des de darrera els vidres la melangia t'aclapara i et deixa immòbil, amb la mirada clavada no se sap on i el pensament divagant per indrets llunyans.
Aquests dies de tardor evoquen aquesta part amagada que tenim totes les persones i que tantes vegades ens costa d'acceptar que la tenim.
Quantes vegades ens hem trobat darrera els vidres mullats per la pluja amb la més profunda sensació de solitud.
Quantes vegades, sols, hem agraït el record de moments feliços.
Quantes vegades, quan les gotes fredes de la pluja ens han deixat aïllats, hem recordat la persona que més estimem, i com més agradable és el record més tristos ens posem.
La pluja és melangia. La pluja és com l'amor.
Tot allò tan preciós que podem sentir es transforma amb el patir més cruel quan l'altre persona és lluny. El cor se'ns fa petit, ens domina la indiferència per tot el que ens envolta i el dia es confon amb la nit.
La capacitat de resistir la solitud pot ser la grandesa de l'home. Però quan l'home té el cor tocat per l'amor, la solitud es transforma amb el més gran enemic.
Homes forts, homes poderosos, homes insignificants, seriosos, bons o dolents, quan estimen de debò torben la raó, el pensament s'encalla i moltes vegades, si no sabéssim el motiu, diríem que allò que fan arriba a ser ridícul.
Qui pot explicar què ens passa dins el nostre cos quan no estem amb qui estimem?
Les gotes de la pluja potser venen d'on és la nostra persona estimada i ens porta els seus records. Potser aquesta persona també està darrera uns vidres amb la mateixa sensació de tristor.
La pluja cau. Les llàgrimes intenten engolir-se per dins la nostra ànima.
Tot està mullat. Les gotes, indiferents al caure aquí i allà dibuixen anelles que corren pels bassals.
El paisatge, verd; els arbres plorant les fulles netes gotes brillants, amb el tronc renegrit per la humitat; el cel tancat damunt nostre amb aquest gris pesat de boires molles; el camp, empapat, resistint en silenci aquesta aigua que ve del cel i arriba més avall de la terra per fer cantar les fonts i fer viure els rierols.
No ens equivoquem. La pluja no és la melangia. La melangia és l'amor llunyà, és el grinyol del cor quan no podem estar junt amb la persona estimada. És el crit agre que ens fem endins quan no és possible posar el xiu-xiu dels nostres llavis prop de l'orella de la persona estimada. És la remor tàcita i flagrant de la manca de la companyia desitjada.
I és així que quan ens sentim d'aquesta manera la pluja és la nostra única companya. La única, callada, comprensiva i agraïda companya de la nostra desesperant solitud.
Aquesta mateixa pluja es pot transformar amb la més perfecte còmplice del nostre amor, amb la millor companya que contempla, entenedora, comprensiva, bondadosa, acollidora, els millors moments del nostre amor.
Què bell i complet és estar contemplant la pluja amb la persona estimada entre els braços. Amb la seva cara lleugerament arrepenjada sobre el meu pit. Amb els dits, enjogassats, entre el seu cabell. Amb la carícia lleu d'uns llavis.
El contacte suau del seu cos ens fa estremir a tots dos.
Una sensació extrema de pau, de seguretat, de ganes de compartir aquella felicitat senzilla i clara.
La netedat dels sentiments fan que aquella situació, sense res diferent, ni important, sigui essencialment transcendent per aconseguir la sensació irrepetible, vital i inconfusible de sentir-se estimat per la persona que estimes.
En aquests moments la pluja disol l'amor de les dues persones dins les gotes, essent transportat cap a l'infinit, on, amb el temps, aquelles gotes de l'aigua d'aquella pluja que esguardàvem mig traint les nostres mirades aquella tarda grisa d'aquell amor tan intens, es filtren per entre la terra, abonant amb el nostre amor tot allò per on passen, consolidant fermament aquesta sensació, per quan, si algun dia, mirem sols la pluja per darrera els vidres, podem obrir la finestra, allargar la mà i agafar aquestes gotes plenes del nostre propi amor i podem apagar el foc d'aquesta melangia que ens crema el cor.

Comentaris

  • t'he llegit[Ofensiu]
    mirall | 19-02-2007

    saps expressar aquell regust de terra barrejat amb l'enyor, com les gotes de pluja que cauen i ja voldrien tornar a ser núvol.

  • Realment[Ofensiu]
    Flanagan | 05-09-2006

    escrius bé. Una bona descripció sentimental. Bona prosa poètica. M'agrada especialment això:
    "La capacitat de resistir la solitud pot ser la grandesa de l'home. Però quan l'home té el cor tocat per l'amor, la solitud es transforma amb el més gran enemic. " Trobo que tens raó.
    Fins una altra!

    Alexander

  • Excel·lent[Ofensiu]
    testarrut | 03-09-2006 | Valoració: 10

    Una descripció acurada i precisa dels sentiments.
    Un relat que és pura poesia.

  • Quin relat![Ofensiu]
    teresaxoy | 23-08-2006 | Valoració: 10

    Quina descripció més acurada dels sentiments.
    Quina trama més harmoniosa.
    Quin final més encisador.
    Quina delicadesa.
    És fantàstic.

  • Un relat fantàstic. [Ofensiu]
    Melangia | 23-08-2006 | Valoració: 10

    Jordi,

    No m'he pogut d'estar de contestar-te el teu relat. Ja m'ha cridat l'atenció el títol, perquè justament escric sota aquest pseudònim. M'ha agradat la sensibilitat, amb la qual descrius aquest sentiment de melangia i solitud. Un sentiment de melangia i solitud que molts cops et poc abocar a la buidor, a la incertesa...
    Però també m'ha agradat aquest toc d'esperança del final del relat: "si algun dia, mirem sols la pluja per darrera els vidres, podem obrir la finestra, allargar la mà i agafar aquestes gotes plenes del nostre propi amor i podem apagar el foc d'aquesta melangia que ens crema el cor".
    És fantàstic. Segueix escribint així.

    Melangia.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: