Una edat propera

Un relat de: Jordi Butxaca Gumila

Graó rera graó pujaven uns peus que ja havien caminat molt. Graó rera graó grinyolaven uns ossos que havien pujat aquelles mateixes escales saltironant, fa una pila d'anys.
Ara cada graó era un esforç, era una prova més que tenia que superar aquell cos cansat per poder arribar a descansar.
Els dits li lliscaven pel passamà al ritme de la fatigosa respiració.
Poc a poc, graó rera graó. Pis rera pis.
Amb la boca oberta, respirant profundament. Bufant, quasi sense alè.
Era aquell mateix aire de sempre. Eren aquells mateixos pulmons de sempre; una mica més vells, una mica més gastats, una mica més cansats de respirar, una mica cansats ja de viure en aquest fascinant mon.
El clauer, estrident, sortí de la butxaca.
Aquells dits llargs, mes aviat prims, separaren una clau d'entre totes les altres.
Era una clau lluent, gairebé nova. Poc temps enrera es va fer canviar el pany. L'altre que tenia va treballar des que el ficaren a la porta quan feren aquells pisos.
A la ma tremolosa li costava de fer entrar la clau al pany. La vista també hi ajudava.
Encara se'n recorda de quan va posar la clau al pany per primera vegada. I ara sempre que la posa es pregunta si serà la darrera.
Va comprar aquell pis poc temps després de casar-se. Encara recorda els esforços que tingué de fer per comprar-lo. Cada dia quan acabava de treballar de la fàbrica anava a can Ribalta, el recader, per ajudar a carregar i descarregar. L'esforç era gran, però treballava amb il·lusió. Cada dia arribava a casa cansat, mort de son. Però trobava a la Pilar, la seva dona, que l'esperava. A vegades arribava de treballar tard a la nit i se la trobava adormida al menjador, assentada en una cadira, amb la costura a la falda i el cap inclinat endavant.
Ara obria la porta.
Potser hi faltava una mica d'oli. Però ja havia acabat els ànims per preocupar-se d'aquestes coses tan banals.
La porta es tancà darrera seu, i restà un moment quiet, immòbil dins un pis buit, ple de records, ple de sentiments passats, ple de tota una vida que s'estava esgotant.
Al menjador ja no hi havia la Pilar, ja no hi havia ningú que l'esperés. Estava sol. Qui havia d'esperar a un vell?
Es notava cansat. S'arrepenjà a la porta lleugerament amb les mans al darrera.
Les celles li prengueren forma d'accent circumflex. Avui estava trist.
Sobre aquelles llargues celles, els solcs fèrtils d'aquell torrat front.
Sota aquelles blanques celles, uns ulls brillants, uns ulls plens de res, uns ulls saturats de buidor, d'amarguesa, de preocupació, de solitud. Uns ulls de vell. D'un vell solitari, marginat de la societat, que esguardava amb aquells cristal·lins ulls aquell racó de món, renegrit i brut, on hi havia viscut des que es va casar: Aquell obac racó de món on va riure i on va plorar, on va estimar, on va abraçar, on va besar. Sí, aquest vell. Uns anys enrera també fou jove. Uns anys enrera també sentí l'escalfor de l'amor, també sentí la força de l'apinyament aquelles nits fredes d'hivern.
Però ara tot això ja ha passat. Ara només en resta un record.
Els records per als vells son el seu gran tresor. Ja no volen res, ja no esperen res. Estan fent temps.
Els peus se li arrosseguen per terra al caminar cap al menjador. A mig pam de terra es balancejaven els camals del pantaló, ben subjectat pels tirants que s'amagaven sota aquella lluent americana.
El nus petit de la corbata negre, darrera mostra del dol per la Pilar, entremig de les pellaringues d'aquell coll prim, puntejat aquí i allà per algun pèl mal afaitat de la barba gairebé blanca, quasi ni arribava a tapar el botó d'aquell coll gastat de la camisa de franel·la.
Vora el balcó una butaca.
Al acabar d'assentar-s'hi exhalà un gemec, com per l'esforç fet al deixar-s'hi caure.
Cada dia feia la mateixa maniobra. Perquè cada dia per aquell racó del menjador s'hi passejava un retall de sol. I als vells els hi agrada de prendre el sol.
Les mans arrepenjades sobre la falda. El cap caigut cap a un costat. Un somriure de felicitat clavat als llavis.
El cos vell d'un home en una casa buida d'una ciutat terriblement solitària.
S'havia quedat adormit? Es despertarà? De què vivia? No tenia a ningú? Tenia algun amic per intercanviar per enèsima vegada els records?
Qui sap! Algú sap alguna cosa dels vells?
A l'endemà el mateix raig de sol el tornà a il·luminar; i a l'endemà, i a l'altre, i a l'altre...
Quina mort més dolça.

Comentaris

  • És veritat[Ofensiu]
    teresaxoy | 02-09-2006 | Valoració: 10

    He vist amb el teu relat al meu avi.
    M'agrada com descrius la realitat de les coses.
    T'has convertit en un dels meus autors preferits.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: