L'àliga

Un relat de: Jordi Butxaca Gumila

Majestuosa, seriosa, amb l'ull enregistrant tot el que passa a baix a la terra, l'àliga vola per aquest cel immens. Aprofita l'aire. Les plomes, esteses totalment al vent, fumegen a ritme nerviós mentre la immensitat del silenci omple el regne de l'espai.
L'àliga, des del seu nivell, domina el buit del cel, i amb aquesta aparença tranquil·la, esguarda tot el que passa arran de terra.
Quantes coses veu!
Quantes coses pot entendre?
La natura l'ha dotat unes qualitats i d'un saber fer. L'àliga té el seu caràcter. És constant. Tots els seus actes obeeixen a una manera de viure. Tots els seus actes tenen una seqüència lògica i una raó determinada.
A baix, arran de terra, les persones actuen de manera desordenada. De vegades el seu caràcter és inconstant. D'una alegria frenètica a un neguit aclaparador i obsessiu.
Avui, a baix, l'àliga veu un immens tumult de persones embogides per la festa.
Avui és Patum. Berga és un anar d'aquí cap allà de jovent. Colles amunt i avall. De cal Negre a la plaça Sant Pere. Per l'hospital vell cap al passeig de l'Indústria a la fira. Passejar-hi. Trobar-se amb tothom. Fer el got. I tornar amunt.
L'àliga, serena, recorda aquest episodi que es repeteix cada any per Corpus. L'àliga, cabal, reviu tants any d'història.
A poc a poc, inclinant-se harmoniosament veu Berga com s'allunya darrera seu.
A un costat la muntanya. Queralt, les cingleres. A l'altre, la gran plana central. Al fons, el Montseny, Montserrat.
El paisatge de tota la vida. O gairebé.
L'home canvia el paisatge. Fa molts anys, Graugés no tenia llac. L'home, amb el seu esperit inconformista el va construir. Quins esforços! Quants anys de treball. L'home, que no en tenia prou amb el conreu de secà va fer aquest llac i va transformar la terra en regadiu. I va poder canviar la vianda que posava a la taula. Quan va estar fet van fer venir a veure-ho al propi rei d'Espanya. Però l'home, com sempre, exagera. Diuen que al vol del llac hi havia tants carros com dies té l'any carregats dels productes de l'horta. Volien fer veure a aquell rei que havien estat prou poderosos com per canviar la natura. Però el rei no ha tornat més.
Què deuria pensar aquell rei? De veritat que sabia com era la gent d'aquestes contrades? De veritat que es va arribar a imaginar que eren tan poderosos?
Molt a prop, al mateix temps de quan va venir aquest rei, a L'Espunyola, diuen que la gent no era tant refinada. A l'àliga sempre li ha agradat de volar prop d'aquests espadats colossals. Des de dalt veia com els mossos, prop de cal Massalet, esperaven als de Casserres des de sobre un marge. I quan eren ben a la vora els apedregaven i cames per què us vull. A més d'un li havien obert el cap a cops de roc. És ben normal. A qui se li acut d'anar a festejar les mosses del poble veí? Justament a L'Espunyola que en aquella època escassejaven tant com l'aigua a l'estiu. És per això que encara ara se'ls coneix com els "mal parits de peu de roques".
Les mosses al Berguedà sempre han sigut difícils de trobar. Poca gent que hi ha, les mosses no eren fàcils. Ja en temps medieval el baró de L'Espunyola, que vivia per Cal Majoral enllà, tenia dret de pernada.
Històries sobre aventures de les mosses sempre n'hi ha hagut.
Una mica més avall, La Ferreria. L'àliga sap que en aquella casa sempre hi ha viscut dones maques. Un vespre d'hivern, un pretendent es va ficar a la cambra d'una de les mosses. Sense soroll, amb complicitat, perquè el pare no sentís ni la remor de les carícies. Una vetllada llarga, plàcida, vibrant. Una nit secreta i prohibida. Però l'alba trencava de manera perillosa, així que el pretendent sortí per la mateixa finestra per on havia entrat. Però quina desgràcia! Durant tota la nit havia estat nevant. La neu delatava la seva marxa. Així que el pretendent va començar la seva retirada caminant per la neu endarrera. Cada vegada les passes més lluny de la casa. A cada passa la neu, còmplice dels amants, delatava a algú, no que marxava sinó que havia arribat a la casa. De tal manera que quan el pare es va llevar i va sortir a fora, es va fixar amb unes petjades d'home que arribaven fins a la casa i s'acabaven just sota la finestra de la filla. Correu desperteu-vos tots que tenim lladres a casa! Guaiteu que ens han entrat i encara hi deuen ser!
L'àliga, amb el somriure mig amagat d'aquelles àvies que saben el què ha fet la néta que es ruboritza, i amb el plaer d'assaborir el record de l'inquietud que se sent, i amb la serenor que regala el temps, riu per dins i aixeca el vol.
Eren temps difícils. La misèria era quasi a totes les cases. Molta canalla, molta feina, molt de fred i molta fam.
Amb aquest amaniment era fàcil de trobar els bandolers de camins. No per vocació, sinó per necessitat. La necessitat que els abocava a la vida perduda i separada de tothom.
Qui no ha sentit parlar del Cabrer? el bandoler més conegut del Berguedà. Li agradaven tant les dones que al llarg de la seva vida en va tenir unes quantes. Fins que la darrera, traïdora, el va delatar a la justícia.
Conta la llegenda d'aquest bandoler, i alguna cosa deu quedar de veritat, que robava als rics per donar-ho als pobres, i que una vegada la va fer tan grossa com aquesta: prop de Sant Pere de Graudescales, Riu d'Ora amunt, camí de Sant Llorenç, anava un marxant de terrisses amb el seu ruc carregat amb els articles que mercadejava quan de sobte li saltà al damunt el Cabrer per tal de prendre-li la bossa que pensava estava ben plena, amb tan mala fortuna que amb l'ensurt el ruc amb la càrrega es va estimbar pel terraplè. El marxant, desesperat, no tan sols no portava la bossa plena, sinó que el ruc era tot el seu patrimoni. Aquell home, impotent, va començar a cridar queixant-se al Cabrer de la desgràcia que li havia provocat. L'havia llançat a la misèria més profunda. El Cabrer, entenent la responsabilitat que li pertocava el va calmar: li apanyussaria el mal que li havia provocat per error. Així, doncs, que li digué al marxant: té, deu monedes d'or i vés a cal rector que es ven la mula per aquest preu.
I així fou. El marxant va seguir el camí amb la mula del rector.
Però el Cabrer no va acabar la feina així. Tot seguit se'n va anar a trobar el rector amb el trabuc amb la gàrgola atapeïda de plom: I que mans enlaire i que em doneu les deu monedes que heu fet de vendre la mula. El rector, amb més por que Judes al sant sopar i amb les mateixes ganes d'escapolir-se, després d'una estona de que no, de que sí, va donar-li al Cabrer deu monedes de plata que guardava sota els llençols a l'armari. El Cabrer atansà la ma per agafar-les, trabuc en ma, se les posa a la faixa amb somriure d'agraïment i li llarga al rector: agraït per aquestes deu monedes de plata, però ara doneu-me les deu monedes que heu fet de la mula. Les monedes de la mula eren meves i eren d'or.
El rector, ben net, durant molt de temps només va poder menjar que unes trumfes bullides i algun crostó de pa.
Quantes vegades recordava el rector a l'hereu del Puig de Capolat! Rondava una pubilla i li negaven perquè deien que no era prou bo per a ella. Si la pubilla es casa amb mi dormirà en la cambra empaperada de bitllets, deia l'hereu. I així fou.
Però el rector, dejuni per culpa del Cabrer i de la pròpia perspicàcia.

Vola àliga, vola. Tu tens la llibertat. Boscos, rocams, penya-segats, pics i valls. El vent a la cara i les plomes al sol. Sota teu els rierols, els arbres i els camps. Sota teu el mon.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: