Desert de solitud

Un relat de: Jordi Butxaca Gumila

La solitud és el desert. Caminant per aquests camins polsosos amb la mirada fixada a l'horitzó es confon el cel i la terra. Aquell miratge bellugadís no et deixa distingir la línia perfilada d'on comença el món real de l'imaginari.

Mentrestant, fent camí, la vista no s'aixeca de terra. Caminant, perdut en aquell desert de solitud, em trobo sol. Sota aquell cel immens, al bell mig del no res, no puc pensar cap a on em dirigeixo.

Amb rutina monòtona camino, i caminaré fins que se m'esgotin les forces. Només sé que he de continuar caminant per deixar enrera en oblit les meravelles d'una vida passada.

No puc girar-me, no puc mirar enrera. Sota els meus peus el camí recorregut desapareix esborrant el passat. Al davant meu tampoc no hi ha camí, encara l'he de fer.

El sol, impassible, vertical, només em fa ombra sota el tel tofut de la tristor.

L'experiència no serveix. La memòria és l'enemiga principal, el cor el cofre del tresor transformat en el taüt del mal més dolorós.

Lluny, de molt lluny, se sent la remor d'un tro. Llarg, profund. Alço la mirada i veig, molt lluny, com cau la pluja. Aquella estimada pluja que omple la terra d'alegria. Aquella pluja que t'envolta i et fa aixoplugar. Aquella pluja que dona vida.

Però la pluja és lluny. No puc arribar on és ella. I és ara, quan camino pel desert, quan més la trobo a faltar. Ella no ho sap. Ella viu el seu món, allunyada d'aquests indrets assedegats. Però és ara quan més em plora l'ànima i es va enfortint el sentiment. Cada moment de dolor arrenca una capa de feblesa i mostra ben clar la capacitat d'estimar des de la solitud del desert. Cada moment de solitud arrela més aquest amor per la pluja sense deixar espai per cap altre sentiment.

I a mida que vagi passant el temps, quedarà el record de la meva estimada pluja en un racó de la meva essència, fent brollar les llàgrimes de l'enyor cada vegada que bategui el meu cor.

Algun dia arribaré a l'horitzó, on acaba el desert, on s'ajunta la terra amb el cel. Algun dia podré obrir una finestra. L'oratge suau em portarà l'olor dolça de la pluja que s'acosta i podré tornar a respirar novament l'aire de la vida.

Pluja, no saps prou bé com t'enyoro.

Comentaris

  • Desert i pluja?[Ofensiu]
    gharbi | 07-08-2008 | Valoració: 10

    Déu meu, es poden fer diverses lectures del teu relat, o millor dit, de la solitud mateixa. La solitud és tan imprevisible que a vegades, dintre del desert et trobes acompanyat, i a altres, amb la frescor de la pluja et sents sol. En ambdós casos, falta alguna cosa. Lo que falta a les ànimes inquietes...

    Desert i pluja, m'agrada!!!

  • doncs...m'agrada[Ofensiu]
    mangels | 22-05-2007 | Valoració: 8

    l'he llegit i m'ha agradat.
    Clar que hi veig molta desil-lusió, enyor i manca esperança...pero m'ha agradat prou com per tornar-ho a llegir, també farè un cop d'ull en alguns d'altres, però aquest al ser el mes recent...m'ha picat mes la curiositat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: