Matins, imainant

Obro la porta de casa, per marxar. Marxo amb presses, perquè faig tard. A mesura que m'allunyo del meu carrer, cada vegada em sento més desprotegida, més sola, més freda, dins un món que no m'entén, dins una ciutat, que sembla que només importi que les nadales del passeig sonin constantment sense interferències, oblidant la resta del món, ja no veuen les notícies, parlen de llocs, processos i polítics que no coneixen, i apaguen els televisors o canvien el canal per veure alguna telesèrie, i quedar-s'hi enganxats sense pensar que les hores passen, i la vida també passa, sota el balcó, alcarrer, mentre són esclaus del comandament a distància.
M'agradaria acabar tot allò que tinc pendent, i poder anar a la muntanya, però sé que et trobaria massa a faltar... sola, sense tu, ni abraçant-me ni donant-me la mà.
Entro al metro, i m'aïllo dels sons desagradables escoltant música francesa.. Llàstima que la música no m'impedeixi veure les cares amargades de la gent que m'envolta.

Tanco els ulls, i per un moment, sóc amb tu, enmig d'algun indret del món, sense esperar res de l'entorn, besant uns llavis dolços...