MARXA DE MI

Tems la foscor d’una nit que amaina
i el fred punyent d’un nou matí.
Penses tot d’una: -I si no torna?
Mires enrere i el veus fugir.

Fugir de tu, del fum que emanes,
de les paraules que el van ferir,
dels teus ulls blaus, fitant, encesos,
els seus, absents, d’un gris felí.

La veu trencada, fruit d’un silenci
que alimentàveu amb gran delit,
ressona, ara, sense vergonyes,
ressona, forta, dins el teu pit.

I, amb els batecs, alhora canten
les cordes mortes del seu violí.
Jeu al racó i no vol moure’s,
i no vol dir-te el que vols oir.

Si a les vesprades, vora l’abisme,
sap reconèixer el so del que cau,
o els dits s’embalen buscant refugi
potser dins l’ànima d’un vell amant.

Si renaixeràs d’entre les engrunes,
aixecant el vol, tot i coixejant,
si et desvestiràs de tanta mentida
o bé et trencaràs ara que creixies
i, aleshores, nua, li diràs plorant:

-Marxa de mi, del meu món fràgil
que, poruc, crida que l’han vençut.
Jo el vull dempeus, tu vols abatre’l,
tu saps qui ets, jo sé qui vull! -