Marinetti s'espanta

L'ombra de l'estornell que s'ha aturat sobre la branca del taronger cau sobre el darrer vers del poema que el poeta futurista està escrivint sobre la capacitat de la velocitat dels novells automòbils per a trasbalsar la virtut de les més primmirades beates. El poeta avantguardista, que fins i tot s'embruta les mans de greix abans d'escriure, perquè creu que d'aquesta manera és més a prop de la modernitat i que aquelles bagasses que els romàntics anomenaven muses ara cal anar a trobar-les en l'olor de benzina, la pudor del pneumàtic o l'estrident grinyol de la màquina, no pot evitar de sentir una esgarrifança al veure alguna estranya premonició en l'ombra de l'ocell reposant sobre el seu darrer i irreverent vers. Xop de superstició, s'adona que l'estornell encara és a la branca, enjogassat amb un pinyol d'albercoc que belluga entre les flors blanques de l'arbre, i que la tèrbola ombra no para d'escampar-se, bellugadissa, entre els versos. Esporuguit, estripa el poema i en llença els bocins enmig de tolls d'oli, es fica el barret i se'n va al cafè on, com cada nit, malparlarà dels novel·listes dels segle XIX i advertirà els fills dels botiguers que l'adveniment del regne de la poesia futurista és qüestió de setmanes. Mentrestant l'estornell ha aixecat el vol i ara espicossa els llavis d'una nina de porcellana que algú ha lligat a la soca d'una olivera.