La mestra

L'enyorada institutriu d'aquelles dues bessones que van acabar venent cerilles al carrer dels prostíbuls parisencs no hi ha dubte que se la sabia ben llarga. Primer els ensenyava gramàtica llatina i grega, com totes. Fins i tot les engormantia ecològicament ensenyant-los els noms més elegants de les plantes més vulgars estimulant en el seu interior un amor d'allò més carrincló cap als ésser més delicats de la naturalesa. Elles hi creien, en aquella ensenyant nòrdica de cabells rojos i mirada elèctrica.
Les tardes que la institutriu anava al metge o a comprar-se a les botigues del nucli antic algun d'aquells enormes sostenidors que li arrapaven unes mamelles encara turgents a pesar dels seus anys, les passaven jugant avorridament al joc dels escacs en un tauler atrotinat que havia pertanyut a son germà gran, el que va perdre l'esme estudiant l'erotisme a l'obra lírica de Ramon Llull. Eren tardes en què trobaven a faltar la més banals de les lliçons de la mestra.
Embadalides per les llepolies culturals amb què les alimentava, no haurien pensat mai que les ulleres que alguns matins emblavien el rostre de la institutriu no provenien d'un rústec malson sinó de les interminables partides de set i mig amb què, hàbil i ambiciosa, anava escrostonant el patrimoni dels seus pares. En un últim moment, amb la família ja arruïnada, va tenir un detall de recaragolada pietat. Va voler evitar que les nenes arribessin a tastar la ruïna a la qual ella havia abocat la seva família i se les va endur a la capital francesa a un curset sobre Rimbaud. La tarda que van arribar a la capital les van deixar atipar-se de pastissos de maduixa en una terrassa del carrer dels Argenters i, després d'haver-los ensenyat el licor __ encara avui recorda amb un somriure malvat la imatge de les dues noies, amb els seus vestidets de color mel, i els ulls perduts guaitant els vasos d'absenta __ les abandonà a la seva sort, ja sempre grisa, com l'aigua del Sena.