Dictat

Dictat

Lluny, hi ha, potser, un déu, barbaflorit i estripafulls,
cultivat amb els mots dels homes més astuts,
de carn antiga amerada de mars i d'amors.
Bocamoll i llepafils, és l'arquitecte dels nostres cels.

Ell sap teixir-nos les tardors de modernor grisa,
ofegar-nos en la ginebra espessa del sexe,
i fer-nos xisclar, tan menuts que som,
enmig de la boira vella, insensata, dels poemes.

És ell qui mana, qui fa caragols amb la nostra sintaxi,
qui endevina si hi ha taronges espremudes enllà,
i ens diu, déu, esgargamellant-se entre els núvols:
un amor, un sonet; una tarda a pèl a pèl, només un vers.

Que n'és, d'injusta, la lletra, diem, després,
que poc que en saben, els nostres adjectius, de dir com vam ser.
I tot i amb això, busquem, innocents,
entre la polpa rabiosa d'un seny sacsejat.