Marina

D'això ja fa un any.

Era una tarda de primavera, una primavera atípica,plovia, feia vent i molt de fred. Vaig entrar en una galeria d'art per poder aixoplugar-me.
L'exposició la feia una pintora de mitjana edat, italiana , establerta a Catalunya.
Feia unes marines esplèndides. Semblava que l'escuma del mar t'anés esquitxar. Els cels els pintava d'una manera molt especial i real.
Entre totes les seves obres n'hi havia una, en la que hi havia retratada una persona. La tela representava el Cap de Creus, un penya-segat feréstec, amb el mar embravit per la tramuntana.
A d'alt del penya-segat un noi, quasi un home de faccions fines amb uns ulls de color verd-blau que és mirava el mar amb devoció. Portava una camisa de lli blanc, amb el coll estil "Mao" , pantalons texans i anava descalç. Els cabells una mica llargs i llisos li fugien de la cara degut al vent.

No vaig poder resistir la temptació i el vaig comprar.
En arribar a casa el vaig posar al saló per poder veur'l bé.Estava com encisada per aquell noi. A l'anar cap a dormir ,no vaig poder per més que emportar-me'l a l'habitació.
Al tancar el llum , va quedar il-luminat amb un raig de lluna plena que entrava pel balcó. El noi resplendia d'una manera que mai ho havia vist en un quadre, mirant-lo se'm van passar les hores.

Ell era amb mi, a la meva habitació, el seu rostre d'ulls verds-blaus ho il-luminaven tot.
Em va fer l'amor d'una manera dolça i a la vegada apassionada.
Mai més m'he sentit tan estimada i desitjada com aquella nit.

M'havia adormit! ; Una dutxa ràpida, un cafè i corrents cap a la feina.
En tot el matí no em treia del cap el somni tan real que havia tingut aquella nit.
Vaig telefonar a la pintora del quadre, i ella molt amable em va convidar a visitar el seu estudi.
M'hi vaig presentar. Era un estudi petit però ple de marines, totes a quina més aconseguida.
En una tauleta tenia una fotografia, era... ELL!.
Em va dir que era el seu fill, i al comentar-li que jo havia comprat un quadre amb el retrat del se fill en un penya-segat, es posar a riure i em va dir que no podia ser.
Ella no havia pintat mai cap persona en les seves teles i menys el seu fill en un lloc com aquell.
Em va dir que m´havia malfixat, perquè el seu fill que es deia LUCA, feia dos anys que havia mort d'un accident en el Cap de Creus.
Sí que existia una tela del Cap de Creus anterior a la mort del seu fill, però no hi havia pintat mai a ningú, sols el record li feia mal.

Al tornar a casa, vaig anar directa a l'habitació: Havia el quadre, però el noi...no hi era!, semblava com si mai hagués estat pintat.

Com ja he dit ha passat un any d'això i ara si que estic acompanyada d'un noi de veritat.
Té tres mesos, és el meu fill i li he posat el nom del seu pare que mai coneixerà, però la seva àvia i jo li parlarem i així sabrà com era .

El meu fill és diu LLUC.