Mala vida

Les seves passes volien dir moltes coses. La Maria no va saber gairebé mai que s'hi amagava darrera d'aquelles petjades.
Feia temps que vivia amatent al significat de les seves mirades, que auguraven els crits i les tempestes, la força brutal i desfermada que tenia l'efecte d'un volcà en erupció.
Llavors va començar a escoltar tots els sorolls de la nit, entre el son i la vigília. La gota que queia rítmicament de l'aixeta de la cuina, el roncar de les canonades, el cruixir del mobles, els sospirs del seu fill a l'habitació del costat mentre espantava somnis amb veu alta.
Sentia fins i tot el batec del seu cor traspassant el matalàs, endinsant-se en les molles i el tic-tac del despertador recordant les hores que la portaven sense remissió a un demà igual o pitjor.
Una ordre judicial prohibia al seu company sentimental apropar-se a la Maria i al seu fill, però les ombres de la por i el neguit ocupaven la major part del seu cervell.
Tenia les hores del dia ocupades en el seu treball a l'escorxador, a la cadena d'embassament, on les mans gelades i vermelloses embalaven pollastres a un ritme vertiginós. No es podia permetre el luxe de banyar-se en la llàstima i el dolor car les aus desplomades s'acumulaven si es planyia un minut més del compte.
El seu fill de cinc anys li ocupava la resta del temps. Quan el deixava a l'escola, en el trajecte d'anada i tornada de la feina, imaginava que potser ja no el veuria més.
Cada cop que trepitjava el carrer, sentia la seva presència, era una obsessió, es sentia perseguida per la seva pròpia ombra.
Recordava el que li havia dit quan l'havia vist al jutjat. Els seus ulls la van sentenciar i el ressò dels seus mots eren ferides sagnants esgarrapant el cor.
Pensava en quan havia estat ingressada per hemorràgia interna, en el seu fill que havia escoltat tantes baralles, que havia presenciat com l'apallissava fins perdre la consciència i ara ja no li quedaven llàgrimes per vessar.
Un nen que estava malferit i engabiat en un món d'obscuritat perquè havia vist massa coses i si no les havia vist les havia endevinat flairant les parets de casa i les humides galtes de la seva mare.
Veia sovint les ombres amagades en el fons dels seus enormes ulls innocents, fins i tot quan se'n reien i jugaven com si res hagués passat.
A la Maria se li enterbolien els records i l'acabava ocupant tota sencera la por, el pànic absolut, la sensació de no tenir escapatòria.
No tenia forces per pensar que l'endemà seria diferent, notava el seu cor encartonat i malmès i si no hagués estat per aquell fill que no es mereixia carregar amb els seus errors, segurament s'hagués tret la vida.
El pitjor enemic l'assetjava, un martell dins del seu cap colpejava els pensaments. Era ell o era ella mateixa el seu turment, estava tan confosa que ja no encertava comprendre si es mereixia part d'aquell infern.
El verí que ell li havia injectat amb les seves súpliques i les seves amenaçadores mirades, s'escampava pel cervell i per la sang, fent-la sentir bruta i culpable.
Com podia haver arribat a aquell extrem, com podia haver-se enganyat tant de temps pensant que tot s'arreglaria, com podia oblidar com s'havia odiat quan es veia amb els ulls morats i el cos dolorit.
Uns blaus que duia per dins i per fora, hematomes que li feien perdre la fe i la confiança, cicatrius sense cauteritzar, el cor esquarterat pel dolor d'estimar-lo encara i malgrat tot.
Barreja d'odi i amor que l'ensorrava cada cop més cap al fons d'un pou de confusió.
I si les seves vides es tornaven a creuar, pressentia de ben cert que seria la seva fi. Mala vida i mala mort, la que aquell cabró li havia donat...