L'últim que es perd

El senyor Perseverant de jove i entre brindis solia exclamar, amb l’alegria desmesurada, allò de “molts intents i pocs…”. De gran, amb la maduresa del temps, es va lliurar al plaer del desig i la carn. Tenia, ara sí, la clara intenció de deixar herència i forjar un ésser que se li assemblés gràcies a la màgia dels gens. A la seva muller, la senyora Constància, li feia molt de respecte, la maternitat. El contacte amb els nebots -les seves germanes sí que havien parit- li havia pres la necessitat instintiva de perpetuar l’espècie.

L’arribada de la petita Esperança, doncs, es va fer esperar. Al principi, els encontres entre els seus progenitors eren romàntics, de carícies suaus, petons lleugers i mirades tendres. El pas del temps va deixar enrere la delicadesa i l’amorositat. Les trobades carnals entre el senyor Perseverant i la senyora Constància van esdevenir un ritual de moviments ràpids, mecànics, una lluita d’opinions contràries i de sexe dur. L’un buscava emplenar la llavor i, l’altra, mantenir-la buida. El senyor Perseverant coneixia els neguits de la senyora Constància per engendrar un fill. I que sí, que tot anirà bé. I que sí, ja veuràs, que després no entendrem com ens ho fèiem, només tu i jo. Per fora, es mostrava convençut -i que sí…- i tanmateix la processó anava per dins. Sovint, li ressonaven els brindis i les paraules proclamades amb la veu lleguera de la joventut.

La regla abundant que, mes rere mes, aflorava per la vagina de la senyora Constància era causa d’una píndola. D’això, és clar, el senyor Perseverant no en tenia pas coneixement. La senyora Constància no va explicar mai si el descuit havia estat més o menys premeditat, si per fi se li havia despertat algun instint. Fos com fos, l’arribada de l’Esperança va canviar l’esperit del món i es va instal·lar en els cors de la gent. A dia d’avui, repartida aquí i allà, hi ha cors que ho han perdut tot i que només la tenen a ella. És gràcies a la seva presència que sobreviuen i que segueixen bategant.