JUDICIS

Després de la patacada del tractor contra la paret de la granja han quedat ben parats. Un bony es mostra punyent i sense escrúpols en un dels costats. No valdrà la pena reparar-lo. S’observen de fit a fit amb la mirada acusadora i una roda cau per un marge fins a topar amb una bala de palla. Has estat tu! Jo no, idiota! Estan immòbils davant la màquina. Els miro des del meu racó discret on fa temps que em van abandonar.

El meu judici va ser tan ràpid que no m’he pogut defensar mai. De forma unànime s’ha decidit que sóc culpable. Per sempre i des de sempre. Dolent, dolent! Els dos germans han pogut parlar un instant. Que no he estat jo! Mare, de veritat que ha sigut culpa seva! La mare guarda el tractor i la roda sense escoltar-los. Jo em mantinc amagat en aquest racó amb el pes de les acusacions, dolent, dolent!, però la consciència tranquil·la.

M’explicaré. Per mi la Caputxeta vermella era com aquest porc triturat que ara tots tres es fotran en forma de pilota. Tenia gana, cony! Ja han fet les paus, la mare els avisa per sopar i corren amb deliri cap a la cuina. Escudella i carn d’olla. Amb la cullera davant la boca els dos germans xarrupen ben fort, cada dia més semblant a com sempre ho ha fet la mare. Biologia o hàbits, vés a saber. Quan els veig menjar d’aquesta manera em vénen ganes de sortir d’aquest racó i cridar. Algú hauria de fer un conte de vosaltres, miserables!

Xarrupen fort i mantenen la mirada fixa a la pantalla, on una dona parla des de dins i jo em tapo les orelles perquè el que diu em fot de mala llet. La mare s’aixeca després d’escurar un os, i amb una cassola s’uneix al concert que un dels veïns ha iniciat al carrer. Si pogués, m’hi afegiria, però les titelles necessitem una mà humana, per moure’ns. La soledat és el preu que he de pagar per sentir-me tranquil i lluny de judicis, dolent, dolent! Mentrestant, els dos germans es disposen a jugar a la granja que ja no té tractor i des de fora la melodia de la queixa ressona entre balcons.