L’últim instant

Aquella tarda vaig sortir de la feina tard, n'estava ben tip. Em sentia cansat de tantes xerrameques i reunions ridícules. Tot en aquella ciutat em molestava, tot ho detestava, incloent-hi també la meva fatigosa vida. Ja feia massa temps que comparava la meva existència amb la dels altres. I sempre acabava perdent jo. Jo infeliç, amargat, angoixat. No tenia sentit continuar vivint així.
Mentre caminava carrer avall, vaig aturar-me davant el gratacel més alt de la ciutat. Ho tenia decidit: pujaria dalt de tot i tot seguit m'hi tiraria. Així acabaria amb l'absurd de la meva realitat. Vaig entrar a l'edifici, i sense pensar-hi massa vaig enfilar direcció a l'ascensor. N'hi havia dos, vaig colar-me al primer que va obrir la porta. Per sort estava sol. Un ofec inquietant m'anava pujant dels peus a la gola. El cor em bategava intens. La suor se'm colava entre la camisa, i la corbata m'estrenyia cada vegada més el coll. Em faltava l'aire. Quan s'obrís la porta estaria dalt de tot de la ciutat, i em llençaria als seus braços. Ja quasi hi era, la pantalla de l'ascensor marcava l'últim pis. Seguia ben decidit a saltar al buit. Però quan es va obrir la porta, davant meu no hi havia cap terrat i l'horitzó no eren puntes d'edificis grisos custodiant la ciutat. Una selva verda i espessa em va donar la benvinguda mentre el remoreig dels animals m'acaronava.
Jo continuava incrèdul, com una vella estaca clavada al bell mig de l'ascensor.