El bes obscur

El noi no deixava de pensar en el dia que la tingués davant. Aquell cos femení, tan bell i pur, feia emmudir i arrissar els cabells a qualsevol. Feia dies que recreava el moment exacte en què es trobarien, enmig de les foses, envoltats del silenci asfixiant del cementiri. Ell la miraria a la cara, aquella cara celestial, li acaronaria la galta i esperaria que la nit cridés el moment exacte per a besar-la.
Enmig d’una fosca nit, va arribar al cementiri, espès de creus que marcaven camins oposats. Per un moment va pensar si la veuria, ja que la llum en aquell indret era quasi inexistent. La humitat ofegava l'alè del xicot, que sortia vaporejant per la boca i deixant un rastre de respir per allà on passava. El cor li bategava fort i el cap li rodava, excitat del moment que viuria. I de sobte la va veure, al bell mig del no-res, plantada, lluent i perfecte. Mirant-lo i esperant que ell s'apropés. Així ho va fer. I quan la va tenir davant, l'emoció va encetar cada racó del seu cos. Ell l'observava expectant, esperant que els ulls freds d'aquella melancòlica i pàl·lida cara el convidessin a besar-la. I amb els dits, molt emocionat va acariciar-li els llavis llisos i suaus. Va arribar el bes, i de l'espurna del bes en va sortir foc. Foc apagat per la fredor d'aquells llavis. I quan ell va obrir els ulls, va veure davant seu aquella silueta estàtica, nua i alada assenyalant un sepulcre, menjat per les heures i la humitat.
En l'obscur de la nit, va saber que tots els petons són finits.