L'ovella taronja (3a part)

Puc fumar?
Sí, és clar.
És que, sap? si fumo em recordo a mi mateixa fa un parell de nits.. és que miri, jo era a un bar, o vés a saber què era allò, ple de fum, a Balmes.. érem dijous, cap a quarts de quatre de la nit, es posa en situació? jo ballava, ballava amb els ulls tancats.. la gent s'obria al meu voltant per deixar-me giravoltar, i una amiga intentava agafar-me de la mà perquè no anés gaire lluny.. no havia begut pas gaire, no es pensi, només que m'agrada la sensació de ballar amb els ulls tancats. Vaig topar amb un cos, com havia topat ja moltes vegades, però aquest em va fer obrir els ulls. Era un noi, no li'n sabria definir gaire la cara perquè era fosc i em costava distingir-la, però no era una cara desagradable i tenia els ulls clavats sobre meu. Vaig parpellejar incrèdula un parell de vegades, i vaig tancar els ulls de nou, per donar més voltes i veure on m'anaven a parar els peus, però notava la seva mirada a través de les persones que s'havien posat pel mig. Vaig aturar-me, mig perduda, però no em va costar gaire retrobar la seva mirada. Continuava dret, quiet, mirant-me. Amb un parell de voltes, vaig plantar-me davant seu per ballar al seu voltant, com si fos un videoclip d'aquells de R&B, sap de quins li parlo? i ell continuava quiet, em deixava fer. Vaig aturar-me darrere seu, i posant-me de puntetes, vaig xiuxiuejar-li a l'orella si volia saber el meu nom. No va respondre'm, i li vaig fer un petó al coll. Llavors va girar-se i va fer-me un petó als llavis. Em va recolzar una mà a la cintura, mentre l'altra entortolligava els dits entre el meu cabell. Va ser un petó d'aquells llargs, que comencen amb petits petons als llavis, mossegadetes, i que acaben deixant entrar la llengua, i el món s'esborra i només es sent una música de fons, unes mans que recorren l'esquena, dos cossos que es premen l'un contra l'altre, i la llengua, que es deixa endur per vés a saber quin sisé sentit.. segur que vostè ha tingut centenars de petons com el que li dic.. a mi feia temps que no me'n feien un d'aquests.. un petó dels que no només hi ha sexe, entén? al cap d'una estona, ens vam separar, vam somriure, i vaig tornar a tancar els ulls per continuar ballant. Aquest cop, qui m'agafava de la mà per no perdre'm era ell. Moments després va estirar-me, i sense donar-me temps per respirar, tornava a estar enganxada a la seva boca. Llavors va començara fer-me petons al coll, fins que es va aturar per fer-me un xuclet. Quan vaig veure les seves intencions, el vaig separar de mi. No volia cap marca seva. Va mirar-me estranyat, i va apropar-se a la meva orella per dir-me: "com vulguis, doncs fes-me'n un tu a mi". I vaig dir una frase que duia en cada paraula el risc de trencar tot l'encant.. però em va sortir així. Li vaig dir: "no em dóna la gana". Ell continuava mirant-me estranyat, creient que havia anat a trobar-se amb la més boja de totes les noies d'aquell local ple de fum, però cap intent per explicar-li els meus motius li va valer.. ni tan sols sé si vostè m'entendrà.. em va repetir cents de vegades que no el volia per ensenyar-lo als amics l'endemà al matí, i no m'entenia i em deia que li fes allà on la samarreta amaga el coll, perquè així aquella petita marca fos només un secret entre els dos.. però jo no volia deixar marques enlloc, no volia deixar-li cap mena de record. Volia desaparèixer cada cop que es separessin els nostres llavis, entén? I si li hagués fet el xuclet, l'endemà al matí s'hauria aixecat i hauria vist la taca vermella al coll i m'hauria recordat, i jo només volia ser una ombra i que ell fos una ombra. M'agafava de les mans, i em besava, i em deia que no em volia oblidar, que tenia por de no veure'm mai més.. i tot plegat em sonava a una estupidesa.. és que no m'importa si el torno a veure mai més, si m'oblido d'ell.. mentre no m'oblidi de qui sóc jo.. la resta me's igual, la resta no són més que moments.. i és igual si després els recordes o no, només importa haver-los viscut quan els tenies. I per mi el xuclet era això, un record, i no en vull, de records. Els records transformen la teva vida en una història, quan els poses en fila i creus que cada gest que fas vé justificat pel següent, com si visquessis al revés.. i això és una estupidesa, que no ho veu? a cada instant olores centenars de sensacions, les absorveixes, i quan les recordes, només creus certes aquelles que han tingut una continuitat, les que t'han dut al lloc on ets ara.. i t'oblides d'una fulla que va caure, del petó que un nen feia a la seva mare,.. i penses amb, per exemple, la noia que va ensopegar amb tu, i creus que aquell moment en què vau ensopegar, va ser més important que els altres, només pel fet que has descobert que, jo què sé, que estudia amb tu! Això és absurd, jo no ho vull fer això. Busques sentit a les coses amb aquesta excusa de la continuitat, però això és mentida, les coses no tenen sentit en conjunt, tenen sentit per elles mateixes.. Vostè també es deu creure que el que és difícil és saber quin camí escollir, oi? Doncs.. jo crec que no n'hi ha, de camins.. simplement fets que s'encadenen, i no tenen cap mena de relació mística, els uns amb els altres. Per això a vegades es sent rodejat de buit, tot li sembla incomprensible, no sap si està fent el que li toca.. això és perquè el fil que creia tenir ben aferrat se li escapa de les mans, s'esfuma, s'adona per un instant que no n'hi ha, de fil. I llavors busca el de la rutina, desesperat. Intenta explicar-se el mateix conte cada nit, perquè ja sap com acaba.. cadascú és ben lliure de fer el que vulgui, de fet, i a mi me's ben igual.. però aquell noi no va entendre que jo no volia saber res de marques, que no m'importava oblidar o recordar, que volia gaudir de la seva boca i dels seus braços, i que la resta.. m'era ben igual.