L'ombra

Esbufegava, no podia més. Fugia com si una estranya presencia el perseguís. Corria veloçment, tot i el mal que li feien les cames. Girà la cantonada i amb les rajoles barcelonines mullades, va relliscar i caigué de cul. Tremolava. Tornà a posar-se de peu però no pensà d’agafar el barret que li havia caigut a terra. No volia girar-se. No volia trobar-se de cara amb la persona que portava estona intimidant-lo. Continuà corrent mentre a l’infinit presenciava que el sol tenia pressa per sortir. Finalment, resignat, girà el cap i veié que allò que el perseguia no era res més que la seva ombra. I la va saludar.