L'ombra

Un relat de: MirallTrencat
Esbufegava, no podia més. Fugia com si una estranya presencia el perseguís. Corria veloçment, tot i el mal que li feien les cames. Girà la cantonada i amb les rajoles barcelonines mullades, va relliscar i caigué de cul. Tremolava. Tornà a posar-se de peu però no pensà d’agafar el barret que li havia caigut a terra. No volia girar-se. No volia trobar-se de cara amb la persona que portava estona intimidant-lo. Continuà corrent mentre a l’infinit presenciava que el sol tenia pressa per sortir. Finalment, resignat, girà el cap i veié que allò que el perseguia no era res més que la seva ombra. I la va saludar.

Comentaris

  • Inquietant[Ofensiu]
    gustav | 11-02-2013 | Valoració: 10

    Sovint ens angoixem i fugim de nosaltres mateixos sense saber-ho. Cal acceptar les nostres pors i conviure-hi. Un text rodó. Enhorabona!!

    Gustav

  • Ensurt[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 15-12-2012 | Valoració: 10

    Genial MirallTrencat! Si volies fer-nos passar un flaix d'espant ho has aconseguit plenament; si més no a un servidor. M'ha encantat la concisió. Si el sol era baixet potser és que naixia el dia i que el protagonista venia de farra? Sigui com sigui, m'has fet passar un minut de pànic fantàstic. Una forta abraçada i m'ha alegrat molt llegir-te.

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: