L'ombra d'un amor

L’OMBRA D’UN AMOR



L’acció es repeteix un altre cop, faig un assaig amb la meva pròpia ombra de la declaració d’amor que ja fa un temps li vull fer a aquella noia. Miro l’ombra fixament i li dic que l’estimo més que a res en aquest món, cosa que és ben certa, després imagino que ella em respon que sent el mateix per mi i tot sembla molt senzill .

La trobo al bar de sempre, el nus a l’estómac es fa més gran, sempre igual, quant sóc amb ella el que semblava fàcil es torna de cop increïblement complicat. Com d’altres nits m’ha convidat a sopar a casa seva, com a bons amics soparem alguna cosa i tot seguit, fent un cafè, veurem una pel•lícula a la tele, el meu cor va a mil per hora, aquella declaració tantes vegades assajada em sembla ara una cosa terrible, no se com pot reaccionar.

I si se’n riu de mi? I si s’enfada i es trenca la nostra amistat? I si em fot directament una bufetada?

Si passés això jo em moriria de pena.

Al meu cap dóna voltes i voltes fins que es fixa en una cosa ben curiosa, la meva ombra, just rera nostre, està fent un petó a la seva ombra, les dues, amb gran passió, es besen, increíble, el meu primer pensament és que la noia m’ha enverinat i tinc al•lucinacions abans de morir. No pot ser, encara no li he dit que l’estimo, la miro de reüll, està tan tranquil•la mirant la tele i no s’adona de res.

De repent sento un cop al cap, les dues ombres em fan gestos per que li digui ja que l’estimo, que n’estic enamorat, però tinc dubtes, un altre cop al cap i ara més fort, les ombres s’enfaden i a cau d’orella em diuen una cosa:

ESTEM FARTES DE NO PODER ESTIMAR-NOS. PER LA TEVA COVARDIA SEMPRE ENS TENIM QUE SEPARAR A MITJA NIT I NO PODEM ESTAR JUNTES I FER-NOS L’AMOR.

M’acosto a ella i toco el seu braç suaument, ella crida pensant que sóc l’assasí de la peli i jo m’espanto. Un altre cop al cap, les ombres comencen a enfadar-se. De repent em trobo de genolls davant d’ella, mil frases d’amor creuen el meu cap a tota velocitat, ella em mira estranyada.

Per fi la meva boca s’obra i d’ella en surt una gran frase, “txendora as mundi”, Déu meu que redimonis he dit, no te cap sentit, ella em mira com si jo fos boig i jo cada cop més nerviós crido:

T’ESTIMO MÉS QUE A RES EN AQUEST MÓN, ESTIC ENAMORAT DE TU !

Un gran silenci creua el planeta de Nord a Sud, d’Est a Oest, ella em mira, els seus ulls son ara encara més bonics que mai, s’acosta a mi a poc a poc.

Que fa? És boja?

Dolçament besa els meus llavis fent-me l’home més feliç del món, de reüll veig com les nostres ombres, aquest cop si, obeeixen a la natura i ens imiten besant-se amb gran plaer.




Joan Ballvé Riera