AVARÍCIA

Un relat de: Joan Ballve Riera
avarícia


Va arribar al riu i va seure-hi ben a prop distraient-se tirant pedres a l'aigua mentre admirava els peixos, els ocells i altres animals més que vivien dins la mateixa selva on vivia ell, va ser al cap d'una estona que per aquell riu va veure baixar un gran i magnífic nenúfar, sense pensar-ho dues vegades va saltar dintre d'ell i es va deixar portar, no el va deixar de sorprendre que aquella planta deixés de seguir el corrent i s'acostés a la riba, i més el va sorprendre escoltar una veu que el cridava pel seu nom, una veu desconeguda, una veu que li va demana baixar del nenúfar i seure sobre una roca prop del riu.

-Yamil - va dir la veu - ets tu l'elegit per a una missió molt especial, la selva et necessita, no perdis temps i travessa-la sense por, jo guiaré els teus passos i et protegiré.

I el nen Yamil s'endinsà dins la selva, prudent i sigil·lós caminava a poc a poc, com tothom que aprecia la seva vida al caminar per la selva, aviat però va veure meravellat com les plantes que abans li esgarrapaven la pell eren ara inofensives, va veure també com els animals més perillosos s'apartaven del seu camí mirant-lo de reüll, altres vegades la selva s'obria al seu pas deixant-lo passar, llavors el nen va comprendre que córrer no era perillós i que aquella veu el protegia, confiant en ella va apretar el pas.

De sobte un soroll eixordador el va fer aturar la carrera, tot ell estava alerta, aviat va escoltar més i més soroll i en Yamil va decidir enfilar-se a un gran arbre, ràpidament hi va pujar i a l’arribar a la branca més alta va poder veure un món mort, un món sense arbres, sense plantes, sense animals, un món sense flors ni colors, una gran franja de terra marró s'estenia davant seu, va recordar el nen els camins oberts pels elefants dins la selva, però no eren elefants el que en Yamil veia, estranys i enormes monstres arrasaven la selva pam a pam deixant rere seu una terra que al nen li va semblar ara del color de la sang.

Pujat sobre l'arbre el nen va torna a escoltar aquella misteriosa veu.

-Observa Yamil, mira bé aquells éssers diminuts que veus al costat d'aquests monstres gegantins, mira'ls bé doncs ells són de la teva mateixa espècie, ells són homes com tu.
S'avergonyí en Yamil dels homes, de la seva espècie, però va voler creure que un encanteri obligava aquells homes a destruir casa seva i va sentir pena per ells.

-I jo què puc fer? - va preguntar el nen.

Barreja’t amb ells i pregunta'ls què és allò que busquen, una vegada ho sàpigues reparteix entre ells el contingut d'aquest sac.

Baixà en Yamil de l'arbre i caminà entre aquells homes veient sorprès que aquells monstres eren artefactes que, a part de destrossar la terra, ferien també el seu nas amb olors pròpies del dimoni. Sense cap dubte va creure que aquells pobres homes eren víctimes d'un encanteri.

-Què és això que amb tant d'afany busqueu? - va preguntar.

-Or, busquem or. - van cridar entre riures.

Va obrir llavors en Yamil el petit sac que portava i va repartir entre aquells homes petites pedres d'or, i els ulls d'aquells homes es van fer grans, i dels crits van passar a les empentes, una estranya bogeria els omplia l'ànima i entre tots van obligar al nen a portar-los fins on era l'or. I en Yamil, acostumat a jugar amb aquelles pedres brillants els va portar per la selva fins on ell les trobava, en poques hores van ser-hi i aquells homes cridaven i reien mentre omplien sacs i sacs de pedres. El nen, avorrit d'aquell joc, es va apartar dels homes i s'adormí sota un magnífic arbre.

No va escoltar en Yamil els crits d'aquells homes ni va poder veure les seves cares, fàcil va ser per la selva atrapar-los, doncs ells no veien res més que pedres d'or mentre omplien sacs sense parar, fàcil va ser per la selva aprofitar-se de la trista avarícia d'aquells homes fent-los entrar en el gran cercle de la natura, en el seu final van donar de menjar a la selva que volien destruir.

Va despertar el nen sorprès al veure com el seu cos descansava sobre el gran nenúfar on tot havia començat.

-Gràcies Yamil, has complert la teva missió, ja pots seguir tranquil el teu camí - va dir la veu.

-Abans vull preguntar una cosa, crec saber el nom del dimoni que va encantar aquells homes, recordo el seu nom perquè tan sols d'ell en parlaven, aquell dimoni es deia...Diners. El coneixes? - va preguntar el nen.

-No, hi espero no conèixer-lo mai. I ara estimat Yamil, adéu.

Va seguir el nen el seu camí jugant una estona amb aquelles pedres brillants, però sempre alerta, doncs pensava que era absurd regalar la seva vida per unes simples pedres.

Joan Ballvé Riera.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Joan  Ballve Riera

Joan Ballve Riera

2 Relats

3 Comentaris

535 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor