Lluna

Lluna.

M'ho va explicar un antropòleg que vaig conèixer en un bar.
Desprès de mols dies de caminar sol, va trobar una gent molt peculiar.
Primer aquesta gent no li va fer el menor cas, el varen ignorar totalment.
Això va ser una sort per a ell.
No li varen posar impediment a que s'instal·lés en una de les cases abandonades que tenien.
No li faltava de res per poder sobreviure.
Es va dedicar a prendre apunts sobre les particularitats d'aquesta gent.
Les dones eren bastant més grans, de mida, que els homes.
A més a més, algunes, portaven sempre un dels petits homes a collibè.
Va aprendre a comunicar-se amb aquella gent i li van explicar el que passava.
Li varen dir que tenien uns llibres a on s'explicava que abans el seu poble estava constantment immers en guerres i disputes.
Que no podien viure en pau, quan no es barallaven amb d'altres ho feien entre ells mateixos.
Els hi costava mantenir un funcionament constant, continu, social, i just.
Els homes eren els que manaven a les hores.
Les dones estaven massa ocupades amb cuidar dels fills, cuidar dels homes, cuidar de la societat...., en fi aquestes coses sense importància per les quals no cal tenir la intel·ligència d'un home (es broma).
Fins que va succeir, que sense que s'expliqui res enlloc, a les dones els hi va créixer una espècie de vulva a mitja esquena.
A elles això no els hi feia ni fred ni calor, estaven massa cansades i si això distreia a els mascles, doncs benvingut sia.
Però a els mascles els tornava bojos, tots volien enfilar-se a l'esquena de les dones.
Primer aquestes escalades eren esporàdiques, però cada cop es van sovintejar més i a l'hora es feien més duradores.
Com que els mascles van trobar una cosa millor a fer, no tenien temps de manar.
Això va alleugerir les dones.
Es va veure que de fet, l'únic que estimulava a el mascles per combatre, investigar, descobrir, conquerir, llevar-se, relacionar-se...., ara ho tenien resolt. La neurona se'ls hi va atrofiar.
A partir d'aquí tot va començar a funcionar de fábula.
Només de tant en tant les femelles (més grans) es descarregaven un mascle (el més petit) per que les prenyes.
Les següents generacions varen modificar la mida dels individus, fent a les femelles mes grans per transportar amb facilitat la nova carrega i a els mascles més petits al ser els preferits de les dones.
Els conflictes varen acabar-se.
La cursa tecnològica va aturar-se i van dedicar les seves energies i recursos a viure millor.
Al cap d'un temps, es va començar a donar el cas que naixien homes a els que els hi costava decidir-se a enfilar-se a l'esquena d'una dona.
Cada cop naixien més homes que ja no volien enfilar-se.
Els hi agradava més conviure amb elles que no pas sobre elles.
Això les dones ho van agrair, trobaven a faltar a els homes.
Aquests homes van començar a ser els triats per prenyar i .... novetat, fer l'amor a les dones.
Això els homes ho van agrair, trobaven a faltar a les dones.
Després de molts anys ja feien l'amor .......perquè si, perquè els hi venia de gust a tots dos....o tres.
Ara ja no importa qui mana, han après que el que compta es el tarannà, el que si es clar és que el tarannà exclusivament masculí va fracassar.
Val a dir que existeixen escrits a on es menciona una certa desorientació durant l'època en que manaven exclusivament les dones.
Ara, en els afers del poble hi participa tothom, excepte els que encara decideixen enfilar-se, a aquests senzillament se'ls deixa dins el seu mon, reduït però gustós (sempre hi ha alguna femella que els accepta, necessita).
Cadascú està convençut de la seva funció dins del poble, com a individu i com a gènere.
A el meu company de barra li va costar marxar d'aquell poble, hi vivia feliç, però cap dona no el volia degut al seu pes.
Cap dona no el volia portar a collibè.
No vaig aconseguir que em digues a on era aquest poble.