Lluna a dues veus

I. LLUNA SOMRIENT

La lluna mai no m'havia inspirat res d'extraodinari. Sempre m'he estimat més de contemplar el cel ben desllunat atapeint d'estels les nits d'estiu, o bé, si preferiu, resseguir amb els ulls la majestuosa Orió dels mesos hivernals.
Si aquell petit satèl·lit canviant m'inspirava alguna emoció, aquesta tenia més a veure amb la por i la fatalitat dels contes. Potser havia estat per aquell somni infantil on jo em trobava soleta al portal de casa, alhora que una lluna plena sorgia veloç d'entre les teulades dels magatzems de taronges a toc d'un xiulit ensordidor. No s'escoltava res més; tan sols aquell soroll que, per algun estrany motiu, duia implícita una amenaça per a aquella nena sola. Fora d'això, res més. La lluna estava o no allà dalt de la nit i prou.
La meua, però, és la història d'una lluna diürna.
Jo només anava a casa seua a un dinar de treball. Dos companys, uns papers, taula i cadires, una truita a la francesa: un escenari ben senzill. Val a dir, però, que era maig i la llum del dia feia volar els ulls del paper a la finestra oberta, per on penetraven flaires inidentificables però ben sensibles als narius de tot aquell que respirara.
No sabria dir com va començar a engreixinar-se tota aquella maquinària. Potser vaig ser jo, que en mirar la truita vaig citar unes paraules d'Ovidi on atribuïa als ous propietats relacionades amb el vigor masculí. O potser va ser ell, quan em va refer el llaç de la samarreta al voltant del bescoll tot alenant ben a prop. O quan jo li vaig olorar el seu coll perquè havia canviat de colònia. O quan ell va olorar el meu perquè va voler.
Recorde sobretot com em vaig desdoblar, i alhora que repassava amb els dits la seua orella, contemplava amb el plaer d'un voyeur tota l'escena des del sostre. De fet, és des d'allà dalt des d'on sempre ho veuré. El seu crani rapat i nu protegit per les meues mans un xic tremoloses, la delicadesa amb què m'encerclava l'arèola d'un pit amb el dit índex mentre m'explicava un poema japonés on s'afirmava que els matisos de plaer d'una dona variaven d'un mugró a l'altre. Com li vaig treure les ulleres de pasta que li feien cara de funcionari i vaig trobar uns ulls de caramel que li feien cara d'amant devot. Com afirmava amb determinació que no es pot fugir de tot, que no es pot dir que no a tot.
I tot just quan ens submergíem en un pou de saliva, de batecs desbocats, d'ais de delit, mentre el cap se me n'anava cap enrere a punt de rodolar per la catifa, just a un segon de deixar els ulls en blanc i perdre la vista i l'oïda de moment i l'enteniment per sempre més, la vaig veure a ella, amb eixa blancor perlada de la lluna de dia, aguaitant per les muntanyes. Hauria jurat que em somreia.

II. DONA GRISA SOBRE FONS NEGRE

Estimat amic: potser aquesta siga una de les últimes vegades que t'anomene així. De totes aquelles dones que sóc, la dona somrient ja no somriu. N'ha emergit una altra amb un rostre més trist. Té els ulls grisos, i els cabells, i el vestit gris: la pots observar des de la teua finestra, palplantada enmig d'una nit de pluja com si acabara de rebre una notícia horrible. Encara que el cel estiguera ras, la lluna no es veuria. No hi ha lluna en eixa nit, ni tampoc cap altra llum per a albirar un horitzó possible.
Aguaita. Aguaita al teu balcó i mira-la amb deteniment. Algú que s'estimava se n'ha anat per sempre més mentre l'obligava a restar quieta sense deixar de mirar. "Posa't al teu lloc o ja et posaré jo", li ha dit la veu mentre marxava. Ella ha romàs obedient, amb els peus juntets dins de la rajola que li havia estat assignada. S'ha quedat tan bocabadada que no s'ha adonat de l'abast de la seua submissió, tan sorpresa que se li ha oblidat mostrar una mica d'amor propi.
Enmig d'aquell naufragi s'adona del càstig però no sap com evitar-lo. Qui se'n va la fa culpable d'alguna cosa que ella no ha fet, i és precisament per això que la castiga. "De vegades et culpen pel que fas, i d'altres pel que no fas", es diu a ella mateixa mentre comença a adquirir consciència de la nit, de la pluja i de l'adéu.
Il·lusament, obri per un instant les palmes de les mans esperant encara un càlid retorn, però és una espera inútil. Per més que la veu tornara, ja no seria capaç de reconéixer-la. Vençuda per l'evidència, clou els punys i comença a caminar amb el cap cot en sentit contrari al de la veu, dona grisa sobre fons negre.
La veus? Em veus? Jo sóc la pluja, la nit, la dona grisa i la negror, i tu, l'adéu. Mire cap amunt i no hi ha lluna. Mire el teu balcó, i et dic amic per últim cop.


III. UN POEMA JAPONÉS

Mai no tornaré a utilitzar un poema japonés per impressionar una dona. Tan sols hauríem d'haver dinat fraternalment i, a l'hora del café, enllestir la faena i cadascú a sa casa. Però a ella se li va desfer el llaç de la samarreta, -eixes que s'estilen ara que es nuen per darrere deixant visible part de l'esquena- i, en refer-li'l, la vaig poder olorar, ummmmmm, i estava tan bonica, amb aquells cabells curtíssims que, lluny de tornar-la andrògina, la feien si cal més desitjable, que no em vaig poder estar d'enganxar-la per la cintura i fer-li-ho saber, com estava de bonica, i no em cansava de dir-li-ho, i de repetir-li-ho, i li vaig recitar el poema mentre li desnuava el llaç per copar-li els pits amb les mans, mentre ella s'agafava al meu cap com si no volguera caure al buit quan el fet de caure era ja inevitable, en caiguda lliure que anàvem ja com en un conte d'uns astronautes condemnats a morir enmig del cosmos, que ja ho sabien ells, que anaven a morir i uns es conformaven i altres ploraven i cridaven fins que tothom va callar.
Jo també vaig callar. Vaig haver de clavar-me la llengua al cul, com deia de vegades la mare, per no dir-li en els dies de després de que mai no tornaria res a ser com abans de però que m'agafava mal a la panxa només de pensar-ho, perquè jo tenia la parella ideal, jo, i no sols ho deia jo, sinó que totes les nostres amistats ho deien, el maleït planeta sencer ho deia, i teníem un projecte perquè feia anys que vivíem com apegats, amb l'escalforeta de la confiança diària que et dóna el fet d'haver compartit nombrosos moments de joia a més d'incomptables marrons, tot i que l'època dels polvos apoteòsics havia passat a la història per donar pas a la càlida intimitat, ja sabeu, jo et conec, tu em coneixes, ja fem sempre el mateix que al capdavall és el que ens agrada a tu i a mi i bona nit, apaga la llum i badalla, que demà serà un altre dia.
Per això allò de la llengua, ben quiet i calladet perquè així és com si no hagués passat res, no mirant-la als ulls blavots i grandots ja que a d'altres parts del cos ja tant era si mirés o no perquè l'empremta inesborrable dels mugrons, de les orelles i per descomptat del cony ja se m'havia gravat al cervell o almenys això creia jo. Vaig callar amb el que a ella li degué semblar l'antipatia suprema d'un superior o, com a molt i eixint ben parat, d'una de les estrelles de hip hop que solia escoltar quan venia a treballar amb el tren.
Els primers dies ella em mirava amb tendresa i no sabria dir si agraïment, però jo, allà sense badar boca, li degué semblar tan estrany que començà a mirar-me com preguntant què passa per acabar no mirant-me gens, com si no em coneguera de res, fins que em vaig començar a trobar imbècil, patètic, i sobretot esgarrifat de no tornar a notar-la tan a prop com en aquella inusitada sobretaula que cada cop estava més lluny.
Cavil·le tot açò envoltat per la magnífica nit d'un estiu incipient, aguaitant al mateix balcó on una nit de pluja vaig imaginar que la veia enmig de la cortina d'aigua dient-me adéu amb la mà, quina idea tan absurda, què anava a fer ella davant de ma casa enmig d'aquell xàfec apegalós. Hi ha tots els estels del firmament, la flaire del gessamí, les formes d'animal fantàstic de la figuera de la plaça, i sobretot la lluna creixent amb forma de d, "de" de dis-li-ho, dis-li que no et pots estar sense ella, que vols copar-li novament els pits i refer-li tots els llaços per tornat-li'ls a desfer tantes vegades com les miríades d'estels, els pètals del gessamí i les fulles de la figuera.
Demà li ho diré.