Llum enfora, terra endins...

Esgarrapo la melangia
del meu cor, terra endins,
endevinant la llavor que germina.
Per assegurar-me'n de que
no s'ha podrit entre la
inexplicable tristesa...

Amb les ungles plenes
de sentiments enganxats,
en veig el verd brot
que empeny menut però tenaç,
sota roques volcàniques
i pors adherides.

Entremig dels forats
eix valenta i eixerida.
Ho sabia!
Sabia que rebrotaria de nou!

L'havia mig mort
el fred del cru hivern,
la foscor del dies grisos.
Només la tebiesa
dels somnis més amagats,
l'ha salvat de marcir-se.

El rec dels meus plors
i el substrat dels meus somriures,
l'han vetllat inconscientment
quan l'asfixia l'oprimia.

Ara arrelarà ben fort
i farà branques molt fines,
d'on penjaran fulles tendres
que amb la llum d'un sol
llunyanament proper,
reciclaran noves energies.

Clorofil·la i sang
repartint il·lusions esperançades,
en aquest petit gran arbre
de la meva vida.

Pell d'escorça tendra,
cor que batega amb passió
fins arribar a cada tija,
arrels que exploren nous camins,
serpentejant amb l'instint més vell
que sàviament les guia.

Dits exploradors cercant forces subterrànies,
bevent delerosos en les aigües adormides.
Del bell mig del cor
eix cap a la llum i
en la fèrtil terra
dolçament s'endinsa.

Ara som un mateix cos.
Ella creia cegament en mi,
jo l'arrecerava sense saber com,
de tots aquells monstres invisibles.

M'ha costat comprendre
que era més que un pressentiment.
L'una sense l'altra
ens haguéssim abandonat
a una lenta inanició,
i totes dues juntes
hem fet molt més que sobreviure...