LLUÍS DE PEDRAFORCA

LLUÍS DE PEDRAFORCA

Faltaven pocs dies per a les vacances de Nadal. Érem al tretze de desembre i tota la colla teníem ganes de fer alguna cosa diferent per les vacances, perquè des de l’estiu pasta no haviem fet res; llavors haviem anat d’acampada per la zona de Tarragona i vam aprofitar per anar a Port Aventura. Per això, per decidir què fariem, haviem quedat aquella tarda.

Quan vaig arribar a la plaça de l’Ajuntament, el lloc on sempre quedàvem, ja hi eren gairebé tots. Només faltaven en Jordi, la Lidia i la Sara, que no vindrien perquè estaven fent un examen o vindrien més tard.

Vam anar al “Cátala”, el bar on sempre anavem a discutir què fariem. Al principi ningú deia res, no se’ns acudia cap cosa. Després, al cap d’una estona d’estar parlant de coses que no hi tenia res a veure, en Ramon va tenir la primera idea.

–Per què no anem d’acampada al refugi de les Salines?

Vam estar una estona pensant-t’ho, però al final vam decidir que no. No, allò era massa avorrit i ja ho haviem fet altres cops. Havíem de fer alguna cosa diferent que no fos com els altres anys, que sempr acabàvem passant les vacances de Nadal en algun refugi.

Pasaba l’estona i la tarda es feia cada cop més avorrida. Bé, potser mentre les hores van passant tinc temps de presentar tota la colla.

A la colla n’hi havia uns quants que anàvem junts des de l’escola i que ja haviem estat amics des de sempre, i llavors hi havia els qui s’hi havia afegit en anar a l’institut. Els qui ens coneixiem des de l’escola érem en Ramon, en Carles, la Mireia, la Lidia, en Jordi, en Joel(que es deia Joel Joan, com l’actor de la tv, tot i que la diferencia era que quan l’actor, es deia Joan de cognom, ell es deia Joel Joan, com un nom compost, i que per fer-ho més curts tots li dèiem Joel) i jo, que per si no m’he presentat, em dic Laura. Els altres eren l’Enric, en Toni, l’Eric, l’Imma i la Sara.

Quan estàvem avorrits i ens feia mal el cap de tant rumiar, van entrar la Sara i en Jordi, que ja havien acabat l’examen.

–Renoi, sembla que el gat se us hagi menjat la llengua —va dir en Jordi en trobar-nos tan callats. Normalment sempre estàvem xerrant i fent gresca.
–Ui que bé, el que faltava! Ara encara parlarem més —va dir en Carles. Ell i en Jordi eren molt amics i sempre s’estaven fent bromes.
–El que passa és que ens fa mal el cap d’estar pensant tota la tarda el que farem aquestes vacances. A veure si vosaltres, que no heu pensat gaire, trobeu què podriem fer —vaig dir també, fent broma.
–Que no hem pensat? —va dir la Sara. Més ben dit, va cridar— Es clar, tu no has fet cap examen de mates.

Va seure i ja no va dir res més en tota la tarda.

–Deixa-la estar —va dir en Jordi— El que passa és que està enfadada amb ella mateixa perquè l’exàmen no li ha anat gaire bé. Des que hem sortit que està així, de mal humor.
–vinga, potser que ara que som més intentem decidir què fem, perquè com seguim així passaran els dies, arribaran les vacances i encara no haurem decidit què fem —va dir en Joel, que fins aleshores havia estat callat.

Altre cop vam tornar a pensar; però no se’ns va acudir res. Aquell dia era dijous, i vam decidir que ens tornariem a trobar el següent cap de setmana.

El dissabte vam tornar a trobar-nos. I potser va ser el fet de ser cap de setmana que va fer que acabéssim decidint què fariem.

Altra vegada vam quedar a les escales de l’ajuntament. Haviem quedat a les quatre de la tarda, però ja eren tres quarts de cinc i en Carles no arribava; així que vam decidir anar al Cátala. Si venia, ja sabia que seriem allà. No feia gaire que haviem entrat quan el vam veure entrar i, en veure’ns(cosa que no era gaire difícil perquè sempre sèiem el més a prop que podiem de la porta), va venir cap a nosaltres. Semblava content i li vam preguntar què era el que el feia estar tan content. També semblava força cansat.

–Un moment, deixeu que begui alguna cosa, que em recuperi de la correguda i us ho explico.

Va demanar una tònica i després de beure’n un bon glop va respirar a fons.

–Sembla que hagis vingut corrent des de Girona—va dir l’Eric—com és que estàs tan cansat?
–Un moment, primer el que volia dir. Crec... crec que si hi esteu d’acord ja tenim què fer aquestes vacances.

Tots ens vam engrescar amb la idea. Abans que arribés, l’Imma ens havia explicat que una seva tia tenia una casa de camp a prop de Barcelona, i que la llogava per fer festes o reunions, perquè ella vivia a BCN ciutat. Li havia preguntat si la tenia ocupada durant les vacances, i com que li havia dit que no, li va preguntar si ens la llogaria per passar les vacances; i li havia dit que si; i és més, que no cali aque ho paguessim.

De moment allò era l’única cosa que haviem pensat fer. Però potser en Carles tenia una idea millor. Finalment, quan es va haver acabat la tònica, ens va explicar la seva proposta.

–Mireu, resulta que jo tinc uns cosins a Lleida, que viuen en una casa del centre. Fa poc van trucar dient que anaven a passar les vacances a Suïssa, per esquiar, i van preguntar als meus pares si es podien cuidar del seu fill, en Gerard, que té pocs mesos. Els pares van dir que si i ells van dir que quan marxessin passarien per casa a deixar en Gerard i les claus.
–I què té a veure amb les vacances?—va preguntar algú.
–Doncs que se’m va acudir que potser podrien deixar-nos la casa per passar-hi nosaltres les vacances. Els vaig trucar preguntant-los-ho i em van dir que si. I mireu què tinc—va posar-se les mans a la butxaca i ens va ensenyar unes claus—son les claus de la casa. Avui ja han vingut a deixar en Gerard, i m’han donat les claus. I m’han dit que tractem bé la casa. Si hi anem, bé; sino, deixo les claus als pares.

Unànimament vam aceptar la proposta, i vam començar a fer plans. Al cap d’uns moments ja ho teniem tot planejat.

–La casa és guapísima—va dir en Carles mentre ho planejàvem— Té un jardí amb piscina, encara que no crec que ens banyem. És una casa senyorial i molt antiga, de tres plantes i unes golfes inmenses, amb molt trastos, expreses per jugar a l’acuit. Hi ha una antiga llegenda que diu que a les nits de tempesta, a les dotze de la nit, se sent el soroll de les cadenes d’un fantasma.

Encara ens hi vam engrescar més, i en Carles ens ensenyà unes fotos que havia dut.

L’últim dia de classes era un dijous, i l’endemà, divendres, ja marxàvem. Al principi haviem pensat d’anar-hi amb bicicleta, però després vam acabar anant-hi en tren, per no cansar-nos, tenint en compte les enormes motxilles que duiem tots. Només hi anavem en Carles, la Lidia, en Jordi, en Joel, en Toni, l’Eric, la Sara i jo. Els altres, per un motiu o altre, no havien pogut venir.

Vam marxar a mig matí, amb un tren que ens portaria a l’estació Barcelona-Sants, i després de fer una parada de mitja hora, agafariem un altre tren i ja no ens tornariem a parar fins que fossim a Lleida. A Lleida hi vam arribar força aviat, però com que no ho coneixiem i haviem de fer cas d’en Carles, que feia quatre anys que hi havia anat per últim cop, i era qui ens guiava de l’estació a la casa, ens vam perdre. Vam estar caminant més d’una hora, fins que vam demanar a l’home on era el carrer Rius(on era situada la casa) i va resultar que era a cinc minuts d’on èrem.

–No us ha semblat que l’home s’ha posat nervios, quan li hem preguntat pel carrer Rius? —va dir en Carles mentre entràvem a la casa.
–El que passa és que no vols reconèixer que t’has equivocat i ens has fet perdre.
–Que no, que he notat que es posava nervios. No ho heu notat vosaltres?
–Ei, on és l’interruptor?—va preguntar en Toni que l’estava buscant.
–Espera, crec que era darrera la porta—va dir en Carles,, i va palpar la paret.
–Doncs no hi és—va dir tot seguit. I en aquell moment es va encendre el llum.
–És aquí! —va cridar la Lidia—darrera aquesta porta.

Vam mirar on era. Per encendre el llum haviem d’entrar a la sala d’estar, que era al costat del vestibul, i llavors l’interruptor era al passadís que comunicava la sala amb la cuina.

–Que estrany, hi ha d’haver un interruptor més a prop.
–Bé, de moment ja hem encès el llum. On deixem les bosses?

En Carles ens va anar ensenyant la casa. Realment era molt gran i tenia força curioses. Tenia un pati interior on hi havia una font amb peixos vermells, i un garatge on hi podia haver dos o tres cotxes.

De seguida vam agafar una habitació de la tercera planta, just al davant de les escales que duien a les golfes. Era una habitació que semblava feta per nosaltres. Hi havia una llar de foc i una terrassa que donava a una plaça amb molts arbres. A un costat hi havia dues lliteres, a l’altre dues més i al mig n’hi havia tres. Ens va faltar temps per ajuntar-les totes. Al costat hi vam posar tres armaris, que estaven més separats.

Com que estàvem cansats, no vam fer gaire res. Vam agafar begudes i bosses de patates i vam començar a veure pel•lícules que haviem dut.Es pot dir que haviem dut pel•lícules força diferents(o no) i que estaven de moda(Speed, Misión Imposible, Expediente X, Palace, Two Much, Leyendas De Pasión, Entrevista Con El Vampiro, El Paciente Ingles, Braveheart, i més). Estàvem tan cansats d’haver fet el bèstia durant el viatge i d’haver estat caminant per Lleida que no vam trigar a adormir-nos i quan ens despertarme era força tard.

Després de sopar i de pujar a l’habitació, com que encara no teníem son, vam apagar tots els llums de l’habitació. Aviat haviem baixat les persianes, encès la llar de foc i després dagafr les llanternes i de posar-nos al voltant de la llar vam començar a explicar histories de por. En Carles tenia un llibre que havia trobat a la llibreria de la sala d’estar en el qual hi havia llegendes de Lleida, entre les quals hi havia la del fantasma de les golfes de la casa on érem. Estàvem tots callats; no se sentia res i en Carles va començar a llegir la història. Mentre ho feia, va començar una tempesta, però no ens en vam adonar.

Lluís de Pedraforca era un valent cavaller que havia viscut a Lleida entre els segles XV i XVI, i que per moltes gestes nobles que havia fet durant la gran desfeta catalana del segle XV, en el regnat de Jaume comte d’Urgell, el senyor de Lleida li va donar les terres que hi ha al voltant de la casa on ens trobem, que aleshores es convertí en el seu castell. Aviat es va comprovar que la vida de noble, la vida de castell, no era per a ell. Maltractava els criats, augmentava els impostos d’un dia per l’altre, i feia morir de fam els presoners del castell.

Una nit fosca i freda, enmig d’una forta tempesta, van trucar a la porta del castell i casualment ell mateix va anar a obrir. Qui havia trucat era una vella anciana que demanava aixopluc per aquella nit.

–Què em donareu a canvi?—va dir, cobdiciós el cavaller, mirant una valuosa creu daurada, adornada amb robins vermells, que penjava del coll de la vella.
–Sóc pobra, senyor, no tinc res de valor.
El cavaller va tancar-li la porta i va pujar a les seves cambres. La nit següent la història es va tornar a repetir. A la tercera nit, el cavaller li va fer la pregunta i la vella va tornar a dir el mateix.
–Doncs què és aquesta creu que portes?
–És un regal d’un cavaller per uns serveis que vaig fer, us prego que no l’agafeu.—El cavaller, sense fer-ne cas, li va agafar la creu d’una estrebada.
–Ara ja pots quedar-te —va dir després.
Però el cavaller ja no va veure l’anciana. Davant seu hi havia una bella fada, vestida amb una senzilla túnica blanca, que duia una corona platejada al cap.

–Feia temps que sentia com els camperols es queixaven de la manera com els tractaves, però no podia creure que parlessin del cavaller que els havia defensat temps abans. Jo mateixa vaig voler comprovar-ho, i no m’ha agradat gaire trobar-me amb la desagradable sorpresa que el que deien és veritat. Des d’ara viuràs aquí, reclòs en aquest castell, la resta dels teus dies, amagat de tothom, perquè la cobdícia és el teu principal defecte, i no podem oblidar que la caritat és molt important. Només a les nits de tempesta com aquesta podràs descansar.

Després la fada va desaparèixer. El cavaller, traient importancia als fets, no en va fer cas i va pujar a la seva cambra, contemplant la creu. L’endemà, quan els criats van anar a despertar-lo, no el van trobar al llit. Només van trobar una creu vella, de fusta, que van cremar tot seguit. Des de llavors no s’ha sabut res més del cavaller ni de la creu. A vegades la creu ha reaparegut en mans d’algun descendent del cavaller, però sempre ha tornat a desaparèixer.

Quan en Carles va acabar, ens vam quedar tots callats. Només en Joel, al cap de molta estona, va trencar el silenci.

–Òndia Carles, quin avantpassat més bèstia. Suposu que no tens ni idea de la creu.
–No diguis ximpleries —va dir enfadat en Carles —És cert, em dic Pedraforca de cognom, però no vol dir que sigui parent directe del fantasma. I tampoc sé com pots creure que he vist la creu. Però mira, aquí n’hi ha un dibuix.

Tots vam mirar la creu. Hi havia dues reproduccions, que estaven força desacolorides. Una de les creus era la de fusta, i l’altra era la daurada amb rubins vermells.

Estàvem tots callats, segurament tots pensant en la creu i el fantasma, quan vam sentir un soroll. Semblaven... cadenes. I després una rialla. Ens vam quedar glaçats. Vam encendre el llum, i en Carles va tancar la porta.

–Vinga Carles, no dirás que...—va començar en Toni. Però no va dir res més i va callar.

Vam anar al llit i crec que tots vam trigar a adormir-nos. L’endemà, quan ens vam despertar, amb el dia lluminós, clar i serè ho vam veure més confús, com si hagués estat un somni. Però tots sabiem que no havia estat cap somni.

Durant el dia no va passar gaire res. La gent de Lleida era molt simpàtica, però quan sabien on estàvem, de sobte, es comportaven... simplement, diferent. Primer ens va passar a la fleca. Hi haviem anat en Carles i jo. Mentre hi anàvem vam parlar de cosses però en cap moment vam atrevir-nos a parlar del que havia pasta la nit abans, després que en Carles acabés de llegir la història. La fornera, una dona d’uns trenta anys, ens va atendre amablement.

–Bon dia. Què voleu?
–A veure —vam mirar la llista— dos quilos de croissants, un quilo de normals i un de xocolata; tres ensaïmades i dos... un moment si u splau. Què posa aquí Carles?—vaig preguntar, perquè no entenia la lletra de la núria, que era qui havia fet la llista.
–Dues barres de quart—va dir ell.

Mentre la fornera ens posava els croissants i la resta, vam veure una coca que feia pinta de ser bonísima. En Carles i jo ens vam mirar, i vam calcular que podiem comprar la coca i encara sobrarien diners.

–Quan val aquella coca?
–Tres-centes cincuanta pessetes, acabada de sortir del forn. La voleu sencera o un tros?
–Millor sencera. Som tota una colla.
–No sou d’aquí, oi que no?—va preguntar la fornera donant-nos el compte.
–No.
–Es nota per l’accent. D’on sou?
–De Figueres. Estem aquí de vacances, amb uns amics.

En Carles i jo ens vam tornar a mirar. Després del que havia passat la nit passada... Finalment ho vam dir.

–Al carrer Rius.

Quan ho vam dir la fornera es va posar seriosa.

–No estareu a Can Pedraforca?
–Si... passa alguna cosa?—vam preguntar nosaltres, que començàvem a posar-nos nerviosos.
–No, no passa res—va dir, de sobte secament, i va atendre l’altre client.

Mentre passàvem a l’altra vorera, vam veure com ens mirava de reüll. Nosaltres no vam dir res. En arribar, mentre tots estàvem esmorzant, vam explicar als altres què ens havia passat.

Van anar passant els dies, i situacions comk aquestes es van repetir un cop que l’Eric i la Lidia havien anat a comprar begudes; el dia de Nadal, quan vam anar a sopar a un restaurant, i un dia que tots haviem anat al supermercat per comprar coses de menjar i beure per la nit de cap d’any. A part d’això, vam fer algunes excursions: ens vam arribar a Fraga, Balaguer, i altres llocs més o menys propers a Lleida.

A Balaguer vam conèixer uns nois i noies amb qui ens vam fer amics de seguida, perquè més o menys eren de la nostra edat. En saber on estàvem i què ens havia passat, van fer broma i ens an dir que no féssin cas dels que es creien aquella llegenda del fantasma de Pedraforca, que era una llegenda vella i molt coneguda per aquella zona. Simplement, hihavia qui es creia la llegenda i també hi havia qui no se la creia o pasaba de llegendes, que era el que feien ells. Van venir alguns dies a Lleida, i al final vam decidir que passariem el cap d’any junts, cosa que ens va animar, perquè allò de ser els de la colla de sempre podia acabar fent-se una mica avorrit.

La nit de cap d’any vam començar mirant pel•lícules, bevent i menjant el raim, el que es fa sempre. Després que sonessin les campanades se’ns va acudir de fer un joc de nit. Era una bona idea. Aquella nit érem tretze, els vuit de Figueres i els de Balaguer, que eren cinc: en Marc, en Victor, en Jose, la Míriam i l’altra Laura. Ens vam dividir en dos grups de sis, perquè l’Ester tenia mal de cap i no es trovaba bé, i va preferir quedar-se a la sala d’estar. En un grup hi havia en Carles, la Lidia, en Marc, en Joel, en Jordi, en Victor, i a l’altre grup la resta: en Jose, la Miriam, en Toni, l’Eric i les dos Laures.

Primer vam dividir la casa de manera que cada grup dominés una part. Després vam agafar diversos objectes de les nostres motxilles, i cada grup havia d’amagar-los a la part de la casa que dominava, en mija hora. Nosaltres ens vam dividir en tres grups per fer-ho més ràpid. El primer objecte el vam amagar tots sis, a les golfes, els altres tres ens els vam repartir. Va ser divertit, perquè tots callàvem i de seguida que sentiem algun soroll ens espantàvem. Mentre érem a les golfes, durant un instant m’havia semblat veure un quadre on hi havia un home que duia una creu de fusta, però només un moment. Els altres objectes els vam amagar a diferents llocs, tots molt apartats.

Al cap de mitja hora, ens vam tornar a trobar a la sala d’estar, i vam començar buscar els objectes que havien amagat els altres. No sé com vam poder trobar-los nosaltres primer. Els altres només van aconseguir trobar-ne un i, com que pasaba el temps i no trobaven els altres objectes que haviem amagat, quan va sortir el sol(que era quen s’acabava el joc) vam posar-nos a buscar tots. Però només vam trobar-ne dos, ens en faltava un. Vam pujar a les golfes, tot i que ens van dir que ja ho havien mirat. Vam mirar el lloc on haviem deixat l’altre objecte i no hi era!

Tots ens vam mirar. No crèiem en els fantasmes, però en una casa que fos tan rara, tan gran i que a sobre tingués una llegenda amb fantasma incorporat, podia passar de tot. Vam decidir que la nit següent hi tornariem a pujar. Vaig recordar el quadre; ho vaig dir i vam anar on l’havia vist, però tampoc hi era.

–Laura, vols dir que no estaràs nerviosa? —va dir en Joel, intentant fer broma. Tots estàvem nerviosos, tensos.
–Potser ara estic nerviosa, però jo he vist aquest cuadre.
–Ei, millor que no discutim, la próxima nit hi tornarem a pujar.

Vam estar tot el dia sense fer res: a dins la casa veient la tel•levisió o al jardí, ajaguts damunt l’herba, o fent qualsevol altra cosa per distreure’ns. Els de Balaguer, en Marc, en Victor, en Jose, la Míriam i la Laura van marxar però van dir que a la nit següent tornarien.

Jo estava estirada sota un roure quan va venir en Joel. Se’l veia seriós. Va asseur’es al meu costat.

–Saps que no sé què pensar?
–Què vols dir? —vaig preguntar, encara que ja sabia què volia dir— El que està pasant des de la nit que en Carles va llegir-nos la història del fantasma. El soroll de cadenes, al rialla, això de no trobar el video(l’objecte desaparegut) i la gen tque, quan sap on estem, sembla com si... fugís de nosaltres.
–T’oblides del quadre.
–També. I el que ens va passar abans, perdre’ns per Lleida, i això que no trobéssim un altre interruptor fins abans-d’ahir.

Crec que no ho havia dit, però finalment, el dia abans de Cap D’Any havíem trobat un interruptor darrera la porta, on en Carles ja havia buscat el primer dia i no l’havia trobat.

–Si, és estrany tot. Però nosaltres voliem fer una cosa diferent, i sembla que aquestes vacances seràn força diferents de les altres.
–Això ja ho pots ben dir —va dir en Joel, i ens vam posar a parlar d’altres coses.

Haviem decidit que pujariem a les golfes aquella nit, però no ho vam fer perquè va ploure, hi va haver tempesta. Podríem haver-hi pujat, però vam recordar la història, encara que sembli ridícul. Així que els de Balaguer es van quedar tot el dia, i l’endemà hi vam pujar.

Cap a les set ja era fosc, però vam esperar una estona. Vam sopar i, després d’endreçar-ho tot, vam agafar les llanternes i hi vam pujar. Menttre pujàvem les escales hi havia un profund silenci. S’hauria sentit una agulla que queia a l’altra punta de la casa. En Carles, a contracor, havia hagut d’anar al davant perquè ens haviem posat d’acord que fos ell qui hi anés. I quan gairebé ja havia arribat al capdamunt de les escales, va caure i vam ensopegar els uns amb els altres. En el moment en què va c aure es va sentir un esbufec i després una llanterna va enfocar un gat blanc i negre que baixava les escales corrents.

–Uff, sort que no era negre del tot; si hagués estat negre del tot... —va començar a dir en Carles.
–Què? —va interrompre la Laura— Hauria portat mala sort?
–Sí —va dir en Carles. I ja no vam dir res més.

Vam pujar, i en ser a les golfes tots vam encendre les llanternes. No vam veure res(o ningú). Bé, jo vaig veure el quadre i el vaig ensenyar als altres.

–És... és la creu que hi havia al llibre —va dir en Carles.

Ens vam ajupir, mirant el marc. Hi havia una placa, semblava de plata. Posava “s.XV i XVI. Lluís de Pedraforca”. Primer ens vam mirar tots, i després tots vam mirar en Carles.

–Ei, mireu què hi ha darrera del quadre —va dir l’Eric.

Vam mirar-ho, i ja no ens podíem sorprendre més. Hi havia un arbre genealògic de la familia Pedraforca. Uns dels últims descendents eren en Carles i en Gerard, el fill dels seus cosins, i a més hi havia alguns espais buits.

–No pot ser —va dir en Carles— Aquest quadre està pintat al segle XVI com a molt tard. Com pot ser que l’arbre genealògic arribi quatre segles més tard?
–Si. I mireu què posa al marc —vaig dir jo.

Ningú no va respondre. De sobte, vam sentir un soroll, i tots vam afanyar-nos a sortir. Però algú es va aturar i vam ensopegar. Aleshores vam adonar-nos que els llums eren encesos. I que un noi d’entre vint i trenta anys estava agafant en Jordi, que era qui anava primer. Haviem sortit cridant, i en veure’l vam callar, tots menys en Jordi, que no s’havia adonat de qui era i seguia cridant.

–Tranquil, noi, tranquil —va dir el noi.

En Jordi va acabar callant, el noi el va deixar anar i ens va anar mirant a tots.

– Abans que res, permeteu que em presenti. No sóc Lluís de Pedraforca, com tots devieu pensar que era, quan heu sortit cridant de les golfes. Em dic Llorenç, i sóc el germà d’un dels cosins d’en Carles. Amb uns amics fa setmanes que estem fent reportatges sobre costums, llocs importants o històrics de Lleida, i com que la llegenda de Lluís de Pedraforca és una de les histories més connegudes de Lleida, vam decidir de fer una pel•lícula relacionada amb ell. Abans de les vacances ja haviem demanat al meu germà si ens deixava la casa, i ens va dir que si. El que no ens havia dit era que estaria ocupada. I en trovar-vos, vam pensar que serieu uns actors perfectes perquè no sabrieu res. Les cadenes i la rialla que vau sentir les vam fer nosaltres, i també vam amagar la cinta. Aquí la teniu.
–I el quadre? D’on el vau treure?
–El quadre el vam comprar a un antiquari, que principalment venia coses relacionades amb Lleida. La placa vam haver d’encarregar-la; ja n’hi havia una però era tan rovellada ue la vam llençar perquè no s’hi veia res. L’arbre genealògic el vam fer amb ordinador i després vam fer-li alguns retocs peruè semblés autèntic. Bé, crec que us dec disculpes per algunes estones de nervis que us he fet passar. No sabeu el favor que ens heu fet.

De sobte, tots nosaltres ens vam tranquil•litzar i els nervis van desaparèixer de cop. Ens vam anar presentant.

–En realitat, els primers dies ja havia arribat a conèixer-vos, però després amb la vostra arribada —va referir-se a en Marc, la Laura, la Míriam, en Jose i en Victor— em vaig atabalar una mica perquè no sabia d’on havieu sortit. Per cert... on és en Carles? M’agradaria veure’l perquè soc el seu padrí, encara que fa tant temps que no ens veiem que no sé si em coneixerà.

Aleshores ens vam adonar que en Carles no hi era. Vam entrar a les golfes i el vam trobar allà, encara mirant el quadre.

Li vam cridar l’atenció perquè no ens havia sentit, i li vam presentar en Llorenç que li va explicar la veritat. Quan en Carles ho va saber tot, va callar una estona i després es va posar a riure.

–O sigui que... tot era una broma? Doncs noi, havia arribat a creure’m que el fantasma encara corria per aquestes golfes.
–Doncs ja veus que no.
–I què en fareu, del quadre?
–Bé, hem pensat deixar-lo aquí. Serà un record... d’aquesta aventura —va dir, i mentre reia ens va picar l’ullet.

El vam deixar allà, i ja no vam tornar a pujar a les golfes fins el dia quatre de gener, que marxàvem. Només hi érem els de Figueres, el dia abans ja ens havíem acomiadat dels de Balaguer i ens haviem donat les adreces per escriure’ns o perquè, si algun cop venien a Figueres, no s’oblidessin d’avisar-nos i de venir-nos a veure. També haviem convidat a en Llorenç a la festa, que ens va prometre que de seguida que tingués una copia de la nostra aventura ens l’enviaria.

Com us deia, l’últim dia, abans de marxar, vam pujar a les golfes per última vegada. Poc ens podiem imaginar que ens trobaríem aquella sorpresa. La creu del quadre, que dies abans, quan haviem connegut en Llorenç era de fusta, s’havia tornat daurada, amb els robins vermells. I mentre érem allà, de pedra, sense acabar-nos-ho de creure, vam sentir una rialla. No podia ser: el fantasma de Lluís de Pedraforca no havia existit mai... O sí?