AMORS PLATÒNICS

Un relat de: julietalu
Sempre s'ha dit que quan algú té un amor platònic, tot allò que sents per aquella persona desapareix quan l'alta persona s'enamora de tu. Però en el meu cas no va ser així.
Jo feia Batxillerat, tenia setze anys. Era molt jove, i encara no havia tingut una relació seriosa amb un noi. Sí, havia sortit amb dos nois, però amb cap no havia durat una setmana. Ja se sap que, a aquesta edat, els nois es comporten com criatures, fan bestieses i només pensen en passar-ho bé. En canvi, les noies madurem més aviat. Potser era per això que no hi havia cap noi de la meva edat que em caigués bé. L'únic que em queia bé, el meu millor amic, era el meu cosí, que tenia disset anys. ell i jo sempre ens havíem entès, érem com dos ànimes bessones.
En aquella època, suposo que com totes les noies d'aquella edat, tenia un amor platònic. Es deia Adam, tenia dinou anys i era el meu veí. Era alt i prim, tenia els ulls marrons i els cabells llargs i arrissats.
Cada nit somiava amb ell, sempre que me'l trobava, a l'ascensor o pel carrer, em posava nerviosa, el cor m'anava a cent per hora i no podia dir res. Però tenia la gran sort que la seva germana, l'Alba, era la meva millor amiga; com que sabia que estava enamorada de l'Adam, sempre em deia el que ell feia, el que li agradava o el que no li agradava. Em sabia de memòria tota la història del Barça, perquè ell era un gran culé, i em sabia tota la vida d'en Koeman, el seu jugador preferit. Sabia quines eren les seves actrius preferides, havia vist totes les pel•lícules que li agradaven; sabia quin era el seu grup preferit, i sabia totes les lletres de les cançons d'aquest grup.
El primer cop que vam poder estar sols va ser gràcies a l'Alba. Va ser una vegada que hi havia un partit Barça-Madrid, al Camp Nou. Ens vam trobar uns dies abans a l'ascensor, i em va explicar que havia reservat dos entrades pel partit, per anar-hi amb un amic, però que després va resultar que el seu amic no podia anar-hi, i com que l'Alba li havia dit que jo també era molt culé havia pensat que podíem anar-hi junts. Naturalment, vaig dir que si. Hauria estat ben imbècil si arribo a dir-li que no.
Com que érem de Girona, vam marxar dos hores abans, per arribar-hi a temps. El Barça va guanyar, quatre a un. Però el millor va ser que vaig poder estar sola amb l'Adam, gairebé cinc hores. A BCN hi vam anar amb la seva moto, i durant tot el viatge, tant d'anada o tornada, vaig estar agafada a ell. Per mi era com si estigués somiant.
A partir d'aquell dia, ja no em posava tant nerviosa quan me'l trobava. Amb gran alegria meva, vam començar a quedar. Anàvem al cinema, a concerts...
Un dia, havia anat a comprar i me'l vaig trobar quan tornava a casa. Semblava trist; li vaig preguntar si li passava alguna cosa, i em va explicar que havia tallat amb la noia amb qui sortia. Per una banda, em va saber greu per ell, perquè allò el feia estar trist, però per l'altre me'n vaig alegrar, suposo que ja sabeu perquè. No sé com, vaig atrevir-me a dir que sempre que tingués algun problema i que necessités parlar amb algú podia confiar amb mi. Segurament, en el primer moment devia pensar que què n'havia de fer una nena de 16 anys, dels problemes d'un noi de 18. Però ho va fer. Va confiar amb mi, i a partir d'aquell dia encara ens vam fer més amics. Jo estava encantada cada cop que quedàvem per parlar dels nostres problemes, i crec que ell ho notava. Al cap d'un temps vaig notar que ja no em mirava amb la indiferència d'abans, sinó d'una altra manera, ja com una amiga o com una companya en qui sabia que podia confiar. També vaig adonar-me que m'escoltava amb més atenció quan jo parlava, i que a ell també li agradava que quedéssim. Vaig començar a imaginar que s'havia enamorat de mi.
I tot va passar quan va arribar el carnaval. Havia anat a una festa de disfresses amb l'Alba. Jo anava d'àngel, i ella de diablesa. Normalment sempre anàvem amb les amigues, però aquell cop només érem nosaltres dues.
Estàvem a la barra, mirant com la gent ballava, quan se'ns va acostar un noi que anava disfressat de Zorro i em va preguntar si volia ballar amb ell. Anava a dir-li que no, però l'Alba va insistir perquè acabés ballant amb ell, i vaig acabar fent-ho. No sabia perquè, però aquell noi em resultava familiar. No podia deixar de mirar-lo als ulls, estava com hipnotitzada. Quan li vaig dir com em deia, em va dir que ja ho sabia, i no va voler dir com es deia, tot i que em va dir que m'ho diria quan s'acabés la festa. quan vam parar de ballar per descansar i anar a beure alguna cosa, em vaig adonar que l'Alba no hi era. Em vaig posar nerviosa, vaig pensar que potser havia marxat perquè estava avorrida, o enfadada amb mi perquè l'havia deixada sola, i vaig pensar anar a buscar-la, perquè potser era a fora, però ell no em va deixar marxar, i no vaig poder fer res, encara que hagués volgut no hauria pogut marxar. Aquell noi havia captat tota la meva atenció.
Vam tornar a ballar. Si, no hi havia cap dubte, aquell noi era especial. Encara que hagués volgut, no hauria pogut deixar de mirar-lo. Quan es va acabar la festa, em va dir que m'acompanyaria un tros fins a casa. Allò ja va fer que comencés a sospitar. Mentre passàvem pel parc, em va fer seure en un banc i em va besar. Després es va treure la màscara que portava... i vaig veure que era l'Adam. Em va abraçar, em va tornar a besar i em va dir que m'estimava, i que havia estat ben ruc de no haver-se adonat abans que jo ja feia temps que l'estimava.
Des d'aquell dia, ja res va tornar a ser com abans. Si podíem, passàvem tot el dia junts, sols. Si abans només pensava en ell, a partir d'aquell dia encara hi pensava més. Tot va canviar. Ja no hi havia res que em semblés difícil. Al seu costat, em sentia capaç de tot.
Dies després de la festa, vaig saber que la trobada l'havia organitzat l'Alba; el seu germà havia acabat explicant-li que s'havia enamorat de mi, ella li havia explicat que jo ja feia temps que estava enamorada d'ell, i llavors havien planejat aquella trobada.
Van ser uns anys molt feliços, cinc anys que van durar fins que l'Adam va marxar a Itàlia per estudiar, es va enamorar d'una noia d'allà i es van casar. Però tot i això continua sent el meu gran amor platònic.--

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de julietalu

julietalu

11 Relats

3 Comentaris

8918 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Nascuda a Figueres el 18 d'Octubre del 1982.
M'encanta escriure des de petita i tot el relacionat
amb el rock català, sortir, conèixer gent, cinema,
també el mòn de Rac1 - Minoria Absoluta o sigui
Crackòvia i Polònia, el Barça...
He estat entre altres llocs treballant durant casi 6 anys
al Museu Dalí d'aquí Figueres i fent un programa de
Ràdio a Vila-Sacra anomenat Música en Joc que
ara està aturat.
Actualment estic a l'atur. tinc vàris blocs 1 amb
entrevistes, algún altre amb coses sobre l'actualitat,etc
que estàn tots junts a la meva web que és

www.lauraboschc.com