HISTÒRIA TEATRAL

Un relat de: julietalu
Encara hi penso de vegades, sempre hi penso, i crec que si no hagués tingut aquella idea d'apuntar-nos al grup de teatre no hauria passat.
En Carles i jo érem amics des de petits. Sempre haviem anat junts. Ho compartíem tot. Havíem anat sempre a la mateixa classe a l'escola, i sempre, a les festes de final de curs, ell i jo solíem fer alguna coseta de teatre, poca cosa, sempre vam fer trossos d'obres, fins a l'últim curs de l'escola, en què amb gairebé tota la classe, vam fer Romeu i Julieta. L'obra va ser tot un èxit, i va ser aquella nit, que en Carles i jo vam descobrir que el nostre fort, era el teatre. Després de l'obra, vam intentar muntar un grup de teatre, però no va funcionar, i després vam estar força temps diguent d'apuntar-nos a grups de teatre que es formaven a Girona, però mai acabàvem de fer-ho perquè els estudis a l'institut ens ocupaven molt més temps que quan anàvem a l'escola. Finalment, vam fer-ho. Un dia, el segon any que estàvem a l'institut, en Carles em va dir que uns amics seus havien format un grup de teatre, i que necessitaven gent perquè eren molt pocs. I ens hi vam apuntar els dos, no vam dubtar ni un moment en pensar-ho. I va ser quan van començar els problemes. Com he dit, en Carles i jo érem molt amics, de fet ell era el meu millor amic. Sempre estàvem pendents l'un de l'altre,sempre que teniem algún problema sabíem que podíem confiar en l'altre... Per això jo no m'havia adonat que, des de feia poc, en Carles estava més pendent de mi, que sempre estàva buscant excuses per passar una estona amb mi. Jo seguia comportant-me com sempre, sense adonar-me'n. Si, les meves amigues m'ho comentaven, que ell sempre estava parlant de mi, que em mirava d'una manera especial i deien que estava així perquè s'havia enamorat de mi, però jo no en feia cas, tot i que si que sabia que en Carles es comportava diferent, i a més, ens haviem barallat un cop mentre jo sortia amb en Marc; ens haviem barallat molt, perquè en Marc no li queia bé; era el primer curs a l'institut, i en Marc m'havia agradat des del principi, estava boja per ell, i quan em va demanar per sortir jo pensava que somiava. Al final vam tallar, vaig tallar jo perquè quan tot just feia unes setmanes que sortíem, unes companyes de classe em van dir que havien vist en Marc fent-se petons i abraçant-se amb la Laia Cassas, que aquell curs havia sortit com a "pubilla" de la classe. Ella i jo també havíem anat juntes de sempre a l'escola, i mai m'havia caigut bé. Em va fer mal, i aquell mateix dia vaig tallar amb en Marc. No va fer cap falta que parlés amb ell, que li demanés raons, per què mentre el buscava per l'institut el vaig veure, i si, anava amb la Laia, estaven abraçats i es feien petons. En aquells moments vaig sentir una ràbia com no l'havia sentida mai, vaig anar directament cap a ells, i abans que en Marc pogués dir res li vaig ventar una bufetada que el vaig tirar per terra, i després li vaig dir que anés a la merda, i que no volia saber res més d'ell; a partir d'aquell dia no vaig tornar a dirigir-li la paraula ni a mirar-lo. Després, un cop vaig estar amb en Carles, vaig plorar com una magdalena, i recordo que ell no deia res, que només m'abraçava, callava i deixava que jo em desfogués... I vam tornar a ser tant amics com abans. Jo no vaig tornar a sortir amb ningú; ell si, una setmana va sortir amb una noia de la classe, però ho van deixar còrrer de seguida. Pel que sembla en Carles estava tot el dia parlant de teatre, i la noia se'n va cansar. Jo no li vaig dir res a en Carles, perquè després del que havia passat amb en Marc, ja haviem quedat que cadascú faria la seva vida, que podria fer el que vul- gués.
El primer cop que vaig adonar-me que per en Carles no era només "la millor amiga" va ser el dia de Sant Jordi. Dies abans en Carles m'havia estat diguent que li agradava una noia, que li volia demanar per sortir però que no sabia com dir-li-ho, i que finalment havia decidit regalar-li un ram de roses amb una nota on deia que l'estimava. El dia abans de Sant Jordi vaig ajudar a triar el ram, un ramb enorme, de roses vermelles; i el dia de Sant Jordi, quan encara no m'havia despertat, sento que truquen a la porta de la meva habitació, la meva mare obre i em diu que un missatger m'ha portat un ram de roses. Vaig a mirar-lo i era el ram que havia triat amb en Carles. Hi havia una nota "T'estimo, i t'estimaré sempre". Em vaig quedar de pedra. En Carles mai m'havia regalat una rosa ni jo mai li havia regalat un llibre per Sant Jordi.
Aquell mateix matí vaig comprar-li un llibre, sobre el teatre català, i li vaig enviar per mitjà d'un missatger, sense cap nota. No ens vam veure fins a la tarda. Els dos estàvem nerviosos. Vam estar passejant una estona per Girona, sense dir res, i finalment vam anar a un bar. Vam demanar alguna cosa per beure, i després d'estar una estona callats, en Carles em va preguntar si m'havien regalat alguna rosa.
–Si, un ram de roses. No sé de qui era perquè me l'ha portat un missatger, però m'ha agradat molt. És molt bonic.
A en Carles se li van il•luminar els ulls.
–Així t'ha agradat?
–Si, tant de bò sabés qui me l'ha enviat—recordo que quan ho vaig dir, les mans em tremolaven i vaig tombar el café que m'estava prenent—I a tu, t'han regalat algún llibre?—vaig preguntar, seguint-li el joc. Estava començant a enamorar-me d'ell.
–Si. Un llibre sobre el teatre català, encara no he començat a llegir-lo, però estic segur que també m'agradarà.
Després vam parlar de temes sense importància. I així va quedar tot. bé, així no, perquè com he dit, vaig acabar enamorant-me d'ell. No feia res més que pensar en ell, cada cop que sentia el seu nom o sentia que algú parlava d'ell el cor em saltava, quan el veia em quedava una estona tallada, sense saber què dir... Jo sabia que ell m'estimava, i ell també sabia que l'estimava, perquè vaig començar a enviar-li poemes anònims, i ell sempre me'ls ensenyava, fent veure que no sabia de qui eren, i em deia que tenia moltes ganes de saber qui li enviava aquells poemes que tant li agradaven. I els dos seguíem així, sense dir-nos mai el que sentíem sincerament; vam estar així fins la nit de cap d'any de l'any 1998-1999. Normalment sempre celebràvem el cap d'any amb els amics, anàvem a sopar, menjàvem el raïm i després anàvem de "farra". Pero aquell any en Carles em va demanar que passèssim el cap d'any nosaltres dos sols, que havia de dir-me una cosa i volia dir-m'ho aquella nit.
Vam anar a casa seva. Els pares d'en Carles havien anat a passar el cap d'any a Andorra, amb uns amics, i en Carles ho havia aprofitat per preparar un sopar romàntic, amb espelmes, amb la música que m'agradava de fons. Després de sopar, en Carles va posar un k7 que havia gravat amb les cançóns que més m'agradaven de Sau, el meu grup preferit, i em va demanar si volia ballar amb ell; vaig dir que si, es clar. Estava nerviosa, com no ho havia estat mai. Vam estar ballant fins gairebé les 12. Després vam menjar el raïm, i després en Carles va treure una ampolla de cava i dues copes, les va emplenar i va proposar un brindis.
–Pel nou any—va dir mentre em mirava—i per nosaltres.
–Per nosaltres—vaig dir jo, i vam beure'ns el cava d'aquella manera que fan moltes parelles, amb els braços creuats.
Després vam tornar a ballar, i de sobte, quan sonava "Boig per tu" en Carles em va fer seure, i em va dir que volia dir-me una cosa molt important. Jo ja sabia què volia dir-me.
–Sempre hem estat bons amics. Sempre t'he considerat com la meva millor amiga... sempre t'havia vist com aquella amiga en qui podia confiar-hi, en qui podia parlar de qualsevol tema. Però des de fa temps... des de fa temps et veig com més que una millor amiga. Si abans ja pensava en tu, ara m'estic tot el dia pensant en tu; saps, quan estic amb tu sembla que el temps s'aturi, que la resta del món deixi d'existir...—en aquell moment em va agafar les mans—i m'agradaria saber si a tu també et passa el mateix.
–Carles, saps que si...—em van desaparèixer tots els nervis, i vaig decidir dir-li d'una vegada el que sentia—i també saps que t'estimo.
Vaig adonar-me que en Carles es va quedar parat; no s'esperava que li ho digués tant de sobte. Però de seguida va reaccionar.
–Volia que m'ho diguessis tu. Jo també t'estimo... t'estimo com no havia estimat mai ningú. Ja feia temps que t'ho volia dir, però no trobava la manera ni el moment de dir-t'ho.
Després em va abraçar, ens vam besar... i bé, no cal que digui què més va passar. Només que vam passar la nit junts, i va ser la millor nit de la meva vida, no l'oblidaré mai. A partir de llavors, no cal dir que encara estàvem més units que abans i encara passàvem més estones junts, més ben dit, passàvem gairebé tot el dia junt. Mai havia estat tant feliç com aleshores, ni quan estava sortint amb en Marc ho havia estat tant. Cada dia érem més feliços
Com he dit abans, tot va canviar en apuntar-nos al grup de teatre. El grup l'havien format feia poc, un veï d'en Carles i uns amics, i com que sabia que ell i jo érem molt aficionats del teatre, li havia preguntat a en Carles si ens hi voliem apuntar. Vam dir que si, naturalment. Feia temps que volíem apuntar-nos en algún grup de teatre, però mai acabàvem de fer-ho. Finalment ho vam fer, ens vam apuntar al grup de teatre, i va ser aquí on van començar els problemes. Érem quinze; jo no coneixia a ningú, perquè tots eren amics d'en Carles, però de seguida els vaig conèixer i em van caure bé. Sobretot, el que em va caure mes bé va ser en Salvador, el veí d'en Carles, que a més era el seu millor amic. De seguida em va fer l'efecte que ens coneixiem des de sempre, i amb ell vaig començar a tenir aquella relació que tenia abans amb en Carles, que ens ho podiem confiar tot, que sabiem que podiem confiar amb l'altre... tot i això no creia que per culpa d'aquesta relació passés el que va acabar passant.
Amb el grup vam fer varies obres; la primera que vam fer va ser "Super Tot", que no va tenir gaire èxit(tot i que l'obra era d'en Josep Mª Benet i Jornet, que últimament s'havia fet molt famós per la gran sèrie "Nissaga de Poder"); després vam fer altres obres com "La flauta màgica(sense cantar)", "Carícies"...
Quant feia uns mesos que no assajàvem, vam tornar a quedar, perquè a l'Abril(una companya del grup) havia tingut la idea que podiem fer "Romeu i Julieta". Als altres la idea els va agradar, i a en Carles i a mi, al principi no ens acabava d'agradar, perquè ja l'haviem feta, i perquè teníem ganes de fer altres obres. Però finalment vam acabar fent-la, perquè nosaltres dos érem els únics que no la volíem fer. Van decidir que en Carles i jo fèssim de Romeu i Julieta(a l'altra obra en Carles feia de Mercuttio i jo també vaig fer de Julieta), perquè al ser parella ja en la vida real ens seria més fàcil fer els dos papers. Però a última hora, quan faltaves només unes setmanes perquè fèssim l'obra, van decidir que en Salvador seria Romeu, perquè en Carles es va trencar la mà esquiant i es clar, no podia sortir a l'obra. I aquella nit va passar tot. En Carles i jo ens haviem barallat alguna vegada, perquè ell deia que últimament passava moltes estones amb en Salvador; era veritat, si, passava moltes estones amb ell però només érem amics, i si ens discutíem era perquè en Carles estava gelós d'ell; jo me n'adonava, però no li ho deia perquè sabia que ell no ho admetria. era massa orgullós.
De mica en mica, ens vam anar distanciant, i jo em vaig anar enamorant cada vegada més d'en Salvador, tot i que no volia dir-li res perquè seguia estimant en Carles, i sabia que si el deixava per en Salvador li faria molt mal. Però ens barallàvem cada dos per tres, i jo ja començava a estar cansada d'amagar el que sentia per en Salvador, volia dir-li-ho, però per altra banda no podia perquè encara sentia alguna cosa per ell. Però aquella nit no vaig poder evitar-ho. En Carles havia anat a passar uns dies a Andorra. Desprès d'assajar en Salvador em va preguntar si podia acompanyar-me a casa i vaig dir-li que si. En arribar a casa, de sobte, em va abraçar, em va besar i no vaig poder fer res. Vam pujar a casa, vam fer l'amor... vaig tornar a sentir el que havia sentit per en Carles, només que en Salvador era diferent, i això ho vaig poder comprovar encara més aquells dies que vam passar junts, aprofitant que en Carles estava fora; aquells dies vaig decidir que quan en Carles tornés li ho explicaria tot, li diria que entre nosaltres dos ja no hi havia res que ens unia, que tot s'havia apagat; però no vaig poder, perquè en Carles va tornar abans del dia que havia de tornar, ens va trobar a en Salvador i a mi a casa, ho va entendre tot i se'n va anar, sense dir res, sense deixar que li expliqués res. Eren dos dies abans de que representèssim l'obra. Hauria pogut seguir amb en Salvador, però l'únic que volia era estar sola.
Va arribar el dia de la representació. No havia tornat a veure en Carles des que m'havia trobat amb en Salvador. Aquell dia, just abans de la representació, em va venir a veure.
–Pensava que ja no et tornaria a veure. Te'n vas anar... vas marxar sense deixar que t'expliqués res.
–Què m'havies d'explicar?—va dir ell—que t'havies enamorat d'en Salvador i que em deixaves per anar-te'n amb ell?
Estava confosa. Aquells dies havia estat pensant-hi molt, i m'havia adonat que no era cert que ja no estimava en Carles. Si que seguia estimant-lo, però també estimava en Salvador.
–No Carles, no és això. T'estimo, ho saps, però no puc evitar d'estimar també en Salvador.
–Que m'estimes? Com vols que ho sàpiga si alhora em dius que també estimes en Salvador?
En aquell moment en Carles s'havia posat furiós perquè en Salvador havia vingut on érem.
–Vinga Mireia, estem a punt de començar—va dir, dirigint una mirada d'odi a en Carles.
–A més de trencar la nostra vida, impediràs que puguem parlar tranquilament?—va respondre en Carles sense immutar-se.
–Jo no he trencat res—va respondre en Salvador—vas ser tu qui ho vas trencar en marxar.
–Deixa'ns Salvador, vull parlar amb ell a soles.
–No—va dir de sobte en Carles—si hem de parlar fem-ho els tres. Mireia això no pot durar més. Has de decidir: o ell o jo.
Vaig trobar-me en el moment més difícil de la meva vida. En Carles tenia raó, allò no podia durar més; però jo no podia decidir, els estimava a tots dos.
–Tots dos heu estat i sou molt importants per mi—vaig dir finalment—no puc decidir així com així. Us estimo a tots dos, i encra que vulgués no podria decidir entre cap dels dos.
–Mireia...—en Salvador anava a dir alguna cosa, però va callar perquè van venir a buscar-lo uns companys, ja que començaven a representar l'obra.
–Tu has estat el millor que m'ha passat a la vida—va dir en Carles quan en Salvador va marxar—sempre t'he estimat, d'una manera o d'una altra, tant com quan estava enamorat de tu com quan només érem bons amics. Però ara això ha canviat, i ho sé. És impossible que poguem tornar a estar junts, encara que sigui com a bons amics perquè sempre seguiré estimant-te.
–No és veritat Carles...—vaig interrompre sense pensar que aquella seria l'última nit que el veuria—tu i jo sempre hem estat bons amics, i sempre ho seguirem sent. Només que...
–Mireia, jo t'estimo i sempre t'estimaré. Hem passat molts bons moments junts, hem estat molt feliços—en aquells moments no m'imaginava que en Carles s'estava acomiadant de mi—però ara ha arribat l'hora de plegar. Des que vas conèixer en Salvador, ha anat notant com canviaves, com canviava la nostra relació. Però no pensava que pogués acabar així. És inútil seguir enganyant-nos...
–Però Carles...—jo no sabia què dir. L'estimava, i no creia el que estava sentint. Estava dife- rent, no el coneixia. Era un altre.
–En Salvador és el meu millor amic, sé que t'estima i tu l'estimes. No vull ser un entrebanc. Me'n vaig, espero que siguis tant feliç com ho he estat jo amb tu—en aquell moment em va donar una capsa petita. La vaig obrir, i a dins hi havia una medalla que li havia regalat pel seu últim anniversari.—Queda-te-la. A mi no em farà falta.—i se'n va anar, sense dir res més. No vaig poder dir ni fer res per evitar que marxès, perquè em van venir a buscar els companys diguent que em tocava i vaig anar amb ells. Mentre fèiem l'obra, vaig estar tota l'estona pensant en el que m'havia dit en Carles. No em vaig enterar ni dels aplaudiments que vam rebre en acabar l'obra, ni de les felicitacions que ens donaven tots els que havien vingut a veure l'obra. Me'n vaig anar a casa, amb la sensació que tot ho havia somiat. I l'endemà, el 13 de febrer, em va despertar el timbre de la porta. Era en Salvador; estava molt seriós, i nerviós.
–Què passa?—vaig dir, veient que ell no s'atrevia a dir res—Que ha passat alguna cosa greu?
Hi va haver una estona de silenci.
–És... en Carles...
Realment estava nerviós, i m'estava posant nerviosa a mi.
–No t'espantis; en Carles és mort.
No m'ho podia creure. No podia... només vaig poder sentir com en Salvador m'explicava que en Carles s'havia suïcidat tirant-se des d'un pont, i no vaig sentir res més, perquè em vaig desmaiar. En recuperar el coneixement, era a l'hospital, amb en Salvador al costat. Ell no sabia què dir, i vaig agraïr-li que no digués res. Aquell dia, va ser el dia més trist de la meva vida, perquè vaig perdre la persona a qui més havia estimat, en Carles, i el cantant que més m'agradava, en Carles Sabater.
Vaig trigar molt temps a recuperar-me. Estava deprimida. No menjava, no dormia, no tenia ganes de sortir ni volia fer res... Però a poc a poc, amb l'ajuda d'en Salvador, me'n vaig sor tir. Ara ja fa tres anys de la mort d'en Carles. Fa pocs mesos que estic casada amb en Salvador. He intentat oblidar en Carles, però tot és inútil. Sempre, quan arriba el 13 de febrer, no puc evitar de posar-me a escoltar el k7 que vam escoltar aquella nit de cap d'any, quan en Carles em va dir que estava enamorat de mi, i de posar-me la medalla que ell em va regalar. Sé que a en Salvador no li agrada, perquè diu que així mai aconseguiré oblidar en Carles; però és inútil, perquè sé que sempre el recordaré.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de julietalu

julietalu

11 Relats

3 Comentaris

8413 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Nascuda a Figueres el 18 d'Octubre del 1982.
M'encanta escriure des de petita i tot el relacionat
amb el rock català, sortir, conèixer gent, cinema,
també el mòn de Rac1 - Minoria Absoluta o sigui
Crackòvia i Polònia, el Barça...
He estat entre altres llocs treballant durant casi 6 anys
al Museu Dalí d'aquí Figueres i fent un programa de
Ràdio a Vila-Sacra anomenat Música en Joc que
ara està aturat.
Actualment estic a l'atur. tinc vàris blocs 1 amb
entrevistes, algún altre amb coses sobre l'actualitat,etc
que estàn tots junts a la meva web que és

www.lauraboschc.com