IRELAND FIVE

La meva vida mai ha estat com la d'una noia normal. Entrar en el grup dels "Ireland Five" va ser el que més em va canviar la vida. I no em penedeixo d'haver-hi entrat.
Vaig néixer el 25 de desembre de 1968; la meva mare encara no tenia vint anys. El meu pare ni el vaig arribar a conèixer, va morir tres dies abans que jo nasqués, per una bomba que uns terroristes van posar al seu cotxe i que va esclatar quan ell va obrir la porta. Tenia sis anys més que la meva mare. Que el meu pare va morir per una bomba, no vaig saber-ho fins que vaig tenir deu anys. Fins aleshores la meva mare sempre m'havia dit que no sabia qui era el pare.
De petita vaig ser una noia tímida i molt solitària, em costava molt relacionar-me amb les altres persones. M'agradava molt llegir, escriure, i escoltar música clàssica. També tocava el piano i el violí.
Als tretze anys, la meva mare es va tornar a casar. Des del principi vaig sentir que aquell home no m'agradava. Abans que el conegués, la meva mare va començar a escridassar-me i a clavar-me bufetades per qualsevol motiu, a vegades per cap. Anava més maquillada que abans i totes les hores en què no era amb aquell home les passava maquillant-se. Sort que a casa teníem una criada perquè sinó crec que la casa hauria acabat sent el més semblant a un abocador. Crec que la meva mare es maquillava per amagar els blaus de les pallisses que aquell home li clavava. Però que la picava, no ho vaig saber fins que es van casar i l'home va venir a viure a casa. Llavors va ser pitjor. No em pegava la meva mare i prou, ell també em pegava.
A la nit era quan més bé estava. La criada, que es deia Graziella, venia a l'habitació i em curava. Ella era més que una mare per mi, perquè es preocupava per mi més del que ho feia la meva mare.
El nou marit de la meva mare es deia John. Encara que ho va provar molts cops, mai va aconseguir que li digués tant sols padrastre. Era un home alt i fort, tenia tot d'aparells de gimnàstica que va portar a casa quan es va casar. El millor era que era manager d'un grup de rock i de tant en tant estava sis o set mesos fora del país, amb el grup, de gira. El grup estava format per dos nois i tres noies que tenien dos o tres anys més que jo. Jo no els escoltava gaire, però tenien força èxit per Anglaterra. Un cop, quan feia uns anys que la meva mare s'havia casat amb en John, vam anar amb ells en una gira que van fer per França i altres països d'Europa. No em va agradar gaire haver d'anar-hi, perquè significava que m'hauria d'allunyar per força temps de la Graziella. Però en certa manera també m'agradava perquè podria estar més temps amb en Kevin, el cantant; per dir-ho clar, estava boja per ell. Els components del grup eren la Clàudia, la Gina, la Brein, en Robin i en Kevin. Jo em feia força amb tots ells, sobretot amb la Brein i en Robin, que va ser el meu millor amic. Amb en Kevin també, però com que quan estava amb ell em posava nerviosa més aviat mirava d'evitar-lo. No tots els components del grup eren simpàtics. La Clàudia, que junt amb en Kevin i en Robin cantava, era d'allò més antipàtica. Sé que venia d'una família molt rica que vivia en una casa als afores de Belfast. Però també tenien una casa a Londres, que era on estaven la major part de l'any. La Clàudia se n'orgullia de tot això, i també del llinatge de la seva família, que venia de la noblesa de Londres del segle XVI. Era una família aristocràtica i molt tradicional. No s'entenia com algú que formava part d'aquesta família cantés en un grup de rock. Però els pares de la Clàudia sempre estaven de viatge, per Europa o a Amèrica, de manera que com que no hi eren la Clàudia podia fer tot el que li venia de gust.
Amb la Gina i la Brein si que m'hi avenia força. La Brein era, a més, la meva millor amiga. A vegades, quan estaven dels assajos, anàvem les tres a un bar o a un parc i criticàvem la Clàudia fins que no podíem parar de riure. Després parlàvem de nois que havíem conegut en concerts, i finalment d'en Robin i d'en Kevin. En Robin no era que no fos guapo, però era molt tímid, i no tenia tant d'èxit com en Kevin. En Kevin era molt atrevit, i llançava unes mirades que et deixaven sense alè. Més d'un cop, en concerts, me l'havia trobat mirant-me profund i fixament, just quan cantava algunes d'aquestes cançons en què un noi es declara a una noia. Ell era qui feia la lletra de la majoria de les cançons del grup, tot i que en Robin i la Gina també en feien algunes. El grup es deia "Ireland Five".
Quan en Kevin em mirava d'aquella manera, les noies del meu voltant es posaven a cridar com boges, perquè es pensaven que les mirava a elles. Segurament m'haurien matat si haguessin sabut que em mirava a mi. D'aquestes mirades tant... especials i diferents de totes les que m'havien mirat fins aleshores no en vaig parlar mai amb ningú; només amb la Graziella, que sabia que m'agradava en Kevin i els pocs cops que ell també venia a casa per parlar amb el meu pare sobre el grup(ell era el representant del grup) o per qualsevol altra cosa, ella intentava deixar-nos sols tant temps com fos possible. Però quan ens quedàvem sols, jo em posava nerviosa i seguia llegint el llibre, escrivint o el que estigués fent.
Un dia, quan ja estàvem de gira, m'estava dutxant a l'habitació que compartia amb la Gina i la Brein(la Clàudia tenia una habitació per ella sola ja que els seus pares li havien pagat, com sempre feien quan el grup estava de gira a l'estranger). Estava sola, ja que elles estaven amb la resta del grup, assajant. Com deia, m'estava dutxant quan sento que s'obre la porta de l'habitació. Vaig pensar que devia ser la Gina o la Brein que s'havien deixat alguna cosa i no vaig passar la mampara de la dutxa, que era d'aquelles que són plegables i d'un plàstic lila. Al principi no la vaig passar, però si al cap d'una estona veient que qui havia entrat no acabava de marxar mai. I al cap d'uns minuts vaig sentir la sensació que sentia cada cop que en Kevin em mirava; era una sensació estranya, no podria explicar ben bé com era. Vaig mirar per l'espai que havia deixat entre la mampara i la paret, i vaig veure que a la porta de la cambra de bany hi havia en Kevin. No podia ser ningú més, només ell tenia aquella mirada. No vaig saber què fer. Em vaig quedar quieta, recolzada a la paret, mirant-lo, ara a ell, ara al terra. Fins que de sobte vaig notar que aquella sensació desapareixia, i en mirar altre cop a la porta vaig sentir com es tancava la porta. Vaig tancar els ulls i vaig acabar asseguda.
Estava... no, nerviosa no, i tampoc espantada. No sabia què faria en Kevin a partir de llavors. Faria com si no hagués passat res? Simplement, no ho sabia, ni tampoc sabia què volia. La resta del dia la vaig passar a l'habitació. No tenia ganes de sortir, de veure en Kevin. Al vespre, abans de la passejada que feien la Brein i la Gina quan érem fora, van trucar a la porta. Jo estava a la terrassa, i no vaig dir res ni vaig obrir perquè volia estar sola. Van tornar a trucar, i com que no obria, van tornar a trucar per tercera vegada. Al final vaig preguntar qui era, i com que en lloc de respondre van tornar a trucar, vaig acabar obrint. Quant vaig obrir, vaig penedir-me d'haver-ho fet. Dies abans potser m'hauria alegrat de veure que qui hi havia era en Kevin. En veure'l vaig estar a punt de tancar la porta, però ell ho va impedir, em va agafar pel braç i va aconseguir que el deixés entrar.
–Un moment, Dana, he de parlar amb tu—va dir, agafant-me per l'altre braç i fent que el mirés—Sé que allò d'aquesta tarda...
–Oblida-ho, no ha passat res—vaig dir jo, fan tot el possible per no mirar-lo als ulls. Perquè sabia que si ell em mirava d'aquella manera tant especial que tenia, em quedaria atrapada i no podria fer res per evitar de parlar amb ell.
–No Dana, no puc oblidar-ho. I t'ho he de dir d'un cop. Conec moltes noies que intenten semblar-me simpàtiques només perquè potser sóc més... més famós que abans, i perquè sense conèixe'm, creuen que sóc el millor. Però sé que en realitat no ho sóc, tampoc saben res de mi, ni saben els meus vicis ni defectes...
–Kevin, digue's d'una vegada el que has de dir i ves-te'n.
No ho hauria d'haver dit. En dir-ho, sense volguer el vaig mirar als ulls, ell també em va mirar i ja no vaig poder dir res. Vaig deixar que digués el que volia dir.
–Que moltes em veuen només com al seu heroi, no sé si m'entens, vull dir que no s'aturen a pensar que en realitat sóc tant normal com qualsevol altra persona i que no sóc com elles pensen... Tu, en canvi, si que saps com sóc...—em va mirar directament als ulls i vaig sentir que em perdia en aquella verdor(en Kevin tenia els ulls verds, d'un verd semblant al blau del mar)—No sé perquè m'he embolicat tant. El que intento dir sense sortir-me'n, és que t'estimo.
Vaig quedar-me sense saber què fer ni què dir. Li havia dit que marxés quan hagués dit el que volia dir, però si hagués provat de marxar, no crec que li ho hagués deixat. I encara ho hauria fet menys quan em va abraçar, va acariciar-me el coll i finalment em va besar. Estava nerviosa i confusa, era la primera vegada que un noi em deia que m'estimava. Ell ho devia notar, perquè em va dir que em tranquil•litzés i em va tornar a besar; llavors jo el vaig abraçar. Va marxar aviat, perquè de seguida arribarien la Gina i la Brein i ni ell ni jo volíem que ningú sabés el nostre secret; vam decidir-ho, que durant un temps, no ho sabria ningú.
L'endemà em vaig despertar més aviat del que solia fer-ho, fins i tot més aviat que la Gina i la Brein, cosa difícil perquè es despertaven molt aviat, i jo més aviat tard. Això passava quan estàvem fora d'Irlanda; quan hi eren, com que elles no s'havien d'aixecar aviat per agafar el tren o l'avió, s'aixecaven més tard, i jo més aviat, perquè havia d'anar a l'institut.
Van passar els mesos, i en Kevin i jo seguíem estant junts. I vam tornar a Irlanda. Un dia, abans de Nadal, la meva mare i jo vam tornar a casa després d'anar de compres. La Graziella no hi era, havia anat a passar el Nadal amb la seva família, a Alemanya. Estava endreçant el regal que havia comprat a en Kevin quan vaig sentir un crit de la meva mare, i tot seguit uns plors. Vaig anar a veure què li passava. Estava davant la cuina, no s'atrevia a entrar-hi, i quan em va veure em va abraçar i va dir-me que no hi entrés, plorant. Vaig preguntar-li què hi havia a la cuina, però no m'ho volia dir. Quan vaig veure-ho, vaig entendre perquè plorava. A la cuina hi havia en John. La meva mare plorava perquè en John s'havia suïcidat, clavant-se un gabinet de cuina al coll. Estava estes a terra, enmig d'una bassa de sang. Em van venir uns mareigs, vaig tancar la porta i vaig endur-me la meva mare a la seva habitació. Ja no plorava quan l'hi vaig dur. De fet, no entenc perquè havia plorat, quan més d'un cop, després que en John m'hagués pegat a mi o a ella, m'havia dit que no podria suportar-ho gaire temps, i que marxaríem o es mataria. I quan ho deia, ho deia tant seriosament que semblava que un dia o altre ho anés a fer de veritat. Cada cop que ho deia, jo em posava a tremolar, perquè sabia que si es matava només dependria de l'home amb qui s'havia casat i que aquest podria fer tot el que vulgues amb mi.
Vaig trucar a la policia. Van trigar molta estona a venir, i quan van arribar encara van trigar a endur-se el cadàver, perquè havia de venir el forense, ens havien d'interrogar a mi i a la mare... però no podien treure res de nosaltres, perquè érem fora quan es va matar. Per fi se'n van anar i es van endur el cadàver.
Vaig pensar que el grup ho havia de saber. Però qui primer havia de saber-ho era en Kevin, ja que era el representant del grup. Em va ser més difícil del que creia que seria dir-li la notícia; sempre havia cregut que quan en John es morís, me n'alegraria, però no estava contenta. No vaig ser capaç de dir-li-ho per telèfon, i vam haver de quedar. Quan finalment li ho vaig dir, no va semblar que allò l'amoïnés. Ell sabia que em pegava, a mi i a la meva mare, i va dir que d'ara endavant ja no em faria mal ningú... però ho va dir d'una manera estranya.
Em va ser més fàcil dir-ho a la Graziella, que va tornar abans de que s'acabessin les seves vacances. Principalment, perquè des de la mort d'en John la meva mare no havia tornat a parlar. Quan la Graziella va tornar, va tornar a parlar, i es comportava com si no hagués passat res. Com abans que aquell home entrés a la seva vida. Va llençar tot el maquillatge que tenia, va posar totes les coses d'en John en vàries bosses, em va dir que ho cremés i aquelles cendres les va llançar al mar, junt amb les cendres d'en John. D'aquella manera, em va dir després de llançar les cendres, s'oblidaria per sempre més d'ell. I ho va fer inclús després de llegir el testament, en saber que en John li demanava que es fés càrrec del grup. Jo tenia quinze anys, feia poc que els havia complert. La mare va acceptar, només que em va demanar que jo l'ajudés a la feina, cosa que vaig acceptar. Però un o dos mesos després ho vaig haver de deixar, perquè la Clàudia també es va matar amb una sobredossi de droga. En una carta que havia escrit poc abans de matar-se, explicava que no podia més d'ençà que en John s'havia suicidat, perquè ell era qui li proporcionava la droga, i que havia decidit matar-se. La mare i jo vam comprendre que quan ens pegava no estava conscient del que feia, segurament li ho feia fer la droga. Jo gairebé vaig plegar d'ajudar la mare, pequè després d'unes proves el grup va decidir que podia substituir la Clàudia. A més, tocava el piano, i en aquell grup només hi havia una bateria, que la tocava en Robin, i dos guitarres, de la Gina i en Kevin. La Brein a vegades també tocava la guitarra, quan la Gina o en Kevin no podien. Però tot i formar part del grup, ajudava tant com podia la meva mare, i els altres del grup també, perquè al principi ella anava una mica atabalada. Això vas durar fins que en Kevin i jo vam decidir anar a Itàlia sols, concretament a Venècia. Al principi tot anava bé, fins que un dia, sense volguer, vaig sentir en Kevin parlant amb algú. Jo havia anat a passejar sola, i vaig tornar més aviat del que havia previst. En Kevin estava parlant amb algú a la nostra habitació. Anava a entrar, però em vaig aturar quan ell deia el nom d'en John. I al cap d'una estona vaig haver de reconèixer que l'altra veu era de la meva mare.
–No volíem que ho sabés ningú. Però tu saps que l'estimava, i continuo estimant-la. Per això, quan em va explicar què feia en John, vaig venir a parlar amb tu.
–Kevin, saps que ho vam fer ella. Des que ha entrat al grup ha canviat molt, ja saps com era abans d'entrar-hi.
–Si. Però estic amoïnat, què passaria si descobrís el que vaig fer?
–Ho vam fer tu i jo; jo me la vaig endur, amb l'excusa d'anar a comprar, i tu la resta. No et preocupis, no ho sabrà mai.
No vaig voler escoltar més. Vaig sortir corrents de l'hotel, i així que vaig trobar una cabina telefònica vaig trucar la Graziella. Vaig explicar-li tot, el que hi havia entre en Kevin i jo, i el que havia acabat de sentir, i em va dir que l'esperés a la plaça de Sant Marc, que miraria de ser a Venècia el més aviat possible. I és que després del que havia sabut, no volia tornar a veure ni en Kevi ni a la meva mare. Necessitava veure la Graziella, era l'única persona en qui podia confiar.
Vaig anar moltes hores en gondòla per Venècia, amunt i avall. No volia veure ningú, només esperava que la Graziella arribés. Al final, vaig anar a la plaça de Sant Marc. I allà hi havia la Graziella. Vaig anar corrents cap a ella, la vaig abraçar, i després vam anar en un bar, on vaig poder explicar-li més bé el que havia sentit, perquè quan l'havia trucat gairebé no podia parlar, de lo nerviosa que estava. Quan vaig acabar, em va dir que era millor que tornés a l'hotel i que fés com si no sabés res. Com podia dir que fés allò? No podia. No volia veure més en Kevin.
–No puc anar-hi. No vull veure'l.
–Hi has d'anar. Que vols que sàpiga que has descobert el que vas fer?
–El que vull és fugir, marxar. Estar ben lluny d'ell, d'ell i de la mare.
–No pots. Has d'anar-hi. Et deixa sola en algun moment?
–No... només estic sola quan surto i ell es queda a l'hotel.
–Doncs així que puguis, agafa la maleta i marxa. T'esperaré a fora, amb un taxi.
Vaig haver d'anar a l'hotel. Quan vaig entrar a l'habitació, en Kevin no hi era. Bé, si que hi era, s'estava dutxant, i vaig aprofitar per fer la maleta. Quan vaig marxar, vaig adonar-me que al llit hi havia un sobre, on hi havia el meu nom a la part del davant, però no el vaig agafar.
Amb la Graziella vam agafar un avió cap a Alemanya. I em vaig quedar a viure allà, amb la Graziella, que no va trigar a convertir-se en la meva mare autèntica. Aleshores ja tenia disset anys, i ja no vaig saber res més d'en Kevin. Poc després de la meva marxa, els "Ireland Five" es van dissoldre. Als divuit anys vaig anar a estudiar a Oxford. Volia llicenciar-me en arqueologia; vaig començar a aficionar-m'hi poc després d'arribar a Alemanya. També vaig començar a anar al gimnàs. Però al cap d'un temps d'estar estudiant, vaig adonar-me que a mi no m'agradaven les feines aborrides, no volia acabar sent professora, botiguera o metgessa. A mi m'agradava l'acció, m'avorria estar tot el dia estudiant. Me'n vaig adonar pel gimnàs. Molt sovint venia un noi que era monitor d'esports d'aventura; al principi jo no volia ni gosava parlar gaire amb ell, perquè em recordava profundament en Kevin. Es deia Marc; era alt, prim, amb els cabells una mica negres llargs i arrissats i tenia els ulls blaus, i aquell blau i la seva mirada era el que em feia recordar més en Kevin. Una vegada ell m'estava explicant alguna cosa i vaig haver de sortir corrents, perquè em recordava tant a en Kevin que em vaig imaginar que l'era i que venia a parlar amb mi sobre l'assassinat d'en John, i em vaig posar a plorar perquè encara no havia aconseguit oblidar en Kevin i encara l'estimava. Quan ens vam tornar a trobar, dies després, em va preguntar què m'havia passat, i no vaig saber què dir-li; al final li vaig dir que a vegades ja em passava, que sense més ni menys em posava a plorar, i que havia sortit corrents perquè no m'agrada gens que em vegin plorar. Això li vaig dir, no sé si s'ho va creure, però el cas és que no va fer cap comentari. A poc a poc, vaig anar agafant-li més confiança, i va acabar sent el meu millor amic. Un dia, em va preguntar si volia anar a fer ràfting al camp d'esports d'aventura on treballava, i vaig dir que si. Després, un altre dia, va ser anar a escalar, un altre a pràcticar l'ala delta... i ja no ho vaig poder deixar. M'encantava aquella sensació de risc que sentia abans de pràcticar qualsevol dels esports. Naturalment, vaig haver d'esperar força en poder pràcticar jo sola; al principi sempre anava amb en Marc, a qualsevol excursió que es feia, o concurs, ens apuntàvem, però després, al cap d'uns anys, ja vaig començar a anar-hi jo sola. M'encantava, i això va ser el que va fer que encara passés més temps amb en Marc i que acabés sent el meu millor amic, i aviat vaig acabar d'oblidar-me d'en Kevin. Tot i que, com ja he dit, era el meu millor amic i que ens ho explicàvem tot, i passàvem la major part del temps junts, no sabia la veritat de mi, ell es pensava que era alemanya(m'havia nacionalitzat alemanya al poc temps d'anar a viure amb la Graziella) i que havia anat a viure amb la Graziella quan els meus pares havien mort d'un accident d'avió, i que ella era la meva tieta. A part d'això, no sabia res més, perquè a mi no m'agradava parlar del passat, de quan vivia a Irlanda i estava amb els Ireland Five i amb en Kevin, ell ho sabia, d'algún cop que m'ho havia preguntat i jo no havia volgut respondre i li havia dit que no m'agradava recordar-ho i que no en volia parlar. I així havia quedat tot. En canvi, jo ho sabia tot d'ell, que era fill únic, que els seus pares s'havien divorciat quan ell tenia set anys, i que poc després s'havia tornat a casar. Actualment vivia sol, però ell seguia mantenint el contacte amb la seva mare i la seva família, tot i que del seu pare no en va saber res més des que es va divorciar de la seva mare. Això potser feia que encara estigués més unida a ell, perquè els dos sabíem què era perdre un pare. Bé, de fet jo no havia perdut la mare, però després d'anar a viure amb la Graziella, vaig acostumar-me a que, si algún cop pensava en ella, em deia que era morta, i que ja no la tornaria a veure i que era millor que l'oblidés. Quan ja feia anys que practicava esports d'aventura, vaig trobar feina com a monitora al mateix camp on treballava en Marc, i ell i jo érem els encarregats dels grups escolars que venien d'excursió al camp. Això va fer que encara passéssim més hores junts, i finalment, vaig acabar enamorant-me d'en Marc. Intentava passar tantes hores amb ell com fos possible, les hores que no estava amb ell les passava pensant en ell, somiava amb ell... I va aconseguir que m'oblidés d'en Kevin, a qui encara no havia aconseguit oblidar. I va passar per les vacances de Nadal. No li havia dit mai, a en Marc, que estava enamorada d'ell, però estava segura que ell se n'havia adonat perquè feia algún temps que el notava diferent, pensava que sabia el perquè, però no acabava d'estar-ne segura. I aquella nit ho vaig estar. Havíem anat a passar les vacances de Nadal als Alps amb els amics. Havia costat convènce'm perquè hi anés, ja que a mi esquiar no m'agradava gaire; de fet, hi havia anat perquè sabia que en Marc hi anava. El primer dia, després d'anar a deixar l'equipatge al refugi on estàvem, van volguer anar de dret a la pista vermella. A mi no em va agradar la idea, perquè jo d'esquiar no en sabia gaire, però en Marc em va convèncer una altra vegada, diguent que estaria al meu costat i que si queia ell m'agafaria. I es clar, enamorada com estava d'ell no vaig poder dir-li que no. Total, que vam anar a la pista. Els altres, en ser a dalt, es van llançar de cop; en Marc em va esperar, tot i que després, mentre baixàvem, s'anava embalant cada cop més, i jo no el podia seguir, així que el vaig perdre, i quan anava a frenar, vaig xocar contra una petita roca que no havia vist i vaig caure. Recordo que vaig maleïr en Marc i em vaig maleïr a mi per haver decidit anar allà, a mi, que mai m'havia agradat esquiar. En provar d'aixecar-me vaig adonar-me que no podia, i la cama em feia molt mal. Em vaig espantar, perquè havíem anat a una pista que estava de prova, només hi érem nosaltres, i no veia ningú. Segurament els altres ja eren a baix. Vaig intentar treure'm els esquis, però cada cop que em movia la cama em feia més mal, i aviat vaig deixar-ho còrrer. Vaig pensar que els altres no trigarien en adonar-se que jo no era amb ells i que em vindrien a buscar, però passava l'estona i no venien. Finalment, quan ja m'estava començant a posar histèrica i estava a punt de posar-me a cridar, vaig sentir que em cridaven, i vaig veure que eren en Marc i els altres. Vaig cridar-los, van venir i quan van veure que no em podia aixecar, em van acompanyar fins al refugi i des d'allà van avisar a una ambulància perquè em portés a l'hospital més proper. Resultat, que m'havia trencat la cama, tenia un esquinç al fèmur i hauria d'anar amb la cama enguixada uns tres mesos. En una part no m'empipava, perquè com he dit, a mi no m'agradava esquiar, si hi havia anat era per poder estar amb en Marc, però per l'altra em vaig empipar perquè m'havia hagut de passar el primer dia, cosa que volia dir que si em quedava estaria tot el dia avorrint- me, sense fer res. Hauria tornat a casa si no hagués estat per... si, un altre cop per ell. El segon dia, estava a l'habitació, fent la maleta, quan van trucar a la porta. Vaig anar a obrir, era en Marc i el vaig deixar entrar.
–Així és veritat que te'n vas—va dir, en veure la maleta sobre el llit.
–Si—vaig dir jo—tampoc hi faria res aquí, només avorrir-me.
–És una llàstima que te'n vagis. Sense tu les vacances no seràn el matreix, i no podré dir-te el que et volia dir.
Em vaig posar nerviosa. Durant tota aquella estona havia intentat comportant- me com si no ho estigues, però en sentir allò encara me'n vaig posar més.
–Què... què em volies dir?—vaig preguntar, mentre ell se m'acostava.
–Crec que ja ho saps. Si no ho sabessis no t'hauries posat nerviosa.
–Perquè hauria de posar-me nerviosa?—vaig dir, intentant dissimular.
–Potser perquè saps que sè que m'estimes i perquè jo també t'estimo?—va dir, i em va besar.
–Com tu has dit... si no t'estimés no m'hauria posat nerviosa quan has entrat.
I al final no me'n vaig anar. Van ser uns dies fantàstics, en Marc i jo intentàvem passar tantes estones sols com fos possible, cosa que no era gaire difícil perquè els altres es veu que feia dies que notaven que passava alguna cosa entre nosaltres dos; a més, quan anaven a esquiar en Marc es quedava amb mi tant com podia.
Van acabar les vacances i vam tornar a casa. En Marc i jo vam decidir viure junts. El dia de nadal, el dia del meu vint-i-cinquè anniversari, vam anar a sopar a un restaurant d'aquests tants romàntics, que posen música de fons. I de sobte, després d'acabar una cançó, va començar a sonar una de les cançons que havien tingut més èxit dels "Ireland Five". En Marc em va mirar amb un somriure picardiós.
–L'altre dia viag anar a casa d'un amic—va explicar— i mirant uns discos vells vaig descobrir que un dels membres dels "Ireland Five"... eres tu.—va callar i jo no vaig dir res. No m'havia agradat que ho recordés. La cançó es va acabar— Em pensava que ho sabia tot de tu—va dir posant-se seriós.
–No... no m'agrada recordar el passat.
–Però em pensava que entre tu i jo hi havia confiança.—va dir, mentre m'agafava una mà.
Em sentia incòmode. Fins aleshores, mentre havia estat amb en Marc, havia acabat d'oblidar completament el meu passat, i en aquells moments em tornava a venir tot al cap, com si fossin escenes d'una pel•lícula: en John estés a terra enmig d'una bassa de sang, la meva mare plorant... després el viatge a Venècia, i la conversa entre la meva mare i en Kevin i la meva fugida amb la Graziella.
–Tothom té coses que voldria oblidar, no haver-les viscudes mai.
Hi va haver uns moments de silenci.
–El que t'explicaré ara potser no t'agradarà. Fa temps, des que abans que sortíssim, que sabia que havies format part dels Ireland Five. A mi m'agradaveu molt, i quan et vaig conèixer ja tenia la sensació de conèixe't d'abans, d'alguna cosa, i un dia vaig trobar un disc dels Ireland, de quan tu en formaves part, i hi havia el teu nom. Vaig suposar que si no m'ho havies volgut explicar algun motiu devies tenir, i a part, també recordava que vas desaparèixer de sobte i que poc després es va disoldre el grup—en Marc no parava de sorprendre'm—I no t'ho havia dit fins ara pq no en tenia cap motiu.
–I el tens ara?
–Si. Veuràs, ja feia temps que estava cansat de la feina de monitor del camp, i fer varis esports. Havia pensat dedicar-me a un de sol, fent de professor. I vaig enviar el meu currículum a varies empreses dedicades a l'esport demanant feina com a professor d'esquí a l'estranger. Em pensava que no m'acceptarien enlloc però fa pocs dies vaig rebre una oferta com a professor d'esquí a una estació d'Irlanda, per dos anys. No els he dit res encara, volia que ho sabessis abans de decidir res.
No vaig dir res. La idea de tornar a Irlanda, efectivament, no m'agradava gens. La resta del sopar vam estar callats.
–Hi has pensat?—va preguntar en Marc quan érem a casa.
–Sobre què hauria de pensar?
–Ja ho saps, sobre anar a Irlanda o no.
–Això ho has de decidir tu.
Al cap d'uns dies vaig anar a veure la Graziella. Feia força temps que no la veia i ella ja sabia que si l'anava a veure al cap d'un temps de no veure-la era perquè tenia problemes.
–Com estàs? Feia força mesos que no venies.
–Si... bé, he estat força enfeinada—no sabia com dir-li pq l'havia anat a veure-la. Per altra banda, també era veritat que havia tingut molta feina.
–Em fa por la teva feina, no m'agrada—va seguir dient—qualsevol dia d'aquests pots tenir algun accident o fins i tot matar-te.
Vaig riure. A la Graziella mai li havien agradat els esports d'aventura, i des que treballava al camp d'esports sempre estava patint per mil
–No exageris. És la meva feina, m'agrada.
–Hauries d'haver acabat la carrera, ara no estaria patint tot el dia.—va canviar de tema—com està en Marc?
Havia oblidat el motiu pel cual l'havia anat a veure, i en mencionar en Marc me'n vaig tornar a recordar.
–Bé, està bé.
–Si? No s'ha trencat res, ell tampoc, ni ha tingut cap accident?—a la Graziella sempre li havia caigut bé en Marc.
–No, no ha tingut cap accident, està bé.
–Aleshores—va dir al cap d'una estona—Quin és el problema?
–Problema?
–Si. Has vingut pq tens un problema, no? Et connec com si fossis la meva filla, i sempre sé quan et passa alguna cosa.
–Em coneixes massa bé—vaig dir—Si, tinc un problema... És en Marc.
–Us heu barallat?
–No.
–Aleshores, si no us heu barallat, quin és el problema?
–Li han ofert una feina a Irlanda, i a ell li agradaria acceptar-la.
Hi va haver uns minuts de silenci.
–A qui li han ofert una feina a Irlanda?—va tornar a preguntar la Graziella.
–Ja t'ho he dit. A en Marc, una feina com a professor d'esquí en una estació.
La Graziella va deixar anar un sospir.
–Li has explicat alguna cosa... respecte en Kevin?
–Es clar que no. Què volies que li expliqués, que vaig fugir pq havia descobert un assassí?
–Saps que en Kevin ho va fer perquè...
–Si, ja ho sé—vaig dir, tallant-la—perquè m'estimava. Però t'ho vaig dir aleshores, i segueixo dient-ho ara, no hauria pogut viure amb algú que havia matat una persona, encara que ho hagués fet perquè m'estimava. El que si sap és que formava part dels "Ireland Five".
–I com ho ha sabut?
–Va trobar el meu nom en un disc vell dels Ireland.
–T'hauries d'haver canviat el nom o el cognom...Sabia que tard o d'hora algú et descobriria.
–Si us plau, Graziella, només sap que vaig formar part del grup, i per altra banda, el grup és el que menys em preocupa. Qualsevol diria que vaig fugir com un delinqüent.
Vam callar una estona les dues. S'havia anat creant un ambient tens.
–Què haig de fer? No tinc ganes de tornar a Irlanda. Però a en Marc li agradaria acceptar la feina, i no m'agradaria que la perdés per culpa meva.
–Encara tens masses fantasmes del passat—va dir aleshores la Graziella. A vegades es posava d'aquesta manera, es posava a parlar en to literari—Fins que no te'ls hagis tret del cap mai els podràs oblidar.
–M'estàs diguent que he d'anar a Irlanda, oi que si?
–Només t'he dit que has de treure tots els fantasmes que encara guardes.
Vaig marxar, i en tornar a casa em vaig trobar en Marc que m'esperava amb un posat seriós.
–M'han trucat des de l'estació. Volen que els digui alguna cosa el més aviat possible. A mi m'agradaria dir-los que si, però si els digués que si m'hauria de separar de tu perquè, per algún motiu que desconnec, tu no vols anar a Irlanda. Si tu no vols anar-hi no acceptaré la feina.
En Marc tenia raó, jo no volia anar a Irlanda, però podia més l'amor que sentia per ell que la por que em feia la idea de tornar a Irlanda. En aquell moment ho vaig veure clar i no vaig dubtar-hi gens.
–Truca'ls i digues que acceptes la feina—vaig dir, amb tanta convicció que em vaig sorprendre a mi mateixa.
–N'estàs segura?
–No em separaria de tu per res del món. Només et demano... que no em tornis a preguntar perquè vaig deixar el grup.
En Marc em va besar.
–T'havia dit que t'estimo?
–Ara feia uns quants dies que no m'ho deies—vaig respondre, fent broma, i ens vam besar.
En Marc va trucar a l'estació i els va dir que acceptava la feina. Jo pensava que encara trigaríem un o dos mesos a anar-hi, però ens va sorprendre saber que en Marc començaria la feina al cap d'unes dos setmanes, així que de seguida vam començar els preparatius per anar a Irlanda.
A mesura que s'apropava el dia que havíem de marxar, jo m'anava posant més nerviosa, i en Marc ho notava però no deia res per no posar-me-n'hi més. El dia abans de marxar vaig anar altre cop a veure la Graziella. No va fer falta que li digués pq l'anava a veure.
–Demà vas a Irlanda?—va ser el primer que em va dir tant bon punt em va veure.
–Si, demà hi vaig. en Marc està molt content d'anar-hi, però sé que també està preocupat perquè aquests últims dies m'he anat posant molt nerviosa... I em sembla que seria millor explicar-li perquè ho estic.
–Tu sabràs el què has de fer—va dir finalment ella—jo no et puc ajudar.
Vaig suspirar i després vam parlar de temes sense importància.
I va arribar l'endemà. En Marc, durant el viatge, no va parar de parlar, perquè em distragués, però no podia escoltar-lo. Estava massa absolta en els records, cada segon recordava tots els cops que, després d'una gira amb el grup, tornava a casa en avió i veia passar Irlanda davant els meus ulls.
Finalment vam arribar a Belfast, l'avió va aterrar i vam surtir de l'avió. Després d'estar esperant una estona el nostre equipatge en Marc va anar directament a l'estació d'esquí amb un taxi i jo vaig preferir quedar-me per anar a donar una volta.
Només trepitjar Belfast, ja em vaig posar nostàlgica. Vaig demanar un taxi per anar a donar una volta, i no vaig poder evitar d'anar un per un als llocs que més havien significat per mi, evitant passar pel carrer on vivia. Vaig anar al café on anava sempre amb la Gina i la Brein; em vaig endur una agradable sorpresa, i és que el café no havia canviat gens. Després vaig anar als estudis on enregistràvem i on assajàvem, que s'havia convertit en una emissora de ràdio. No vaig poder evitar d'entrar-hi. Allò si que havia canviat, si més no la primera planta, ja que l'edifici només en tenia dues. No s'assemblava gens quan ens hi reuníem els Ireland; allà només hi teníem l'estudi gran, les dues sales on assajàvem i la sala on fèiem les reunions. A dalt hi havia dos estudis petits i la cambra on hi deixàvem els instruments. Però tot i que aquella primera planta havia canviat, a les parets hi havia fotografies dels Irelands; es veia que qui havia comprat el local era un admirador nostre.
–Puc ajudar-la en alguna cosa?—em va dir de sobte la recepcionista, que se m'havia apropat sense que jo me n'adonés. Em vaig quedar sense saber què dir.
–Perdoni, jo només...
–Ah, ja ho sé, vosté és una de les persones a qui han tocat entrades pel concert dels U2?
Vaig entendre de què parlava. Mentre anava cap allà havia vist cartells anunciant el concert. No vaig haver de dir res perquè la va cridar una dona des de l'entrada, i la recepcionista va anar cap a ella. Vaig aprofitar aquell moment per desaparèixer i vaig anar al segon pis. Vaig travessar un passadís força llarg, fins que vaig trobar
unes escales que pujaven i al final de les quals hi havia una porta tancada. Les vaig pujar, i vaig poder obrir la porta sense cap dificultat; i en atravessar la porta em vaig trobar com si hagués reculat 6 anys, com si en tingués 16; semblava que sentia les nostres veus assajant o gravant algún disc. Tot allò seguia exactament igual que abans. Vaig passar pels dos estudis petis, a la sala on ens reuníem em vaig asseure on sempre seia, al costat d'en Kevin, i em vaig trobar la porta de la cambra on guardàvem els instruments, que estava tancada. Vaig haver d'empènyer perquè estava encallada, i ja no em vaig endur cap sorpresa en veure que hi havien els instruments exactament en la mateixa posició com els guardàvem sempre, coberts amb fundes per protegir-los de la pols. En veure la bateria d'en Robin, no vaig poder evitar de provar si encara recordava el que m'havia ensenyat. Mentre tocava, pensava què se'n devia haver fet d'ell, el meu millor amic.
Fins que no vaig acabar de tocar no em vaig adonar que a la porta hi havia una dona. Havia entrat sense que jo me n'adonés, era la dona que abans havia cridat la recepcionista. Vaig intentar disculpar-me però vaig aturar-me en veure que reia.
–Feia temps que no hi entrava ningú aquí, i molt més temps que no sentia tocar aquesta cançó a ningú—em vaig adonar que aquella veu em sonava—i pensava que trigaria molt a ensenyar-ho a algú... però tu eres precisament l'última persona que esperava trobar-me aquí!—va dir, rient, i aleshores es va treure una placa d'identificació d'una butxaca, on vaig llegir-hi B. Connor, i no vaig poder evitar de deixar escapar una exclamació.
–Brein!
–Pensava que no em reconeixeries!—va dir mentre ens abraçàvem; efectivament era la Brein, la que havia estat la meva millor amiga.
–Tu havies de ser! No crec que algú que no fós del grup hagués guardat això durant tant de temps.
–Es clar, qui ho hauria guardat sino? Però no creus que és millor que anem a un lloc on poguem parlar més tranquil•lament? Segur que a les dues ens han passat moltes coses aquests anys!
Vam anar al Place•Coffe, el que era el nostre bar de sempre. La Brein va demanar una botella de cava per brindar pels vells temps.
–Quan t'he vist a baix parlant amb la recepcionista ja m'ha semblat que et coneixia—va dir rient—i quan després m'he adonat que havies pujat t'he reconegut de seguida.
–A mi m'ha costat una mica reconeixe't, no sabia si eres tu o la Gina.
–Ui la Gina...—va riure—si ho sabessis!
Aquell comentari em va encuriosir.
–El què "si ho sabés"?
–Ara no tornaria per res del món. Fa temps que està casada amb un actor americà, tot i que no és gaire famòs. De tant en tant rebo cartes seves, ens escrivim per no perdre el contacte... i pel que em diu, sembla que està forrada.
–Què? La Gina casada? Però si ella era qui deia que no es casaria mai!—vaig dir, sorpresa i rient.
–Doncs ja veus... Va ser la primera en casar-se. Després es va casar en Robin i fa poc... jo.
Em va sorprendre. No m'esperava trobar-los a tots casats. La Brein ho devia notar.
–Si, estic casada... amb el director de l'emisora que hi ha al local del grup. Quan vas marxar, després el grup es va dissoldre i vaig comprar el local abans que la teva mare el vengués a algún desconegut... no podia permetre que tot desaparegués. Ja saps que jo sempre vaig ser la més lligada al grup. I poc després, en Hans va venir a parlar amb mi i em va dir de muntar-hi la ràdio, i ja ho has vist.
–En Hans?
–Si, el meu marit. Ja te'l presentaré.
Hi va haver una estona de silenci. Sabia que la Brein volia preguntar-me perquè vaig fugir, però no sabia com fer-ho. Es va posar a riure.
–De què rius?—vaig preguntar, sorpresa.
–Res... em recordava del cop que amb els del grup et vam tancar a la cambra dels instruments amb la Clàudia.
Me'n vaig recordar, i també em vaig posar a riure. La cambra on guardàvem els instruments només s'obria i es tancava des de fora, i a vegades, els del grup, sovint fèiem bromes amb això i hi tancàvem algú. Una vegada m'hi van tancar amb la Clàudia, que a sobre tenia claustrofòbia. Recordo que en sortir em vaig posar a riure, però ella se'n va anar jurant que no tornaria. Es clar que va tornar.
–No m'ho recordis, encara veig la Clàudia cridant com una boja... T'enrecordes dels cops que l'havíem criticada amb la Gina?
En aquells moments ens vam posar a riure les dues.
–A ella va ser a qui més cops vam tancar! T'enrecordes de quan la vam tancar amb en Robin?
–Calla, calla—vaig dir, gairebé plorant de tant riure—després en Robin em va explicar que la Clàudia se li havia insinuat!—Semblava mentida de com em recordava de tot allò, i en canvi, com m'havia oblidat d'en Kevin, la mare...
–Què dius, però si sempre havíem pensat que ella odiava en Robin i mai voliem estar soles amb ella perquè ens pensàvem que li agradaven les noies!—va dir la Brein, també partint-se de riure.
–Doncs es veu que no l'odiava, que li agradava... Però en Robin si que l'odiava! Recordo que mentre m'ho explicava estava fet una fera! Ell tampoc la podia suportar a la Clàudia.
Vam callar les dues, i al cap d'uns moments la Brein va posar-se a recordar els fans que teníem i vam posar-nos a riure'ns d'ells.
–T'enrecordes d'aquells dos nois amb qui vam sopar una nit a Paris, després d'un concert?—vaig dir jo, i la Brein es va posar seriosa però no me'n vaig adonar perquè havíem begut unes quantes copes—No van parar de seguir-nos en tot el dia fins que vam acceptar la seva invitació, i a sobre van haver d'aguantar en Robin i en Kevin...—en aquells moments vaig adonar-me que reia sola perquè la Brein no m'escoltava ni deia res—Però què et passa? No et trobes bé?
La Brein va veure una copa de vi i va intentar dissimular.
–No, em trobo bé, no passa res...
–Si he dit alguna cosa que t'hagi molestat...—vaig notar que ella estava incò- moda, però no sabia perquè. Va haver-hi una estona de silenci, finalment va respirar a fons i...
–Aquells dos nois em van violar.
Em va sobtar tant que gairebé tiro la copa que tenia a la mà a terra.
–Què?—vaig dir. No m'ho podia creure. Recordava molts pocs fans perquè n'havíem tingut molts, però aquells els recordava perquè m'havien caigut tant bé durant el sopar...
–Però no pot ser—vaig dir—si vas tornar amb els nois i amb mi a l'hotel, era impossible que...
–No vaig tornar amb vosaltres. Vau tornar tu, en Robin, la Clàudia, en Kevin i la Gina, jo em vaig voler quedar una estona més. No crec que te'n puguis recordar perquè anaves completament beguda, tant que en Kevin va dir que t'acompanyaria a l'hotel, i els altres també van marxar perquè ja era massa tard, però jo no volia tornar, estava massa bé amb aquells nois, i com que van dir que tenien cotxe i que ja m'acompanyarien no hi vau veure cap problema... i abans d'arribar a l'hotel em van...
–No segueixis, si us plau—vaig dir, veient que estava a punt de plorar— Però perquè no ho vas dir a ningú? M'ho podries haver explicat.
–Estaves tant feliç amb en Kevin que no vaig voler preocupar-te i no confiava amb els altres, només en tu... i justament vas ser tu qui vas haver de marxar.
No vaig dir res i la Brein va plorar uns moments.
–Perquè vas marxar?—va preguntar després.
No sabia com respondre-li, i no volia explicar-li la veritat; per altra banda no sabia què els havia dit en Kevin.
–Què us va explicar en Kevin?
–No res. Quan va tornar i vam veure que tornava sol, vam preguntar-li on eres i no va contestar mai les preguntes que li fèiem sobre tu, només deia "l'he perduda per sempre, no tornarà mai més!". Vam estar uns mesos intentant seguir endavant amb el grup, però ell estava massa afectat i vam deixar el grup.
–Saps... saps on és ara?—vaig preguntar amb un nus al coll.
–No. Des que vam separar-nos, que està viatjant per tot el món buscant-te. De tant en tant quan ve per aquí em ve a veure, però ara fa temps que no el veig. De totes maneres–va seguir al cap d'uns moments—quan vaig saber que la Graziella havia marxat, de seguida vaig sospitar que havies marxat amb ella, i en Robin també, però no vam dir res d'això a ningú.
Vaig somriure.
–Sembla mentida, com em coneixies i com segueixes coneixent-me al cap de tants anys.
–Per alguna cosa era, i espero seguir sent-ho, la teva millor amigava dir, també somrient—Au va, digues, què has fet aquests anys que no hem sabut res de tu?
Li ho vaig explicar. Es va sorprendre en saber allò del camp d'esports.
–No pot ser, precisament tu que eres la més tranquil•la i més pacífica pel grup! Recordo a les reunions, quan s'havia de decidir una cosa, sempre et posaves al costat de la decisió que tenies més vots. No t'imagino fent rafting ni puenting...
–Doncs ja ho veus, en sóc una... bé, no sé si se'm podria dir experta encara.
–M'has de presentar aquest Marc que t'ha fet canviar tant!—va dir amb una certa malícia—No tens cap foto seva?
–Es clar que si, sempre porto una foto seva.—Vaig treure la foto d'en Marc que portava sempre a la cartera i li vaig ensenyar. Va somriure.
–Que diferent que és d'en Kevin! Si el veiessis ara...
Em vaig relaxar. Parlant de nosaltres, la Brein s'havia oblidat que m'havia preguntat perquè havia marxat. Abans de marxar ja li passava, que si preguntava una cosa i li parlaves d'una altra cosa, al cap d'una estona s'oblidava de la pregunta, i confiava que ara també li passaria, cosa que havia passat. Vaig evitar parlar d'en Kevin, i quan me'n vaig recordar ja passava força estona de l'hora que havia quedat amb en Kevin. Havíem quedat a l'aeroport, però vaig suposar que em deuria estar esperant a l'hotel que tenia l'estació d'esquí. Li ho vaig explicar a la Brein, i es va oferir per acompanyar-me a l'hotel, que ja sabia on era, i vaig acceptar la proposta.
Durant el camí vam parlar de tot, excepte d'en Kevin; jo tenia ganes de preguntar-li per la meva mare, i no vaig poder fer-ho fins que ja estàvem arribant a l'estació.
–No està gaire bé—va dir la Brein—quan vas marxar, va reaccionar igual que quan va morir en John—em vaig sobresaltar, era la primera vegada, des que era a Irlanda, que sentia aquell nom—i el fet que la Graziella marxés encara la va trasvalsar més, fins que vam haver d'acabar portant-la a un geriàtric.
–A un geriàtric?—vaig dir, més sobresaltada. Encara que hagués fet el que ha- gués fet, sempre seria la meva mare.
–Si. En Robin i jo l'anem a veure sempre que podem. Si vols et dono l'adreça.
Vaig dir que si, tot i que no sabria si l'aniria a veure, segurament no, i després d'assegurar-li a la Brein que l'endemà ens tornaríem a veure i que li presentaria en Marc, vaig acomiadar-me d'ella.
En entrar a recepció vaig trobar-me en Marc, que estava parlant amb el recepcionista.
Quan em va veure, li va dir alguna cosa, va venir cap a mi i em va abraçar.
–Em pensava que havíem quedat de trobar-nos a l'aeroport fa mitja hora...
–Ho sento, però m'he trobat una antiga amiga i no hem evitat de posar-nos a xerrar.
–Una amiga?
–Si, la que havia estat la meva millor amiga. Hem quedat que demà ens tornarem a veure.
–Em pensava que volies oblidar el passat—va dir just quan entràvem a l'ascensor per pujar a l'habitació. No li vaig respondre perquè hi havia altra gent i volia esperar que estiguèssim sols.
–Hi ha coses que no les vull oblidar—vaig dir un cop vam ser a la nostra habitació.—I com t'he dit ella era la meva millor amiga...
–Fa sis anys—va tallar-me ell. Em vaig quedar sorpresa, no entenia perquè de sobte es comportava tant bruscament amb mi.
–Que et passa alguna cosa?
–A mi? No, què hauria de passar-me—va dir enfadat, i es va posar a mirar per la finestra, donant-me l'esquena. Vaig estar uns minuts sense dir res, pensant que potser acabaria diguent-me què li passava, però veient que seguia sense dir-me res m'hi vaig acostar.
–Marc, no sé què et passa, però si he fet alguna cosa que et pugui molestar...
–Perdona'm—va dir aleshores, agafant-me les mans—però és que... m'han fet posar de malhumor.
–Qui?
–Els de l'estació. Pensava que encara trigaría uns dies abans de començar la feina, i que aquests dies els podria passar amb tu visitant la ciutat, però m'han dit que hauré de començar demà passat perquè el noi a qui substituïa va marxar ahir, quan hauria d'haver marxat demà-passat. Em sap greu perquè em feia il•lusió passar aquests dies amb tu.
–Només per això estaves d'aquella manera?
–Si. Però bé... em queda un dia abans de començar a treballar.
El vaig besar. En Marc sempre es posava d'aquella manera quan les coses no anaven com ell havia planejat.
–És igual, no t'hi amoinis. Podré estar més temps amb aquesta amiga...—vaig dir canviant de tema—no sé si t'ho havia dit, però era una de les que tocaven al grup.
–Ah si? Qui és?
–Potser no t'enrecordaràs... la Brein, que tocava la guitarra. Me l'he trobat quan he anat a donar un volt i he passat pel local on assajava amb el grup—em sorprenia a mi mateixa parlant d'aquella manera, sense posar-me nerviosa—Ara allà hi ha una emissora de ràdio, i ella n'és la subdirectora. Quan ens hem trobat ens hem posat a parlar del grup, i de quan èrem amigues, i per això he arribat tard.
–Em sona, però pot ser que m'equivoqui... Perdona'm pel mal paper que t'he fet abans, però estava de molt mal humor.
–No passa res—i vaig afegir, fent broma—et perdonaré si em convides a sopar.
–A sopar i al que tu vulguis—va dir ell, besant-me.
Vam anar a sopar. Al restaurant vaig veure un noi i una noia que em va semblar que els coneixia d'alguna cosa, però era impossible. Hi havia una cosa que em feia dubtar i és que ells també em miraven amb insistència. Tant van distreure'm que en Marc va preguntar-me vàries vegades durant el sopar si em trobava bé.
Després de sopar vam anar a donar un volt, i sense adonar-me'n, vam passar per davant la casa on havia viscut, i quan me'n vaig adonar em vaig posar molt nerviosa i vaig demanar a en Marc que tornessim a casa. Sense adonar-me'n em vaig equivocar; en Marc es va aturar de sobte, mentre jo estava intentant buscar un taxi per tornar al nostre hotel.
–John?—va dir, i en sentir aquell nom em vaig sobresaltar—Dana qui és en John? Què et passa?
–John?—vaig repetir, espantada—D'on ho has tret això?
–Que d'on ho he tret?—se'm va acostar—Ho has dit tu! Abans has dit "John, voldria marxar d'aquí".
Em vaig aturar. Estava nerviosa i espantada, i ell ho va notar.
–Què et passa Dana?
–Vull marxar d'aquí—no sabia com no explicar-li què em passava—demanem un taxi i tornem a l'hotel.
Vaig notar que en Marc estava sorprés per la meva actitud, i vaig saber també que així que pogués em demanaria que li expliqués perquè m'havia posat d'aquella manera. Va aturar un taxi així que en vam poder trobar un i vam tornar a l'hotel. En Marc no em va preguntar res i li ho vaig agraïr. Suposo que devia imaginar-se que tenia a veure amb el meu passat.
Aquella nit no vaig dormir gens bé. Vaig tenir malsons vàries vegades, i en tots acabava apareixent en John amb un ganivet clavat al coll; em vaig despertar vàries vegades cridant.
L'endemà en Marc va anar sol a visitar la ciutat, perquè jo no en tenia gens de ganes. Quan feia força estona que havia marxat, van trucar a l'habitació, vaig obrir i em vaig trobar amb la Brein.
–Ah, ets tu—vaig dir, deixant-la passar—Hola.
–Hola... Caram, sembla que hagis vist un fantasma de tant pàl•lida que estàs. Que no et trobes bé?
–Si, si, el que passa és que no he dormit gaire bé aquesta nit.—vaig canviar de tema ràpidament—Com m'has trobat? Que jo recordi, no et vaig pas dir a quina habitació estava.
–No, no me'l vas donar; només he hagut de preguntar a recepció per tu.
–Ja m'estranyava.
–Que no hi és en Marc?—va dir, somrient una mica irònicament i mirant per l'habitació—Vas dir que me'l presentaries...
–Si, ho vaig dir i te'l presentaré, però avui no podrà ser. Ha anat a passar el dia a la ciutat.
–Quina llàstima, amb les ganes que tenia de conèixe'l. Però bé, aprofitaré per presentar-te dos persones que es moren de ganes de conèixe't.
–De conèixe'm?—vaig repetir, sorpresa.
–Si. Estan a baix a recepció. Saben qui ets... i no ho saben tot.—em vaig encuriosir. Notava que la Brein reia per sota el nas.—Que vols saber qui són?
–I tant que si!—vaig dir, i vaig baixar amb la Brein.
En ser a baix vaig endur-me una sorpresa. A recepció, esperant, hi havia huna noia... i el noi que havia vist el dia abans al restaurant durant el sopar. Pensava que la Brein ens presentaria, però no va dir res, i en comptes de presentar-nos es va posar a riure. Ells dos semblaven tant sorpresos com jo.
–Ho sabia!—va dir de sobte el noi—Sabia que eres tu—i va afegir, dirigint-se a la noia:—veus com t'ho deia que era ella?
I aleshores, en sentir aquella veu, el vaig reconèixer. Era en Robin, el meu millor amic!; aleshores la noia només podia ser...
–Gina!—vaig cridar, abraçant-la, i després vaig abraçar en Robin.
–Tu també ens vas reconèixer ahir?—va preguntar-me després.
–No. Creia que us coneixia d'alguna cosa, però no estava segura de què.
–D'alguna cosa!—va dir, rient, en Robin—Jo si que et vaig reconèixer, i li vaig dir a la Gina, però ella no et va reconèixer i no es creia que fossis tu.
–Com em vas reconèixer? No sabies que era aquí.—vaig dir, sorpresa—Si no és per...—vaig mirar la Brein, que encara reia.
–Si, quan ens vam acomiadar i vaig arribar a casa vaig trucar en Robin i li vaig dir que eres aquí.
Estava contenta. No pensava trobar-me a persones conegudes abans de marxar d'Alemanya, i em vaig alegrar de tornar-los a veure. Vam anar al bar del restaurant per celebrar aquell "retrobament". L'únic que em preocupava era què els diria quan em preguntessin perquè havia marxat del grup i perquè havia deixat en Kevin com ho vaig fer, però no m'ho van preguntar en cap moment.
–Qui ho hauria de dir—va dir la Gina—que vinguent a passar uns dies aquí et tornaria a veure! Ha anat de ben poc, perquè demà torno altre cop a Amèrica.
–Saps que la Gina...—va dir, en to burleta en Robin—està casada amb...
–Amb un actor, si—vaig dir jo, rient—M'ho va dir la Brein ahir. I pel que sembla tu també estàs casat.
En Robin va riure.
–Si, em vaig acabar casant amb una seguidora dels Ireland. I tu què? No penses entrar al "grup"?
Vaig tornar a riure. En Robin seguia amb el mateix humor d'abans... Tots seguien igual que abans.
–Uiiii, encara n'hi ha per temps...—vaig seguir, fent broma.
–Segueix aquest consell, "No diguis blat fins que no el tinguis al sac i ben lligat"—va dir la Brein, també seguint la beta—Ja veus la Gina...
–Ep què passa amb mi? Vigila el que dius.
–No res, dona, només que recorda que tu eres qui deia que no es casaria mai i vas acabar sent la primera en casar-se.
Vam riure tots i vam passar a parlar d'altres temes, fins que vaig veure que en Marc entrava a recepció. Vaig dir als altres que s'esperessin i vaig anar amb ell.
–Hola, com estàs?—va dir, quan vaig estar amb ell—Quan he marxat no estaves gaire bé, i he decidit passar la tarda amb tu.
–Ara ja estic millor—vaig dir abraçant-lo—Perdona'm per allò d'ahir, però...
–No t'he de perdonar res—va dir ell—tothom té el seu moment dolent... jo mateix l'havia tingut abans.
En Marc intentava fer-me creure que no el preocupava, però jo sabia que no era cert, i que el que realment volia era que li expliqués què m'havia passat, però en aquells moments no volia explicar-li. En l'estona que havia estat sola aquell matí, des que ell havia marxat fins que havia vingut la Brein, havia decidit que li ho explicaria tot. Perquè em comportava com si jo fos qui havia matat en John, quan qui l'havia matat era en Kevin. Per altra banda, seguia sentint-me incòmoda perquè m'havia adonat que, per molt que estimés en Kevin, havia encobert un assassí, i allò, d'una o altra manera, em feia còmplice, però quan havia passat jo era molt jove i no me n'havia adonat.
Vaig decidir que ja li ho explicaria tot en un altre moment, i vaig anar a presentar-lo a la Brein i als altres, que s'havien quedat al bar de l'hotel.
Els vaig presentar, i em va fer l'efecte que tots li queien bé a en Marc, tot i que vaig notar que mentre conversàvem estava pensatiu i distant, segurament estava intentant saber perquè m'havia comportat d'aquella manera i perquè seguia comportant-me, perquè abans de marxar a Irlanda estava molt nerviosa i un cop allà semblava que no ho estigués gens, tot i que era quan més ho estava.
Finalment, la Brein, en Robin i la Gina van marxar, i en Marc i jo ens vam quedar sols. Mentre dinàvem vam parlar de varis temes, sense esmentar als del grup, i em vaig adonar que en Marc volia preguntar-me què m'havia passat, però cada cop que ho intentava jo canviava de tema. Si, havia decidit que li explicaria perquè havia marxat, perquè havia fugit deixant el grup, però no sabia com explicar-li, i per altra banda encara tenia molt temps per dir-li-ho. Però va passar aquell dia, i l'endemà, i l'altre, i mai no em decidia a explicar-li pq, de principi, no havia volgut anar a Irlanda.
Quan feia unes setmanes que érem allà vam decidir comprar un pis, perquè encara que només ens havíem d'estar dos anys a Irlanda no voliem viure'ls a l'hotel. No vam trigar gaire a trobar un pis, ja que en Robin precisament treballava a una inmobiliària i ens en va trobar un que estava molt bé cap al centre de Belfast. Estava força allunyat d'on havia viscut jo, ja que vivia als afores, i això encara va fer que m'agradés més. De fet, el pis ens va agradar, tant a en Marc com a mi, el primer cop que el vam anar a veure, però no ens hi vam instalar de seguida perquè vam haver d'esperar que arribessin els mobles que teníem al pis d'Alemanya. El dia que ens hi vam instal•lar, mentre desfeia la maleta vaig trobar un paper rebregat, amb una adreça. No me n'havia tornat a recordar: era l'adreça del geriàtric on estava la meva mare. Just en aquell moment, quan pensava si anar-la a veure o no, va sonar el meu telèfon mòbil, era la Brein que trucava per què m'havia de dir alguna cosa important. Vam quedar al bar on havíem quedat sempre a la tarda.
Feia una estona que m'esperava quan la vaig veure entrar al bar. De seguida em va veure i va venir on era jo.
–Què passa?—vaig preguntar, veient que ella no sabia com començar el que m'havia de dir.
–Ja t'ho vaig preguntar el primer dia, quan ens vam trobar a la ràdio—va dir, nerviosa, movent els dits entre la tassa de café que tenia a les mans—i t'ho vaig preguntar, però vas canviar de tema, i em vaig adonar que no tenies ganes de parlar-ne i no vaig insistir. Però avui ho haig de saber. Perquè vas deixar en Kevin? Perquè vas fugir deixant-lo a Venècia i com és que quan ell va tornar només podia dir que t'havia perdut per sempre?
Vaig adonar-me que no tenia cap escapatòria i que li ho havia d'explicar. Quan vaig acabar hi va haver una estona de silenci.
–Ara ja ho saps; tu eres la meva millor amiga... segueixes essent-ho i no et puc amagar res.
–Dana—va dir la Brein, mirant a cap lloc en concret, a l'infinit—T'adones que durant tots aquests anys...
–Ja ho sé—vaig dir, tallant-la—he estat encobrint un assassí... però l'estimava.
No vaig gosar parlar-ne mai amb ningú.
–Dana, no et vull fer posar nerviosa... però si més no, aquests dies, vigila—va fer un sospir—en Kevin és aquí. Em va venir a veure ahir.
Em vaig sobresaltar. La idea de tornar a veure en Kevin em feia sentir incòmode... i m'espantava.
–Tranquil•la—va dir ella, veient com estava jo—no li vaig pas donar la teva adreça. Quan vaig marxar, de seguida vaig trucar a en Robin perquè tampoc li donés l'adreça.
Va callar, i jo no vaig dir res. No podia deixar de pensar amb en Kevin. Des que la Brein m'havia dit que era allà, a Irlanda, qualsevol persona que entrava al bar em semblava que havia de ser ell.
–Has anat a veure la teva mare?—va dir la Brein al cap d'una estona. Vaig agraïr que trenqués aquell silenci que tot d'una s'havia fet tant insuportable.
–No. Amb tots els problemes de comprar el pis i el trasllat no he tingut temps. Precisament aquesta tarda, quan m'has trucat, estava pensant si anar a veure-la o no.
–Hauries d'anar-hi... Saps, potser no ho hauria d'haver fet. Però li vaig dir que eres aquí. Crec que té moltes ganes de veure't.
–Brein!—vaig cridar, encara més nerviosa—saps el que has fet? I si en Kevin la va a veure? Saps què va passar, perquè vaig marxar, i saps que la meva mare podria dir-li on visc!
–No t'esveris...
–Que no m'esveri? Com vols que em posi sinò?
–Escolta, t'he dit que li he dit a la teva mare que eres aquí, però no on vivies.
–Tot i això, i si li pregunta com sap que sóc aquí i ella li diu que li ho vas dir tu? Vindrà a demanar-te la meva adreça.
–Dana! Que no em coneixes? Després del que m'has explicat, sé molt bé el que he de fer. No pateixis, pots estar segura que no li diré la teva adreça.
Vam callar les dues. Durant una estona hi va haver un llarg silenci.
–T'imagines...—vaig dir jo, trencant aquell silenci—en Kevin sabia que sempre ens reuníem aquí. I si algún dia, per casualitat, vingués i m'hi trobés?
–Mira, no m'hi vull ficar més, però... crec que no estaràs bé fins que hagis parlat amb ell.
Vaig suspirar.
–El mateix que em deia la Graziella quan no sabia si venir o no—vaig dir, i ja no vam dir res més fins que vam marxar.
–Escolta—vaig dir quan ens acomiàdavem—si saps res més d'en Kevin o tens notícies seves...
–T'ho diré, no pateixis. I recorda el que t'he dit. No pots anar arrossegant aquesta por i aquests dubtes tota la vida.
Vaig fer tot el camí de tornada a casa sense aixecar la vista de terra. No podia parar de pensar en què passaria quan em trobés cara a cara amb en Kevin.
En arribar al pis estava tan absorta en aquests pensaments que no vaig adonar-me que en Marc ja havia arribat fins que el vaig tenir a tocar, i sense voler vaig deixar anar un crit.
–Ei que sóc jo, tranquil•la.
–Ho sento, no m’havia adonat que ja eres aquí.
–Si, ja ho he vist—va dir ell, que naturalment estava sorprés per com havia reaccionat jo.
–Com és que has plegat més tard avui? Pensava que treballaries fins tard.
–Si però al final no hi ha hagut tanta feina com esperàvem i han decidit deixar-me plegar abans—es va adonar que jo casi no l’escoltava i em va agafar les mans—Què et passa Dana?
–Què vols dir?
–No dissimulis, amb mi no si us plau. Des que hem arribat estàs estranya, com si no fossis tu. Tan aviat estàs alegre i animada quan parles dels teus amics o estàs amb ells o de sobte et poses tensa, i nerviosa o encara pitjor, com si estiquessis espantada.
Vaig intentar aturar-lo... Ell era l’última persona que volia que sabés què em passava realment.
–No em passa res Marc, no exageris—vaig començar a dir però ell no em va deixar acabar
–Dana, saps que a mi no pots enganyar-me. No vull que pateixis més. Si us plau digue-m’ho d’una vegada.
Vaig adonar-me que potser sabia alguna cosa. Però era impossible.
–Que t’ha explicat alguna cosa la Brein?
Aleshores encara es va sorprendre més i vaig adonar-me que no, realment no sabia res. Tot i així, seguia sense saber què dir-li. Al final, sense saber com, vaig acabar explicant-li la veritat, molt a mitges.
–Seu Marc... No et farà gràcia el què et vull dir.
–Què vols dir amb això? M’estàs espantant.
Vaig agafar aire. No sabia gaire com començar a explicar-li.
–Tu recordes... recordes el cantant dels Ireland?
–En Kevin?—va dir ell sorprés.
–Si.
–Què passa, l’has vist?
–No. Però té molt a veure amb el que em passa... és que... mira—vaig agafar aire—quan vaig desaparèixer ell i jo surtiem junts.
Vaig notar que això el deixava sorprès i una mica incòmode.
–Però Dana, d’això fa molts anys i no entenc què hi té a veure amb el que et passa.
–Espera que acabi. Ell i jo surtiem junts, però 1 mica d’amagat. El mànager del grup... en John, estava casat amb la meva mare, par tant el consideraven com el meu pare.
–Quan feia poc que èrem aquí... aquella nit...
–Em vaig posar nerviosa pq vam passar per on haviem viscut.
–Ho sento si et va portar malrecords... no en tenia ni idea. Però encara no sé què hi té a veure.
–Ara t’ho explicaré. En John no podia veure en Kevin per raons que desconnec... i el mateix d’en Kevin. No sé com, en John va enterar-se que enKevin i jo surtiem junts, vam tenir 1 discussió molt forta 1 dia, va acabar dient-me que si no deixava de veure en Kevin o sino deixava el grup... el mataria.
Vaig callar. En Marc estava sorprès, i fins i tot jo ho estava per com podia explicar-li allò.
–El cas és que li vaig explicar a en Kevin... i al cap de poc... en John es va suicidar. Justament 1 dia que la meva mare i jo èrem fora...
–La teva mare?
En aquell moment vaig recordar que li havia dit que els meus pares havien mort d’accident. Li vaig explicar la veritat necessària d’ella, i la del meu pare autèntic. Vaig acabar dient-li que a partir de llavors tant ella com en Kevin havien començat a comportar-se de manera rara si es parlava d’en John, i em van començar a espantar i fer sospitar i per això vaig marxar d’aquella manera, desapareixent. I li vaig explicar la veritt sobre qui era la Grazziela.
–Perquè no m’havies volgut dir res?—va dir abraçant-me al cap d’una estona—no t’hauria fet tornar...
–Tenia por...—vaig dir, començant a plorar i és que mai havia parlat tant d’allò ni mai m’havia fet tanta por com fins en aquell moment—no sabia per on començar a explicar-t’ho, i cada cop que ho intentava o en parlava em posava nerviosa.
Ell no va dir res, simplement va callar i em va abraçar fort. I vaig tenir la sensació que amb això volia dir que no m’amoïnés per res, que tampoc passaria res i que a partir d’aquell moment ja no hi havia cap secret entre nosaltres, cosa que va ser el que més em va tranquil•litzar. Però tot i així no acabava de calmar-me. Saber que en Kevin era a Irlanda i que seguia anant a veure la meva mare em feia estar nerviosa. Finalment, vaig decidir que aniria a veure la meva mare l’endemà mateix, aprofitant que tenia festa. Li vaig comentar a en Marc i em va dir que allò era cosa meva, però que no oblidés que sobretot era la meva mare.
Va arribar l’endemà. Quan em vaig desperar en Marc ja havia marxat però m’havia deixat 1 senyal per tranquil•litzar-me si encara estava nerviosa... ell sabia que la meva cançó preferida, per més que li amagués tot i que no m’agradés recordar-ho, era una dels Ireland. Li tenia “carinyo” a la cançó, sobretot perquè l’havien composada en Robin i la Brein quan vaig fer els 17 anys, i tot i que en principi no era per cap disc, al final la van grabar, i amb la diferència que la cantava en Robin. Potser també per això m’agradava, perquè no la cantava en Kevin.
En Marc també havia tingut el detall de deixar-me l’esmorzar preparat, però tot ique ja m’havia passat força tot el neguit explicant-li tot el dia abans, seguia estant nerviosa pel fet d’haver de veure la meva mare. Sabia que no tenia obligació, però alguna cosa al mateix temps em deia que si que la tenia.
Un cop més, vaig agafar la tarjeta del geriàtric que m’havia donat la Brein, i vaig trucar-hi perquè s’havia d’avisar si volies anar a veure-hi algú. Quan vaig penjar encara estava més nerviosa que mai, i vaig decidir agafar 1 taxi perquè no sabia ben bé on era i encara tindria un accident dels nervis. Tot el camí vaig estar demanant que fallés el motor i el cotxe es calés, o que trobessim carreteres tallades o col•lapsades perquè ja m’estava penedint d’haver decidit anar-hi. Però no va passar res i vam arribar. Encara vaig trigar una mica en baixar del taxi, i quan ho vaig fer i vaig veure com el cotxe s’anava allunyant... encara vaig penedir-me més d’haver-hi anat. Finalment, vaig decidir-me i vaig anar travessant el camí que separava la casa de la caretera. Era 1 casa gran, antigua, que em va fer venir un altre record, el de la casa on vivia la Clàudia. Estava envoltada per un gran jardí amb tot d’arbres i flors i fins i tot una mica allunyat, no gaire, s’hi podia veure un petit llac artificial.
Vaig entrar a recepció i un cop allà vaig dir qui era i vaig demanar per la meva mare. Una infermera em va acompanyar fins a on estava, un altre llac que no havia vist i que estava darrera la casa.
En veure-la gairebé no la vaig reconèixer. Els anys li havien caigut de sobte emblanquint-li força els cabells, cobrint-la d’arrugues i fent-li perdre la força de les cames. Estava mirant l’aigua del llac, i tot i que sabia que hi havia algú darrera seu no es va ni girar. Mentre hi anàvem la infermera m’havia explicat que li havien dit que jo havia trucat i que l ‘aniria a veure i que s’havia tancat i no havia volgut dir res en tot el matí.
–Normalment ja ho fa de callar i estar en silenci—em va dir la infermera—casi bé sempre, no ha volgut ni parlar amb la infermera amb qui té més confiança—va avançar-se per dir-li alguna cosa però la vaig aturar.
–Ella ja sap que sóc aquí. Gràcies... però m’agradaria parlar sola amb ella—vaig dir-li sense que ho sentis la mare. Va assentir i va marxar deixant-nos soles.
La meva mare no es va girar, però tot i així sabia que, com jo, estava nerviosa. Jo no em vaig moure del seu darrera.
–Hola mare—vaig dir a la fi. Tot i que no li veia la cara, li endevinava el somriure mig plorós que hi tenia.
–Mare...—va dir al cap d’una estona sense moure’s—mai hauria pensat, des que vas marxar, que m’ho tornaries a dir.
Aleshores vaig ser jo qui vaig mig-somriure. Però per no plorar... i per no tenir por.
–Sempre et vaig dir així, no sabia com dir-te.
–Llavors era simplement una expressió per anomenar-me...—va dir ella, mig irònicament—La Brein em va venir a veure fa poc.
–Ja ho sé—vaig interrompre—ahir m’ho va dir.
Hi va haver un silenci. Cap de les dues sabia què dir.
–Quan m’ho va dir—va dir finalment, trencant-lo—no vaig saber si creure-m’ho. Et feia vivint a Alemanya, amb la Graziella, feliç... volguent oblidant-te de tot.
Em va sorprendre que sabés allò.
–Com ho saps que he viscut amb ella?
–No sóc idiota. Era i sóc la teva mare i et coneixia prou bé com per endevinar que, havent desaparegut al mateix temps, no hi havia cap dubte que havies anat amb ella. I sé prou bé que per tu ella era la teva mare, més que jo.
–La policia em va buscar, perquè no els vas dir res?
–Per el que t’acabo de dir. Havies patit prou i ja era hora que fossis feliç.
–Perquè fos feliç havieu d’assassinar en John? No us podieu divorciar simplement?
Va haver-hi un silenci més llarg, la meva mare es va girar i em va mirar fixament.
–No vam fer res.
Allò em va exaltar. Mai havia estimat en John, però que algú mentís d’un assassinat que havia comès m’enfurismava.
–Doncs perquè estava amoïnat aquell dia en Kevin? Perquè deia “si un dia descobreix...?”
–No vam fer res!—va cridar la meva mare—el van matar les drogues i l’alcohol. Abans de marxar, s’havia pres una gran quantitat d’alguna droga. Jo tenia cava a la nevera per brindar... eren pocs dies abans de Nadal, recordes?
–Si, per desgracia me n’he recordat tota la vida encara que no volgués.
–El que probablement no recordes era que els metges li havien prohibit l’alcohol. Al matí haviem discutit, tu no hi eres, perquè li havia demanat el divorci. Quan vam marxar vaig sentir com destapava una ampolla de cava...
–I no vas fer res per evitar-ho perquè sabies què passaria.
–Aquell home ens havia estat ordenant i dirigint des que havia vingut a casa. Que em maltractés a mi, ho podia suportar. Però que et maltractés a tu o als nois... La Gina i la Brein no t’ho van explicar per què no tinguessis por.
Em vaig exaltar més. No n’hi havia prou amb què hi fiques en Kevin que ara havia de ficar al mig a les meves amigues?
–No les fiquis en això!! Elles no hi tenen res a veure en l’assassinat. Tu el vas matar, i em vas fer creure que s’havia suicidat. Després vaig pensar que havia estat en Kevin i he fugit d’ell tots aquests anys i tu no has fet res per fer-me saber que havia estat un error. I hi ha una cosa, si és veritat, que no cuadra. Perquè el gavinet? Què hi significava? I la Claudia? També la vau fer...
En aquell moment la mare es va mig-incorporar i em va donar una bufetada que em va fer callar.
–No tolero que em diguis això. Per res del món hauria matat una nena, algú que m’estimava com si fos filla meva. I això potser no t’ho hauria d’explicar però ho faré, perquè potser t’ajudarà a compendre pq vaig deixar que passés el que passés. Tots els del grup havien estat sotmesos a fortes pressions per part d’en John. Quines? Millor no recordar-les. Potser et penses que quan anaven de gira i tu no hi eres tot era igual de meravellós que com quan hi eres tu. Però no, sempre hi havia algú que acabava obeïnt en John, fos una noia bevent per després no sentir tant dolor en sotmetre’s als seus desitjos o fos un dels nois.. perquè penses que mai, mentres en John era el manager dels Ireland, cap d’elles havia sortit oficialment amb un noi o ells amb una noia? Li tenien por, veritable pànic. Però quan hi eres tot canviava. Canviava perquè en John sabia com t’estimava, i que si et feia res, jo era capaç de fer qualsevol cosa, i que els nois em seguirien i m’encobririen si fes falta. Per això no l’aturava quan et maltractava a casa. Perquè era poc comparat amb el que li havia vist fer.
Va callar i ningú va dir res. Els meus ulls la miraven ja sense cap sentiment. La veia tan violenta com en John, i cada cop m’alegrava més d’haver marxat amb la Graziella. Només hi havia una cosa que m’enfurismava.
–I en Kevin?—vaig dir finalment alterada i amb llàgrimes als ulls—perquè vas fer que s’involucrès en l’assassinat?
La mare va callar. Va anar per marxar però la vaig aturar i la vaig mirar als ulls.
–Necessito saber-ho. Perquè prescisament la persona que més m’estimava?
–No ho sé què va passar.
Vaig estar a punt de bufetejar-la, però alguna cosa em va aturar.
–Me’n vaig. No vull saber més mentides. Havia vingut pensant que potser sabria la veritat, però...
La seva mà em va agafar, obligant-me a aturar.
–Et juro com que tu segueixes sent la meva filla que no ho sé. Ell només havia d’anar a comprovar que m’havia desfet d’en John... A més semblava fàcil perquè feia mesos que ell tenia càncer, cosa que només sabia jo. Però alguna cosa va fallar i va aparèixer el gavinet i tota la sang. I no et vaig dir res perquè en Kevin no volia enmerdar-ho més, volia trobar-te i explicar-t’ho pel seu compte.
–M’ha dit la Brein que ell també et va a veure. En tots aquests anys no t’ho ha explicat mai?
Ella va negar-ho amb el cap.
–No. Ell no en vol parlar. Quan ve m’explica els seus viatges buscant-te, que a vegades li sembla veure noies com tu però que no et troba... Ell encara t’estima.
–Si et torna a veure...—vaig callar. No estava segura del que li anava a dir.
–Què vols que li digui?
–Res és igual.
Ja ho haviem parlat tot... vaig aixecar-me perquè m’havia ajupit per parlar amb ella, disposada a marxar. Quan anava a fer-ho, la seva veu em va aturar un cop més...
–Danah. Filla meva...
–Ja sé que em dic Danah. Què vols.
–Sempre he sabut que acabaries venint. Tu mai deixaves les coses a mitges.
–Tampoc ho faig ara.
–Quan vingui en Kevin li diré que ara ets tu qui el busques.
–No cal. Sabré espavilar-me sense tu.
–Saps una cosa, sembla mentida. No has canviat gens... segueixes igual de tossuda que abans. Torno a repetir-te que tot el que t’he explicat és veritat i és tot el que sé.
–No has d’inventar-te res. Perquè total... ja sé que és veritat.
Hi va haver un silenci. Jo seguia d’esquenes a ella, però podia notar la seva mirada dirigida a mi.
–Dona records de part meva a la Graziella quan la vegis o hi parlis. Ella sempre va ser la persona en qui més vaig confiar.
–Però no prou per explicar-li el que m’has dit avui.
–No ho hauria cregut. Vaig quedar-me tranquila sabent que eres amb ella. Dona-li les gràcies per haver-te cuida’t i tractat com si fossis la seva filla.
Em vaig girar, i la vaig mirar de dalt a baix. Definitivament havia perdut qualsevol sentiment que pogués tenir cap a aquella dona. Per mi ja era com si no l’hagués conegut mai.
–Ella sempre ho va ser i ÉS la meva mare, inclús abans que aparegués en John a la teva vida. Ara ho veig clar: mai he estat filla teva.
I amb aquestes últimes paraules vaig marxar. Els meus sentiments havien canviat totalment. Si abans era a en Kevin a qui no volia veure i a la meva mare amb qui volia parlar... Ara no tenia cap interès a parlar amb ella ni tenia cap sentiment. En canvi sentia com una necessitat de parlar amb en Kevin, aclarir-ho tot amb ell, deixant de fer que patís per mi...
No recordo com vaig tornar a casa. Potser caminant perquè em toquès l’aire, potser vaig demanar un taxi a la recepció de la residència... el cas és que hi vaig arribar a la tarda, perquè no tenia ganes de trobar-me en Marc i explicar-li. En arribar tenia varis missatges al contestador però no els vaig escoltar. Em vaig estirar al sofà i així em vaig quedar, absorta, deixant passar les hores... fins que em vaig com despertar trobant-me en Kevin davant, sacsejant-me sense parar i apretant-me tant fort, tot i que inconscientment, que em va fer mal.
–Ai!—vaig cridar, aixecant-me—Què fas, em fas mal! Què passa?
–Què passa?—va repetir ell, cridant però preocupat—explica-m’ho tu Danah, fa mitja hora que he arribat i tu sense adonar-te de res.
–Què? Però si estava mirant la tele...
–Apagada la miraves?
–Ai, em dec haver adormit...
–Danah si us plau!—va dir abraçant-me i llavors vaig adonar-me que també hi havia la Claudia–què ha passat amb la teva mare?
–Quina mare? Què li ha passat a la Graziella?—vaig dir despertant-me de cop. La Claudia va apartar en Kevin i em va fer seure.
–Danah, la Graziella està bé. Volem dir la teva mare de veritat... la Jana.
–L’he anat a veure aquest matí—vaig dir, confosa per tot el què passava.
–I què ha passat?—va segiur, tranquilament la Claudia.
–Res... hem deixat les coses clares. Hem parlat i prou.
La Claudia i en Kevin es van mirar.
–Només parlar?—va repetir ella.
En aquell moment vaig començar a adonar-me que alguna cosa no encaixava. Em vaig anar seperant d’ells sense adonar-me’n, reculant.
–Aquí passa alguna cosa...—vaig dir, començant a tremolar—no ho entenc...
–Tranquil•la, deus haver patit un xoc per haver recordat tantes coses. Et portarem al metge i et posaràs bé.
En Kevin se m’havia acostat i ja m’estava abraçant i besant-me quan em vaig separar d’ell cridant.
–Danah tranquil•la!—cridaven ells—no t’esveris que no et convé.
–Vosaltres dos no sou reals—vaig dir, i vaig assenyalar a la Claudia—tu estàs morta! I en Kevin no el vaig tornar a veure des que vaig marxar, fugint d’Itàlia...
Els dos van riure.
–Danah, prou bestieses, ho fas expresament!—va dir la Claudia—mira’m, estic viva, em bellugo, puc cantar, respiro! Com és que estigui morta? Com vols que m’hagi mort?
–Et vas suïcidar després que ho fes en John perquè ell et passava drogues!
Ells van riure més. Jo cada cop estava més espantada i més desconcertada, allò no podia ser real!
–Que en John és mort?—va dir en Kevin—però si el tens a darrera!
Em vaig espantar, vaig girar-me de cop... i vaig fer un crit! Si, allà hi havia en John, al meu darrera, però amb un gavinet clavat al coll i tacat de sang. Vaig començar a cridar i a donar voltes, i tot va començar a desaparèixer al meu voltant, menys ells tres que seguien al meu davant rient i rient... Fins que de sobte una veu em va despertar, una veu real i conneguda.
–Calma’t Danah, calma’t!—era en Marc, que m’abraçava fort, consolant-me i intentant tranquilitzar-me—t’havies adormit i has tingut un malson. Ja està, ja està.
Vaig començar a plorar. Allò havia superat els meus nervis i les meves forces, no podia seguir.
–No puc més, Marc, no puc més...
–Sigui el que sigui ara ja està, ja em tens a mi.
–No Marc, no vull dir això. Des que som aquí que visc envoltada de records i de fantasmes. He de tornar a Alemanya, amb la Graziella. Necessito marxar, ho he de fer altre cop, fugir...
En Marc m’abraçava i em parlava acariciant-me, suau i tranquilament, com mai ho havia fet.
–No tinguis por, ha estat un malson i prou tot plegat pel fet de veure la teva mare.
No vaig dir res més i així vam quedar una bona estona, abraçats, mentre ell em tranquilitzava.
–Tot això s’arreglarà quan parlis amb en Kevin d’una vegada... no pots amagar-te ni fugir més temps! Ell és qui et fa estar així, no m’agrada que pateixis.
–Ja ho sé. He decidit parlar amb ell, trobar-lo i aclarir les coses.
Vaig notar la sorpresa d’en Marc que va fer que el mirés.
–N’estàs segura? Si fins fa poc no volies saber-ne res..
–Haver parlat amb la meva mare m’ha fet veure les coses d’una altra manera.
–Danah què va passar?
No em vaig veure amb cap altra sortida i li vaig explicar tota la conversa amb la meva mare. En acabat, el silenci que ningú s’atrevia a trencar.
–El penso trobar, Marc—vaig dir finalment—he de fer-ho.
Ell em va abraçar sense dir res.
–T’entenc. Però...
–Però?
El vaig notar incòmode i que no sabia com dir el que volia dir.
–Si passés res... saps que jo t’estimo i que sempre em tindràs com un amic.
–Però què dius?—vaig exclamar sorpresa—Què vols dir?
–Jo ja ho sé—va dir, i em va besar—és tard i estic cansat. Me’n vaig a dormir.
Vaig intentar que m’expliqués què havia volgut dir però no va haver-hi manera. Aquella nit, per més que ell intentés calmar-me i fer veure que no li passava res, no vaig dormir. Al final em vaig tornar a vestir i em vaig passar la nit voltant, de bar en bar, o a vegades estirada en algun parc, com havia fet anys enrera amb la Brein, en Robin, la Gina, en Kevin... no vaig tornar a casa fins que el sol ja havia sortit. Em vaig trobar en Marc desprert, mirant un àlbum de fotos.
–Hola—vaig dir—què fas despert tan aviat?
–No tenia son—va dir sense aixecar la vista de l’àlbum—i tu com és que no has passat la nit aquí?
–Tampoc podia dormir. He anat a recordar vells temps, quan passava nits i nits en blanc fent el burro amb els Ireland.
–Has begut?—va dir ell, després de que casi caigués a terra en ensopegar-me amb un tamboret.
–Una mica.—vaig dir. La veritat és que si que havia begut, per intentar oblidar-me de tot... però a la que començava a veure el que fos, ho trobava fastigós i no podia fer més de 2 glops.
–No m’agrada que beguis... ja ho saps...
–Per una nit no passa res—vaig dir, encara fent el burro. Vaig aturar la mirada sobre l’àlbum.—Què és això?—vaig seure al seu costat—fotos?
–Si—va dir ensenyant-me-les i sense aixecar la vista—un dels àlbums que et vas endur d’alemanya.
Vaig començar a mirar-les i vaig anar posant-me nostàlgica. Hi havia fotos des dels primers dies en què ens vam conèixer nosaltres dos, anys enrera, fins fotos actuals. Em vaig aturar amb la que ens vam fer amb la Graziella el dia que els vaig presentar.
–Feia temps que no la mirava. Ja no m’enrecordava d’aquesta foto.
–Es clar—va dir ell—has estat tan capficada en altres coses que n’has oblidat moltes altres... tots dos hem oblidat moltes coses.
Em vaig sentir culpable. No sabia de què. Potser el que havia fet, desaparèixer tota la nit, no tenia cap sentit i tampoc servia de res. El cap em pesava i em començava a fer mal.
–Quines coses?—vaig dir mirant-lo fixament. Llavors.... em va fer sentir el que, com ell deia, feia temps que no sentia. Em va mirar d’una manera tan tendre tan... especial, com feia molts cops abans, que això va fer que em perdés entre els seus braços.
–M’agrada estar amb tu Danah—va dir, abraçant-me apassionadament.
–Ja fa temps que ets amb mi.
–Però no de la manera que m’agradaria.
Va començar a acariciar-me, fent-me sentir com no m’havia sentit mai.
–Marc...
–Shht, no diguis res. Oblidat de tot, Marxem d’aquí, sense dir res a ningú.
–Però què dius?—el cap cada vegada em donava més voltes, i no sabia casi què feia.
–Vull estar amb tu Danah, i sento com si cada cop et tingués més lluny de mi i això em desespera. No sé què fer per no perdre’t.
Em vaig sentir confusa. No sabia què fer ni què dir, era el primer cop que en Marc reaccionava així. No vaig dir res i me’n vaig anar a dormir, dutxant-me abans. Quan em vaig ficar al llit ell encara va trigar una estona a venir, i quan ho va fer em vaig adormir completament.
Aquella nit no recordo somiar res. Simplement, vaig dormir, sense pensar en res ni tenir cap malson... Em vaig despertar abans que en Marc, amb les idees completament clares, com si fes dies que ho pensava. Vaig vestir-me i sense esmorzar ni dir-li res a en Marc vaig anar a la radio on treballava la Brein. La vaig trobar de seguida i no va posar cap pega quan li vaig explicar el pla per trobar en Kevin, més ben dit, per fer que ell anés a la radio. La idea era fer un programa especial sobre els Ireland, en que la Brein seria la presentadora i invitada a la vegada junament amb mi. L’únic problema era que si en Kevin ja havia marxat d’Irlanda no sentiria el programa i no hauria servit de res. Perquè la Brein m’havia dit que en Kevin sempre, quan era a Irlanda, escoltava l’emissora. Durant el programa van anar trucant seguidors, amics dels Ireland a qui ja havia oblidat, grups que ens havien fet de teloners o que nosaltres els haviem fet de teloners a ells... a aquests els trucava la Brein. Però cap senyal d’en Kevin. Finalment vam haver de deixar el programa perquè se’ns acabava el temps, i ni rastre d’ell. En acabar encara vaig estar una estona a l’estudi, comentant coses que m’havien passat durant el programa amb la Brein. Al final estava preocupada per en Marc sobretot, perquè no sabia com s’ho pendria si ho estava escoltant. Però jo havia pres la descisió, trobria en Kevin i parlariem de tot el que haviem d’aclarir.
Quan feia estona que haviem acabat i estava parlant amb la Brein, va venir una noia que treballava a la radio dient que hi havia un noi a recepció que demanava per mi i que no havia volgut dir com es deia. La Brein i jo ens vam mirar a la vegada, i tot i que vaig dir que no calia, ella es va empenyer en acompanyar-me a recepció. Un cop hi vaig ser em vaig quedar clavada, sense poder moure’m ni dir res durant una bona estona al igual que en Kevin. Havia canviat molt però seguia tenint els mateixos ulls verds, aquells ulls que m’havien fet perdre i somiar tants cops. Les nostres mirades es van estar aguantant tota l’estona, inclús fins després que la Brein el saludés.
–Hola Kevin! No esperava veure’t—va dir-li, per dir alguna cosa i trencar el silenci.
–Hola Brein. És que he sentit el programa sobre els Ireland i... he volgut venir per saludar la Danah.
–Ah, es clar... suposo que voldreu parlar després de tants temps sense veure’us. Bé jo us deixo, fins ara Danah.
–Fins ara—vaig dir, encara que amb la mirada fixa a en Kevin.
–Bé... va dir ell—on vols que anem? Suposo que no vols parlar aquí al mig.
–No es clar—vaig dir—millor que no.
I com que no sabia on anar, vam acabar a la sala on guardàvem els instruments, on havia vist la Brein el primer cop quan vaig tornar. Vam estar una estona en silenci, sense que cap dels dos s’atrevis a dir res. Finalment els dos ens vam mirar i vam somriure.
–Cada cop que vinc, aquí, aquest lloc em porta molts records—va dir finalment—tan bons... com dolents.
–A mi també me’n porta—vaig dir jo. No sabia com dir-li el que havia estat pensant que li diria.
–Quan he posat la radio i t’he sentit... bé, primer ha sortit una cançó nostra i no m’ha extranyat perquè la Brein sempre en posa. Però llavors a mitja cançó has començat a parlar tu... i m’he aixecat d’un bot. No sabia què fer, si venir o no... A més estava a l’aeroport a punt d’agafar un avió, amb els walkmans posats...
–A l’aeroport?
–Si. No sabia on anar, encara no havia comprat el bitllet ni res. Finalment he decidit venir i he atravessat tota la ciutat. I... aquí estic.
–Aquí estem—vaig repetir sense saber què més dir en aquell moment.
En Kevin em va mirar i va somriure.
–Sembla mentida... tots aquests anys fugint de mi(i no et demano que em diguis perquè ho vas fer perquè ja m’ho imagino) i ara ets tu qui has volgut trobar-me.
–Han passat moltes coses, molts anys, i he canviat. Tots hem canviat.
–Perquè has volgut trobar-me? Perquè no tinc cap dubte que si has fet el programa ha estat per això... perquè ho sentís i sapigués que eres aquí i et vingués a buscar.
–Segueixes tan intel•ligent i suspicaç com abans, en això no has canviat...—vaig contestar, tractant de no mostrar la por que, de sobte, m’havia entrat—He volgut que em trobessis, efectivament... perquè vull que m’expliquis què va passar. Però vull la veritat.
En Kevin em va mirar... i vaig tornar a notar aquella sensació que havia tingut feia tants anys, quan encara no havia passat res i em dirigia aquelles mirades tan especials quan jo estava entre el públic i ell damunt l’escenari. Vaig desviar la mirada mentre un calfred em recorria el cos. En Kevin es va adonar que em passava alguna cosa.
–Què et passa? —va preguntar preocupat.
–No em passa res.
–De veritat?—vaig tornar a sentir la sensació—et veig pàl•lida...
–Que no em passa res!—vaig cridar, cada cop més nerviosa—Kevin contesta’m d’una vegada. Vull saber què va passar.
–Què vols saber?
–Vull saber... vull saber com...
–Com va morir en John?
Vaig assentir amb el cap, sense dir res perquè la veu m’estava marxant per moments i era veritat que cada vegada em trobava més malament.
–No el vaig matar jo, si ha de canviar el que penses de mi, i ni vaig col•laborar-hi. Justament ahir a la tarda vaig anar a veure la teva mare i em va explicar que havieu parlat... No te’n devies adonar però no està bé. Té una malaltia cronica i confon les coses.
–Ara em diras que tu no havies d’anar a comprobar que us n’havieu desfet?
–Si no t’ho creus pregunta-li a la Brein o torna un dia a parlar amb la teva mare. Va quedar molt malament quan vas marxar.
En John estava molt malament per culpa de les drogues i de l’alcohol, i a més tenia càncer. Potser no ho recordes però feia temps, abans que es matés, que a casa teva no hi entrava una ampolla d’alcohol. La teva mare no ho permetia. Pocs dies abans en John t’havia apallisat, però tu no vas voler que en sabes res i no volies veure’m, et vas tancar a casa i no volies parlar ni veure ningú. La teva mare va acabar explicant-me què passava, ja que jo començava a pensar que potser hi havia algú més o... o que en John t’havia acusat sexualment...—va callar i va estar una estona amb els ulls tancats, com si ho recordés tot—i quan ho vaig saber... em vaig enfurismar. Jurava tota l’estona que mataria en John si et tornava a posar la mà a sobre, perquè no n’havia sabut res fins aquell dia de que et maltractava. La teva mare va tèmer que ho fes...
–I ella es va avançar...—vaig interrompre jo, plorant però amb el cor més fred que un iceberg. Ja no sentia res per ella, plorava... no ho sé. Perquè no va pensar en les conseqüències que podia tenir si ho descubria.
–Si... per dir-ho d’alguna manera. Un dia que vaig venir em vaig extranyar que el teu pare, en John, tingués una ampolla de Whisky perquè ja sabia que no hi havia alcohol a casa teva. La teva mare no el va matar fisicament, però si psiquicament, deixant que es matés ell amb les drogues i l’alcohol. Suposo que no va saber què feia.
–I el gavinet?
–No ho sé—va dir ell, mirant en cap lloc concret—mai ho he sabut i no crec que ho sapiguem mai.
–Com puc saber que el que dius és cert... que no li vas clavar tu? Perquè la mare va dir, aquell dia a Italia “tu només va fer...”
En Kevin es va com despertar, es va aixecar i em va agafar pels braços.
–Jo no el vaig matar, no sóc un assassí! Això ho vaig saber després, lo de la teva mare... poc després que tu fossis del grup, ella m’o va dir. No m’ho podia creure. Em vaig estar culpant perquè sabia que jo tenia part de culpa... que si jo no hagués estat jurant que el mataria potser ella no hagués fet res... La teva mare havia deixat que passés allò també perquè no volia que jo el matés, perquè t’estimava i sabia que jo hauria estat capaç de fer que fos per tu. Però no matar. Aquell dia, quan vaig saber lo dels maltractaments, vaig jurar que ho sabia, si, però estava fora de mi i no sabia què em deia. Però et juro que mai hauria estat capaç de matar ningú.
Va callar i ningú va dir res durant molta estona. Jo no sabia què pensar ja. Em passaven mil pensaments pel cap, i no paraven de passar... Ell va tornar a trencar el silenci.
–Jo.... jo encara t’estimo Dahan.
Va ser l’última cosa que vaig sentir dir-li. Ja ho havia aclarit tot. Només tenia ganes d’arribar a casa i de dormir. I de veure en Marc i abraçar-lo. Crec que vaig marxar deixant-lo allà, sense resposta. Quan ja sortia al carrer la Brein em va aturar.
–Com estàs? Què ha passat?
–Res—vaig dir, com si realment no hagués passat—No ha passat res. El meu passat ja està completament oblidat i els fantasmes ja han desaparegut.
–Què vols dir? Danah no t’entenc. De veritat estàs bé?
–Si... i si no et fa res voldria tornar a casa...
Just en aquell moment vaig tenir LA SENSACIÓ altra vegada, sabia que en Kevin estava darrera meu. I en mirar cap al carrer vaig veure que en Marc s’acostava. Suposo que no vaig aguantar la tensió i em vaig desmaiar. Quan em vaig despertar era a casa, amb en Marc al costat. Em va fer pensar amb aquell somni que havia tingut el dia abans... Només que aquell cop era real i en Marc estava amb mi. Quan es va adonar que m’havia despertat va somriure.
–Com estàs? M’has espantat quan t’he vist caure a la sortida de la ràdio.
–Han estat els nervis i tot plegat... que al final no he aguantat, suposo.
–No hauries d’haver fet el programa... potser parlar amb en Kevin ha estat pitjor.
–Com ho saps que hem parlat?
–Perquè ell m’ho ha dit...—va fer una pausa—quan hem sabut que només era un desmai he decidit portar-te a casa perquè no valia la pena portar-te a un hospital i ell ha insistit en acompanyar-me. Ha estat aquí una estona, pq encara volia parlar amb tu quan et despertessis, i com que al final simplement t’has quedat adormida ha acabat marxant.
–T’ha explicat alguna cosa?
–Si—va dir després d’un moment i desviant la mirada—m’ho ha explicat tot i abans de marxar m’ha demanat que quan et despertessis que si us plau llegissis la carta que t’ha donat.
–Quina carta?—vaig preguntar, sorpresa.
–No sé, ha dit que abans que marxessis te n’ha donat una...
Vaig estar una estona recordant la nostra conversa, i el que havia passat abans de desmaiar-me. Finalment vaig recordar que si, que abans que marxés en Kevin m’havia donat una carta. Vaig buscar per la bossa i la vaig trobar allà...
–Vols que et deixi sola?
–No, m’agrada tenir-te al costat—vaig dir. Em vaig asseure i vaig començar a llegir.
“Anant cap a Belfast, a l’avió. 31-10-1999
Estimada Danah:
Ja fa casi 10 anys o més que vas desaparèixer, en aquell viatge a Itàlia que no vam acabar. Encara no sé què va passar perquè fugissis exactament... però m’ho imagino. Suposo que vas sentir-nos el dia que va venir la teva mare... No ho sé, però aquesta és l’única explicació que dono per la teva desaparició. I suposo que perquè vas pensar el que no era...
Si és així ho comprenc. No vull justificar a ningú ni tampoc culpar. Però el que vull deixar clar és que no sóc un assassí. Podria fer qualsevol cosa, menys matar una persona. Amb paraules potser no et convenceré... Però tot i així necessito dir-t’ho, encara que potser mai arribis a llegir aquesta carta. De fet no sé ni perquè l’escric perquè igualment no crec que arribi a donar-te-la. Has estat amagada tot aquest temps i ves a saber on ets i per més que t’he buscat, no he aconseguit trobar-te mai... Ja no crec que ho faci. Però igualment escric... perquè també és una manera de treure’m el que fa tant de temps que arrossego i que no em deixa viure: pensar que vas marxar pensant, molt segur, que sóc un assassí. Potser algun dia molt llunyà, o proper qui sap, ens tornem a trobar i n’acabem parlant finalment... o potser tu prefereixis ignorar-me. Sigui el que sigui, estaria tranquil perquè sé que hi ha aquesta carta. Ara passaré uns dies a Irlanda i veig molt sovint la Brein. Si a mi no em volguessis escoltar li donaria a ella perquè sé que a ella si que l’escoltaràs.
No sé on ets, ni què fas, ni si estàs sola o si estàs amb algú i tens el pilot de fills que volies tenir quan eres al meu costat. Siguis on siguis i facis el que facis sàpigues que sempre t’estimaré, i que vagi allà on vagi, tu ets amb mi, dins del meu cor. Sempre teu. Kevin”.
Vaig llegir la carta varis cops i al final simplement la vaig estripar i llençar. Tot i que li havia demanat que es quedes en Marc havia marxat sense dir res. El vaig trobar estirat al llit i escoltant discos dels Ireland. Quan em va veure es va aixecar i els va parar.
–Estàs bé?—va dir, acostant-se i abraçant-me.
–Si. Perquè has parat la música?
–He pensat que et sentiries incòmoda—va dir, besant-me, i vaig somriure. Mentre l'abraçava vaig apretar el play i vam començar a ballar agafats ben fort.
L’endemà em va despertar una agradable olor a xocolata desfeta. Vaig fer-me l’adormida i fins que en Marc no va venir a fer-me un petó de bon dia tipus princep de la bella dorment no vaig obrir els ulls.
–Bon dia—va dir abaçant-me.
–Com has dormit? Et trobes bé?
–Millor que mai. Sento com si hagués tancat una part de mi que feia temps que m’empipava i em perseguia, com si de sobte tot el meu passat hagués quedat arreglat i oblidat per sempre.
–Me n’alegro per tu. Em feies patir.
–Ja ho sé—vaig dir besant-lo—gràcies per aguantar-me amb totes les paranoies i no deixar-me tirada.
Va riure fort.
–Mira que ets burra, com havia de deixar-te?—em vaig asseure i va asseure’s al meu costat—Què penses fer ara?
–Mmm. Quedar-me al llit una estona més i esmorzar.
–No vull dir això. Vull dir... què penses fer amb en Kevin i la teva mare.
Vaig pensar-ho un moment abans de contestar.
–Són part del meu passat. I el meu passat com he dit està enterrat i oblidat. No hi pensaré més. Ara només vull pensar en el present i en nosaltres dos.
–Això inclou el matrimoni?—va dir ell... posant-me una aliança.
I d’això ja farà 3 anys. Ens vam casar tan sols uns mesos després, i al cap de poc jo ja estava esperant... bessons! Van ser un nen i una nena, i es diuen Brein i Robin(no es podien dir d’una altra manera).
Seguim vivint a Irlanda. En Marc encara és professor-monitor d’esports d’aventura, però jo he canviat de feina i ara porto un programa musical a l’emissora de la Brein. En Robin col•labora al programa, el fem 3 cops per setmana i un dia d’aquests el dediquem a recordar grups que han desaparegut. Tot i que fa poc que vam començar ja tenim una gran audiència. Es diu “Música Passada”.
La Graziella segueix vivint a Alemanya però ara ve molt sovint pels bessons, que porten molta feina i mai paren quiets.
La Brein com he dit segueix com a directora de l’emissora, la Gina i en Robin segueixen amb les seves vides i quan la Gina fuig de l’americanisme, que diu ella, ens trobem sempre que podem i molts cops acabem al local d’assaig que segueix intacte. Per això ens hem tornat a reunir, però ara el grup es diu Ireland Three. Actuem poquet, molt de tant en tant, però quan ho fem ens ho passem molt bé.
Des del dia del programa no he tornat a saber res més d’en Kevin. Sospito que la Brein si, però no m’en comenta res... també estic segura que més d’un cop deu haver assistit a algun dels concerts que hem fet, la majoria per gales benèfiques. La meva mare... va morir fa uns dos anys, poc després de casar-me. Com no havia dit res del que voliem que fessim amb el seu cos, la vaig incinerar, i tal com va fer ella amb les cendres d’en John, vaig escampar les seves cendres al mar. No va saber res més de mi des del dia que la vaig anar a veure a la residència.
Com deia una cançó dels Ireland, bé dels Ireland originals, els Ireland Five...
La vida passa molt lentament Només podem seguir vivint
Sense que nosaltres hi poguem fer res I fer que cada dia
I en adonar-nos’en ja ens hem fet grans Sigui millor que l’ahir.

Figueres, 23:57 del dia 28 de Desembre Del 2001