Lliure Albir

—Sam, no t’ho creuràs! Seu, t’he d’explicar una cosa!
—T’escolto, digues Núria!
—He acabat de redactar el teorema de la variable oculta local subjacent a la mecànica quàntica. Puc afirmar que l’univers segueix unes regles deterministes!
—És increïble! Però perquè no m’havies dit que seguies aquesta línia d’investigació? On tens els resultats de l’estudi?
—Anem al laboratori i t’ho ensenyo.
—Núria, això que afirmes és un descobriment molt important! Digues, has tingut algun tipus de col·laboració externa al centre?
—Què passa Sam, no et fies de mi?
—Com vols que em fiï de tu? Soc el director d’aquest laboratori, m’hauries d’informar de tot el que investigues, i ja veus!
—Bé, potser tens raó. Però, hauríem d’estar celebrant i no discutint. Això serà la publicació del segle!
—Ho se, ho se! Costa de creure que ho hagis aconseguit! De fet et confesso que en tot moment he estat al cas del que feies. Sabia que la motivació d’anar pel teu compte augmentava la probabilitat d’èxit del projecte, per això t’he deixat fer. Així dius que tot l’estudi el tens al laboratori?
—M’has estat manipulant? D’acord, ho accepto, els dos hem jugat les nostres cartes. Va vine que t’ho ensenyo tot.
—Quedes acomiadada! No et molestis a tornar al laboratori, fa cinc minuts t’he denegat tots els accessos.
—Què? No em pots fer això, Sam! Aquest és el projecte de la meva vida!
—Aquí tens els papers per firmar. Veuràs que la liquidació és generosa!
La Núria va firmar els papers, va agafar la seva còpia correctament complimentada i va sortir amb un somriure als llavis, mentre amb els dits agafava un pendrive que portava a la butxaca. Dins l’ordinador del laboratori no hi trobarien res.