Llamàntol esclafat

L’últim dia de la seva vida, en Narcís, solter, únic descendent d’una important saga de burgesos, celebrava el seu quaranta cinc aniversari.
—Senyor, per molts anys! Recordi que avui ve el tècnic que ens van recomanar a arreglar la caldera— digué en Josep, majordom i home de confiança.
—Quan arribi faci-m’ho saber.
La Sofia va seguir el majordom fins davant la porta on hi havia la caldera.
Es va mirar l’aparell i va assentir amb el cap com dient ja se quin és el problema. No m’agrada treballar per la burgesia, m’agafa vomitera quan et volen fotre cèntims a l’hora de pagar. Un cèntim per aquí, un altre per allà. Què s’han cregut, hòstia? És així com fan la fortuna aquests cabrons, per gastar-se-la tota en merdes.
Va començar a desmuntar aquella peça de museu.
En Narcís va precipitar-se a l’habitació.
—Perdoni, faci el favor d’anar en compte. Aquesta caldera és un tresor. Creu que la podrà arreglar?
—Li faré una instal·lació nova.
—Em van dir que vostè és una virtuosa de les calderes velles. No vull una instal·lació nova. Pensi com arreglar-la.
En Narcís va sortir un moment i la Sofia va seguir treballant. Va veure unes vàlvules amb forma de campana. Aquestes tenien una anella cada una. El més fàcil per desmuntar aquella part era separar les anelles de les vàlvules. Es disposava a estirar-les quan en Narcís va tornar a entrar a l’habitació.
—Que no veu que així trencarà la peça, desmunti-la sencera.
Seguint un impuls, la Sofia, va estirar primer una anella i després l’altre. Un segon després la primera vàlvula va explotar amb molta violència i al cap d’un instant va explotar la segona.
En Josep va arribar a la zona zero i va veure en Narcís arrossegant-se amb les cames destrossades demanant ajuda. Darrera es podia veure el cap de la Sofia separat del cos. Va córrer fins l’habitació de la caldera va agafar la peça mes gran que va trobar i la va estampar contra el cap d’en Narcís. Passats trenta segons va trucar als serveis d’emergències amb la veu molt afectada.