Lligams de móns

Som a l'estiu. Fa moltíssima calor i jo, que sóc a casa, no en penso sortir, perquè no tinc ganes de desfer-me... És que si surto és només per necessitat, perquè fa una calor que molt poca gent pot suportar. Aquest és el pla d'aquesta tarda: tancar-me a l'habitació amb el ventilador al màxim i posar la música mentre llegeixo una novel·la de misteri. No en sortiré fins a l'hora de sopar i soparé al menjador, perquè la cuina és un forn.

Doncs apa, cap a l'habitació! Ostres, tu, en arribar a l'entrada noto alguna cosa estranya... No sóc jo, perquè estic igual que sempre. És el mirall, que té alguna cosa diferent... Però, què? No sé què pot ser, però no em fa gaire bona espina. A sobre, a casa no hi ha ningú més, estic sola! Ui, això sembla una novel·la de misteri de les que m'agraden!

Ostres... Què ha estat això? Un soroll... Deu ser la Boira, la gateta. No, ara que hi penso, no pot ser ella, perquè avui se l'han emportat al veterinari. El soroll ha vingut de dins el mirall... Però això és impossible, si un mirall és un objecte inanimat, i per tant no pot fer sorolls! Toco el mirall, per comprovar que allò que realment passa és que estic carregada de manies. De cop, veig una cosa que em fa caure de cul a terra... Sembla un somni.

El mirall s'obre lentament. Primer, es forma una petita escletxa, però després se separen dues grans plaques i, al mig, hi queda un forat enorme per on es pot passar sense cap problema (a no ser que juguis a la NBA). El més misteriós de tot, però, és que aquest forat és completament fosc, com si no tingués fons. Fent les meves deduccions, arribo a la conclusió que, ja que la paret no és negra, allò ha de ser per força un passadís.

Ràpidament, emocionada i esporuguida alhora, corro cap al menjador, obro un armari i n'agafo una llanterna. Tot seguit, torno cap al "lloc dels fets". Com que m'agraden tant les novel·les i les pel·lícules de misteris i aventures, no m'ho paro a pensar ni un segon, i entro amb pas ferm dins el forat fosc i enorme que ha deixat el mirall.

Camino il·luminant-me només amb aquesta llanterna de butxaca, que sembla que no faci gens de llum dins d'aquesta foscor absoluta del túnel, que sembla no tenir final. Però després de pensar això, em trobo amb un graó. Resulta que ara hi ha moltes escales, que es tornen invisibles enmig d'aquell mar de tenebres. Penso en com pujaré, si gairebé no les veig, però immediatament després d'aquest pensament, s'encén una filera de torxes, que s'estenen infinitament al llarg de tot el tram que té escales. La meva sorpresa és molt gran, però començo a pujar per les escales, que són de caragol, i s'enfilen tan amunt que quan porto una bona estona pujant-les, penso que mai arribaré dalt de tot. Però aleshores, poso els peus, per fi, en un lloc pla, i arribo a una petita cambra tancada, buida, fosca i freda. La travesso i em planto davant la porta que hi ha al fons de tot de l'habitació. És una porta enorme, amb dues nanses per trucar-hi. M'ho penso una mica, i finalment agafo les nanses i hi truco, amb tres cops que ressonen per tota la cambra. Amb un ensurt, noto com s'obre sola, sense que hi hagi ningú darrere que l'empenyi, i deixa anar un grinyol que sembla una queixa.

Nerviosa pel que em pugui trobar, passo cap a dins, sense saber on arribaré. Però de cop, em trobo en un lloc totalment diferent als llocs per on havia estat passant abans. És un indret amb molta llum, càlid, agradable, espaiós i net. Ja no trobo passadissos secrets, com els dels castells típics de l'Edat Mitjana, sinó que ara avanço per un camí de terra, que té pedres als extrems. Pels costats, s'estén un prat sense fi d'un verd intens, ple de flors. Per fi puc respirar aire pur! Això, d'alguna manera, em tranquil·litza. El cel és d'un blau molt intens i bufa una mica de tramuntana, cosa que em despentina i fa que em senti viva. No tinc ni idea d'on dec ser. Només sé que és un lloc on sembla que el temps no passi, on només hi ha pau, res més, ni problemes, ni pena, ni dubtes, ni dolor; és un lloc vertaderament fascinant, com tret d'un conte de fades.

Em sento tan a gust en aquest lloc, que no m'adono que s'acosten uns núvols de tempesta, enormes, foscos i molt imponents. Me n'adono massa tard, quan ja han començat a caure damunt meu unes gotetes que, al cap de no res, es transformen en violentes gotes i pedres. Corro desesperadament, perquè allò que cau del cel em fa molt mal. La tranquil·litat que havia sentit fins ara s'esvaeix, i al seu lloc hi apareix la por. Una por molt forta, perquè el dolor que causen les pedres i les gotes immenses en caure contra el meu cos és molt intens. No trobo res per poder-me aixoplugar! Quan porto una estona corrent, que a mi em semblen anys, arribo a un turó, dalt del qual hi ha una cabana de pedra, de la qual surt fum per una petita xemeneia. Hi entro sense pensar-ho dues vegades, i sense trucar a la porta. Quan sóc a dins, em fa tant mal tot i tinc tantes ferides que només veig un llit enorme, on tot seguit m'hi desplomo. S'hi està tan bé que m'adormo sense pensar en res, i sense adonar-me que, de ben a prop, m'estan observant un parell d'ulls curiosos.

Un soroll em desperta. Deu ser la mare, que ja és a la cuina fent el dinar. Uf, em fa mal tot... Què m'ha passat? Obro els ulls. No sóc a casa! No sé on sóc... Estic estirada en un llit molt còmode, al voltant del qual hi ha moltes màquines que no havia vist en tota la meva curta vida. Tinc blaus als braços, o millor dit, restes de blaus, perquè sembla com si volguessin marxar a una velocitat impressionant. S'acosten uns passos ferms.
- Com has dormit? - Em pregunta una veu desconeguda.
- Ehem... Qui ets? On sóc? Què hi faig, aquí? No recordo res... I la mare? I el pare?
- Ei, tranquil·la! No preguntis tan ràpid que no sóc una màquina de crear respostes! No passa res, ara estàs en bones mans.
De cop, escoltem una veu de fons que crida.
- Ui, em criden! D'aquí una mica vinc, que tinc una reunió important. Després parlem i em preguntes el que vulguis, però no et moguis d'aquí ni t'espantis, relaxa't! Adéu!
- Ei, espera!
Però ja és massa tard. Aquell noi ja ha marxat. Tot plegat és molt estrany... Em quedo al llit, pensant. A poc a poc, començo a recordar. Però tot em sembla tan llunyà... Un mirall trencat, uns passadissos i escales que no acabaven mai i eren molt foscos i humits, després aquell món que semblava un somni i aquella maleïda tempesta... Ara recordo com havia anat a parar a la cabana. Però, ara no hi sóc pas, a la cabana on m'havia refugiat vés a saber quanta estona abans!

Estic molt tensa i tinc molta por, no sé on sóc, no tinc ningú ni res en qui poder confiar... I si em volen per fer experiments científics com feien els extraterrestres en moltes de les pel·lícules que tant m'havien agradat? I si em tenen segrestada? Què puc fer? Són tants els dubtes que passen pel meu cap en aquest moment que no sé què fer, estic tan espantada...
Ja ho tinc! M'escaparé! Sé que m'han dit que no em mogui, però segur que no són gent de fiar! Segur que em volen maltractar o experimentar amb mi... No ho toleraré!

M'aixeco decidida a fugir del lloc on sóc com més aviat millor. Em fan un mal espantós les cames, tant, que no sé si podré caminar gaire estona. Però tinc una voluntat de ferro, i penso que, si no segueixo endavant, pot ser que no torni a veure mai més la gent que m'importa. Això és el que m'empeny a tirar endavant. Surto de l'habitació i baixo per unes escales, i és aleshores que m'adono que porto una bata blanca i unes sabatilles, com si fos en un hospital. Baixo i veig molts passadissos, tots decorats amb flors i quadres força bonics. Quan, per fi, arribo a l'entrada, veig un grup d'homes vestits com el noi d'abans, així que suposo que deuen ser els responsables de la clínica o d'on sigui que em trobo.
M'amago darrere d'una columna, i, quan se'n van cap als pisos superiors, vigilo que no em vegi ningú i surto ràpidament cap a fora. Fa un dia molt bonic, com el que feia l'últim cop que vaig ser en aquell lloc idíl·lic, abans que es produís la tempesta. Però no tinc ni idea d'on sóc; tot el paisatge se'm dibuixa igual davant dels ulls: prats i més prats, i camins que surten de la clínica i s'estenen al llarg de l'horitzó. Quin camí deu ser el correcte per tornar a casa? No em puc arriscar a prendre'n un a l'atzar, perquè estic molt marejada i em fa un mal impressionant el cap, i tot el cos en general. Però, finalment, sense alternativa, m'acabo arriscant i agafo el camí que sembla tenir menys revolts (pensant en el meu bé, per evitar que el mareig incrementi). Començo a caminar tan ràpid com m'ho permeten les meves cames plenes de ferides, però quan porto molt poca estona fent-ho, veig que s'acosten uns núvols foscos, carregats de pluja. Vénen ràpidament, i, per molt que corro tan de pressa com puc, m'acaben atrapant, i comença a ploure tant o més intensament que ahir. Intento avançar una mica més, pensant en la meva família i els meus amics, però al final no puc més. Em fa tant mal tot i estic tan mal ferida que caic a terra, inconscient. Penso que potser ja no em despertaré mai més...

Hi ha llum. Em molesta molt. He arribat al final del túnel? Sóc morta? Tinc els ulls tancats perquè així estic bé, i sembla com si no tingués prou força per obrir-los; les parpelles em pesen tones. Al cap d'una estona de silenci profund, goso entreobrir els ulls. Intento tapar-me'ls amb la mà, a causa de la claror desbordant que em molesta, però gairebé no em puc moure i deixo córrer aquesta idea. De cop, sento una veu al meu costat:
- Ja s'ha despertat, ja s'ha despertat! Ràpid, vine!
Sento uns passos que s'allunyen i uns altres que s'acosten.
- Hola! Ja t'has despertat? Bé, no sé si em recordes... Mira que et vaig dir que no et moguessis del llit!
Veig un noi assegut en una cadira al meu costat. És el mateix que em va dir que m'estigués quieta, el mateix a qui volia preguntar moltes coses però, malauradament, el van cridar i no vam poder parlar... Q
ue ara m'estigui parlant i l'entengui vol dir dos coses: que no sóc morta, i que no he aconseguit escapar d'aquell lloc misteriós.
- Ets una noia molt impacient... No pensava que marxaries del llit! Però si només et vaig deixar sola cinc minuts! Quan vaig tornar i vaig veure que no hi eres, gairebé m'agafa un atac de cor! Sort que vaig poder-te trobar enmig de la tempesta, perquè si hagués trigat una mica més, potser ara no series viva. A veure, ja que tens tanta dèria per marxar, t'explicaré allò que vulguis...
- Doncs digue'm, on sóc? Què em voleu fer?
- Resulta que has anat a parar, no sé com, perquè creia que totes les vies d'accés havien estat tapiades fa molts anys, (suposo que hi has arribat per accident), a la nostra civilització. És un fet força rar, perquè l'última persona d'on véns tu que va venir a petar aquí ho va fer fa més de cent cinquanta anys. Però bé, segueixo. Som al planeta Terra, tranquil·la, no te n'has mogut. El que passa és que som en un paratge que només els habitants d'aquí coneixem, i no tenim contacte amb la resta de la civilització. Aquí on ens veus, som en un món que existeix per sobre dels núvols, lluny del sòl. I tot, absolutament tot, és diferent. Les tempestes són mortals per aquells que no van equipats, ja ho has pogut comprovar. I bé, els governants de la nostra civilització diuen que t'esborraran la memòria de tot el que t'ha passat fins ara perquè puguis tornar amb els teus sense cap problema. Jo no sóc partidari d'esborrar la memòria perquè, tot i que petit, hi ha un risc de pèrdua d'altres records. A més, no m'agrada que es manipuli així a la gent. Però és el que hi ha. No poden permetre que el secret de la civilització surti a la llum. Ho entens?
- No sé què dir... Em sembla que estic en estat de xoc.
- És normal, amb tanta informació rebuda de cop. Bé, només vull que sàpigues que si et sents perduda i no saps a qui recórrer, pots comptar amb mi. Ah, i una última cosa... També m'han dit que et digui que, si prefereixes conservar els teus records de l'estada al nostre país, et pots quedar a viure aquí... Però aleshores esborrarien els records a tots els teus coneguts.

Intento contenir-me, però no puc. Començo a plorar desesperadament, i el noi que m'ha atès tan amablement fa cara de preocupació, i em dóna un mocador. Li agraeixo i ens posem a riure. Té un riure que s'enganxa, simpàtic, que m'anima, com si algú m'hagués donat una pastilla que em proporcionés felicitat a dojo. Després, ens posem a parlar com si ens coneguéssim de tota la vida. No sé quanta estona passem així, però m'hi sento molt bé amb ell. Tant, que oblido les meves penes momentàniament. Em sembla que, sense voler, m'he enamorat d'ell. Poc després sopem i, en acabat, em pregunta si ja sé què vull fer, però li dic que no vull de cap manera que m'oblidin al meu món, però que tampoc vull oblidar tot el que he viscut allà, en aquella nova civilització.
- Però no seria més fàcil que oblidessis tot el que t'ha passat aquí?
- És que.... d'això... m'has caigut molt bé, i no vull oblidar-te...- responc, mentre em poso vermella com un tomàquet.
- Ostres, tu també em caus molt bé, però no vull que per culpa meva no puguis tornar a veure la gent que tant estimes. Pensa-ho bé, ara he de marxar una estona. Torno després!

S'acomiada de mi amb un somriure meravellós, i em torno a quedar sola. Hi dono voltes una estona, i, finalment, sento que n'estic del tot convençuda: no vull oblidar res de res. M'he enamorat perdudament d'ell, i em nego a oblidar aquest sentiment com si mai l'hagués experimentat. Sento que, si ho fes, una part de mi moriria. Amb aquests pensaments, m'acabo adormint. I, al cap d'una bona estona, ja de nit, em ve a veure. Em diu que té una idea.
- Mira, oi que vols tornar però no em vols oblidar? - Pregunta, tot decidit.
Assenteixo amb el cap.
- Doncs bé, jo detesto aquest món despòtic i corrupte, perquè juguen amb la gent, manipulant-los les ments al seu gust. I, per postres, tu m'agrades molt... - es posa tot vermell i seriós- llavors, si vols, he pensat que ens podien esborrar els records als dos per tornar al teu món plegats...
- No sé què dir... Ara sí que m'he quedat en estat de xoc... Però... si a mi m'esborren els records d'aquest món, a part d'oblidar la manera com em vas salvar la vida, i tots els moments que hem passat aquí, em quedaran records del meu món per seguir endavant com si no hagués passat res, però tu... tu no tens records més enllà d'aquesta civilització! Com ho faràs per poder viure? No sabràs ni com et dius! I el pitjor de tot és que segurament perdràs la teva personalitat... Potser ja ni ens agradem...
- M'han dit que seria com si hagués viscut el mateix però en el teu món. Seré igual, el que passa és que no recordaré les tempestes mortals, ni les màquines "ultratecnològiques" que tenim aquí... però el demés serà molt semblant.
- I faries això per mi?
- Això, i tot el que fes falta....
Arribats a aquest punt, no ens podem contenir, i ens besem apassionadament. Notar-lo així, tan a prop, fa que a la panxa se m'hi faci un embolic, i ja no em puc negar a que s'arrisqui per mi... és egoista, però no podria suportar separar-me d'ell, ara que som tan a prop.
La nit segueix el seu curs, i nosaltres, arraulits al llit, abraçats l'un a l'altre com dos amants, caiem en un son profund. Desperto al seu costat, notant el batec del seu cor, aferrada al seu cos. Aquell mateix matí, ens envien a quiròfan, per esborrar-nos els records d'aquella civilització.
- Ja no recordaré més aquesta aventura... - són les darreres paraules que em surten de la boca abans de caure adormida per l'anestèsia. La mà, que fins ara havia agafat la seva, cau, apuntant cap al terra des d'aquella camilla estrafolària.

Sona el despertador. Em fa molta mandra llevar-me, però he d'anar a classe. Quan arribo a l'institut, pujo cap a classe amb una amiga i li explico el somni que he tingut: anava a parar a un món de sobre els núvols on hi havia una tempesta mortal cada poc temps, i uns hospitals molt ben equipats per guarir les ferides d'aquestes tempestes... I metges molt amables! N'hi havia un de qui m'enamorava, i ell de mi. I tornàvem junts al meu món... Però ara no puc recordar la cara del metge.
Bé, és igual, em dic a mi mateixa. Entro a classe, i la mestra ens anuncia que ha arribat un nou company. Quan entra, immediatament, sento que a la panxa se m'hi fa un embolic, i no puc treure-li els ulls de sobre. És una sensació que m'és molt familiar, però que no recordo quan l'he sentit, abans... I a ell, tinc la impressió d'haver-lo vist abans. Un temps després, ens fem molt amics, i acabem sortint junts. El que cap dels dos sap és que aquell dia, aquell dia plujós de setembre en què ens vam conèixer, tots dos vam somiar el mateix.